La Taula de Diàleg és un dels principals punts de fricció entre ERC i Junts per Catalunya, els dos partits que formen el govern actual. N’hi ha d’altres, perquè, pel que sembla, són més coses les que no tenen en comú que les que sí. Per exemple: ERC manté el govern de coalició d’esquerres a Madrid, mentre que Junts preferiria veure com s’enfonsen. Junts, igual que el PSOE, és favorable d’ampliar l’aeroport del Prat. ERC sembla més partidària de no fer-ho (tot i que en aquest apartar la indefinició del partit de Pere Aragonès ha sigut notable). Junts i ERC no se suporten, perquè lluiten per un electorat molt similar. Però Junts i ERC han estat, fins ara, obligats a entendre’s.
L’aritmètica parlamentària és tossuda, i a hores d’ara només permetria com a opció viable un govern tripartit entre el PSC, ERC, i Catalunya en Comú, però tal com es va comprovar durant la passada campanya electoral, ni els socialistes ni els republicans consideraven adient pels seus interessos partidistes un pacte entre ells fos convenient. Perquè ERC voldria escapar del xantatge continu dels posconvergents i mirar a l’esquerra, però temen que si pacten amb el PSC una part important del seu electoral els identifiqui amb aquell que han titllat d’enemic durant tant de temps. El PSC, per la seva banda, sap que l’única possibilitat d’entrar el govern seria sota aquesta fórmula, però tenen por de perdre tota aquella gent que, provinent de Ciutadans, han vist en Salvador Illa el protector de la unitat d’Espanya. Així que el context tornaria a forçar una coalició de govern que va iniciar la legislatura ja havent caducat.
La Taula de Diàleg es presentava des d’un inici com un dels principals esculls del govern. L’estratègia d’ERC era clara: liderar el procés de negociació amb l’Estat i poder governar a Catalunya, no només des de la retòrica independentista, sinó mostrant a la població no independentista que són un partit de govern seriós. Aquest és, encara, el gran repte d’ERC. L’estratègia de Junts també és ben nítida: boicotejar el pla d’ERC. Si aconsegueixen demostrar que a ERC els hi pesa la presidència, esperen que part de l’electorat d’ERC torni a confiar en “la casa gran” del catalanisme convergent.
El que pretenia Junts, llavors, era deslegitimar la Taula de Diàleg. Així, en el cas que s’arribessin a alguns acords concrets entre governs, haurien aconseguit que els suposats èxits no es percebessin com a tal. Quan des de la Moncloa varen anunciar que potser Pedro Sánchez no hi seria present, a la seu de Junts es respirava autèntica joia. Ara podrien dir allò de “nosaltres ja us ho dèiem”. Però sembla que si en alguna cosa no s’assembla Junts a l’antiga Convergència és que l’actual força política és menys intel·ligent a l’hora de llegir el terreny de joc. El seu error va ser creure’s massa aviat el missatge de la Moncloa, i vincular la seva presència a la de Pedro Sánchez. Quan aquest va confirmar – per sorpresa de Junts – que sí que hi assistiria, només els hi quedava el recurs del renec i la enrabiada: presentar per la taula a membres que no formen part del govern, entre els quals hi hauria Míriam Nogueras, – principal defensora de la línia política de Quim Torra -.
L’erràtica estratègia de Junts li ha donat a Aragonès l’oportunitat que necessitava per a mostrar-se com persona d’Estat, i Aragonès no l’ha desaprofitat al negar-se a acceptar les persones proposades per Junts per Catalunya. Demà es reuneix la Taula de Diàleg, però ja hi han guanyadors i perdedors clars abans de començar. Un fet que pot aprofundir encara més la divisió entre els partits del govern, i qui sap si fer trontollar la legislatura.
Catalunya Plural, 2024 
