La pandèmia de Covid19 ha arribat com una bufetada per als que encara sostenen el discurs biomèdic dels trastorns mentals. El que estem vivint desmunta el seu argument que aquests problemes es deurien a un desequilibri bioquímic en el cervell (i no a un desequilibri de poder en la societat). La mateixa Organització Mundial de la Salut parla d’una epidèmia paral·lela de deteriorament de la salut mental a causa de l’aïllament social, les incerteses, l’estrès, les pors, l’empitjorament de les condicions materials de vida, les pèrdues i dols i, en general, per tots els canvis negatius que ha suposat aquesta situació que, usant un oxímoron, han anomenat “nova normalitat”.
Diversos estudis recents parlen d’un augment de l’ansietat i la depressió, dels trastorns per consum d’alcohol i l’abús de substàncies, dels trastorns alimentaris, i els comportaments autolesius. Hans Kluge, director regional de l’Organització Mundial de la Salut per a Europa, assenyala que la meitat dels i les joves del continent, i fins al 20% dels treballadors de la salut, pateixen actualment d’ansietat i depressió. Així mateix, també des de Nacions Unides han alertat que l’actual crisi global ha exacerbat els factors de risc associats amb el suïcidi. Circumstàncies com la pèrdua de l’ocupació, les experiències traumàtiques, les barreres per accedir a l’atenció mèdica, entre altres variables, afecten negativament el benestar emocioRBnal. Espanya no és una excepció. Hem llegit recentment a la premsa que les temptatives de suïcidi s’han disparat a nivell estatal, especialment entre la població jove, amb un increment del 250% en un any.
No obstant això, si bé la pandèmia ha incrementat aquesta tendència, la situació existia prèviament, tant pel que fa a l’empitjorament de les condicions de vida com a la deterioració progressiva de la salut mental de la població. En aquesta etapa del capitalisme, un percentatge creixent de la societat es veu empesa a viure amb ocupacions precàries, a ser treballadors pobres (els que, tot i tenir feina, viuen per sota el llindar de la pobresa), a l’explotació, a l’atur estructural i a la redundància. Situació que es preveu que vagi en augment en els propers anys, amb les esperables crisi per esgotament de les energies fòssils, l’automatització de la producció i digitalització de l’atenció, i l’alçament dels neofeixismes orientats a facilitar la ruptura del contracte social,
Igualment, abans del coronavirus la incidència dels problemes de salut mental i els suïcidis ja eren un greu problema social no abordat que anava en augment. Segons dades oficials de l’Institut Nacional d’Estadístiques, el 2019 es van suïcidar 3.671 persones, més de 10 al dia, fet que suposa un increment del 3,7% respecte de l’any anterior. Des de fa molts anys, el suïcidi és la principal causa de mort externa a Espanya, més que qualsevol tipus d’accident (duplicant les morts per accident de trànsit), més que qualsevol altra forma de mort violenta (onze vegades més que els homicidis i seixanta vegades més que els femicidis masclistes).
Les dades oficials ens diuen que el 90% de les persones que se suïciden tenien un diagnòstic previ de trastorn mental, i que un percentatge similar d’aquestes havia tingut contacte amb els serveis de salut mental en els últims dotze mesos. Això, que se sol llegir en clau d’etiologia o com a factor de risc, també pot llegir-se a l’inrevés: la psiquiatrització no està prevenint els suïcidis. De fet, el percentatge de la població psiquiatrizada ha anat creixent exponencialment les últimes dècades, però les xifres de suïcidi no es redueixen, sinó que han crescut moderadament en aquest període. És evident que hi ha correlació entre diagnòstic psiquiàtric i suïcidi. El que no està clar és la direcció de la causalitat (o si hi ha causalitat alguna o simple correlació).
El que sí està clar, és que hi ha en el nostre context social un cicle pervers d’exclusió social-psiquiatrització-estigmatització que es retroalimenta. Cicle que cal trencar si volem canviar l’actual tendència.
Ja hem vist que les condicions precàries d’existència, i les diverses formes materials i simbòliques de violència a què ens exposen l’exclusió social i la pobresa es troben entre les principals causes de les vivències que es diagnostiquen com trastorns mentals (incloent les psicosis i aquelles que s’etiqueten com a trastorn de personalitat). Precisament, aquesta és la primera baula del cicle: vivim en una societat en la qual es psicopatologiza i medicalitza el sofriment, i on el malestar psicosocial es diagnostica psiquiàtricament i s’aborda farmacològicament. Som el segon país del món en consum de psicofàrmacs per habitant, només superats pels EUA (amb la seva epidèmia d’addicció als opioides, en bona part consumits sota recepta mèdica), i som líders mundials en ús de benzodiazepines, JIFE). En el mateix sentit, d’acord amb l’Observatori de Biopolítica, el consum d’antidepressius s’ha incrementat un 200% a Espanya l’última dècada.
Decreix la nostra qualitat de vida al ritme que s’incrementen les persones psiquiatritzades, psicopatològicament diagnosticades. I, com passa amb els psicofàrmacs, l’ús de les categories psiquiàtriques no és innocu. Amb el diagnòstic ve l’estigma. I els seus efectes de discriminació retroalimenten l’exclusió social i la pobresa. Aquest és el segon esglaó del cicle que tanca el cercle. Un diagnòstic de trastorn mental és una barrera per a l’accés al mercat laboral o una condemna a treballs que en absolut dignifiquen l’existència. Abans de la pandèmia, un informe de FEAFES Ocupació alertava que 5 de cada 6 persones (el 85,7%) amb un grau de discapacitat per motius de salut mental estaven aturades.
Pel que fa al mercat protegit, amb els seus Centres Especials de Treball, se suposa que són un recurs adaptat per facilitar la inserció laboral, i que tenen per objectiu promoure el trànsit cap a l’empresa ordinària. No obstant això, segons un informe de la UGT Catalunya, la taxa real de transició des d’un CET a l’empresa ordinària oscil·la entre un 1% i un 5%. És a dir, el que va ser dissenyat com un trampolí, en la pràctica es va construir com una teranyina i, actualment, els CET són un recurs finalista que institucionalitza a les persones.
Així mateix, el sistema de pensions per discapacitat, la resposta institucional socioeconòmica que actualment existeix, per a moltes persones és un problema afegit més que una solució. En primer lloc, perquè les pensions contributives exigeixen un mínim de cotitzacions realitzades. Però, segons un informe del Consell Assessor de Salut Mental i Addiccions de la Generalitat de Catalunya, el 75% dels problemes de salut mental comencen a la infància, adolescència o primera joventut. És a dir, que la majoria de les persones que acabem psiquiatritzades no hem pogut fer les aportacions suficients per accedir a una prestació contributiva. I, en segon lloc, perquè en aquest país les prestacions no-contributives estan pensades des de la caritat i no des d’un marc de drets humans, motiu pel qual no tenen cap relació amb el cost de la vida. Així, les diverses prestacions no-contributives a les quals podem accedir les persones psiquiatritzades estan per sota del llindar de la misèria (són d’aproximadament un 40% de la quantitat considerada com a llindar de la pobresa).
En definitiva, les condicions precàries d’existència i l’exclusió social generen problemes de salut mental. Al seu torn, la psiquiatrització dels problemes de salut mental i les respostes institucionals incrementen les probabilitats de perpetuar o accentuar les relacions estructurals que condemnen les persones a la dependència econòmica de la seva família, a la misèria o a la institucionalització.
Explicat d’aquesta manera potser pugui semblar que va naturalitzar la situació, que aquesta dinàmica és una cosa inevitable o que ja s’han donat les millors respostes possibles. Però no és així. Trencar aquest cicle que es retroalimenta és una qüestió de decisions polítiques. I tenim al nostre abast un recurs que ens permetria fer-ho. Això és el que vam explicar quan vam elaborar el Manifest de les persones psiquiatritzades per una Renda Bàsica Universal.
Des d’una perspectiva de salut mental, entre altres raons, cal una RBU perquè millorant les condicions materials d’existència i disminuint l’estrès que generen les inseguretats i dificultats econòmiques es previndrien molts dels malestars emocionals, les vivències i els comportaments que es psiquiatrizan. En aquest sentit, Mikel Munarritz, President de l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatria, afirma que una renda bàsica universal previndria més suïcidis que una legió de professionals psicopatologitzant la desesperança. En segon lloc, perquè una RBU permetria a moltes persones sortir dels circuits de la discapacitat i deixar de vincular la pròpia identitat a una categoria psicopatològica per accedir a prestacions econòmiques o socials. Així mateix, una RBU animaria a moltes persones que actualment cobren una pensió a provar de tornar al mercat de treball, sense la por de perdre l’únic ingrés que tenen (encara que estigui per sota del llindar de la misèria, millor això que res). Una seguretat econòmica també facilitaria l’autonomia personal, l’autodeterminació i l’exercici dels drets de ciutadania a moltes persones que actualment estan infantilitzades per la seva precarietat i dependència de la família o les institucions. A més, incrementaria les oportunitats de formació, de creixement personal i participació en la societat. En definitiva, una RBU promouria processos d’empoderament i recuperació per a moltes persones psiquiatritzades, alhora que protegiria el benestar emocional de la població, en general.
Ja s’han fet nombroses avaluacions sobre els efectes de la implementació d’una RBU en diversos contextos culturals. En altres dimensions avaluades (com la recerca de feina) sol haver-hi divergències en les conclusions. Per contra, el consens és generalitzat en aquest àmbit: una RBU és un factor protector de benestar emocional de la població que accedeix a ella.
La Generalitat de Catalunya ha aprovat recentment desenvolupar un Pla Pilot per a Implementar la Renda Bàsica Universal. Confiem que aquesta iniciativa doni impuls a la seva futura implementació al conjunt de la societat.
Catalunya Plural, 2024 
