La recent crisi mediambiental de la llacuna salada del Mar Menor, les manifestacions d’agricultors i agricultores el 2019 i 2020 demanant preus justos pels seus productes o les precàries condicions laborals de molts treballadors i treballadores agrícoles visibilitzades durant la crisi de la pandèmia de la Covid-19 posen de manifest la necessitat de posar en pràctica polítiques públiques que tractin de solucionar alguns dels problemes estructurals del sector agrícola espanyol. Curiosament, la política pública més important afectant aquest sector és d’àmbit europeu, la coneguda com Política Agrícola Comuna (PAC), la reforma per al període 2023-2027 està actualment en fase de negociació. La PAC va néixer el 1962 per assegurar la provisió d’aliments i la sostenibilitat econòmica dels agricultors i agricultores europees en el context de creixement econòmic i demogràfic de la postguerra. Des del seu origen, la PAC ha estat majorment un sistema d’ajudes directes a les explotacions agrícoles, la base en l’actualitat és l’anomenat Fons Europeu Agrícola de Garantia (FEAGA), que finança als agricultors i agricultores depenent de la seva producció i la mida de l’explotació, facilita als i les joves l’accés a terra i tecnologia, i facilita mesures de regulació del mercat. Durant les últimes dues dècades, la PAC s’ha anat adaptant per donar cabuda a objectius estratègics de la Unió Europea (UE) relacionats principalment amb la sostenibilitat mediambiental i el desenvolupament rural (p.ex. el ‘Pacte Verd Europeu‘ o l’estratègia ‘de la Granja a la Taula‘), els quals estan incloses en un segon sistema de pagaments anomenat Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural (FEADER). El FEADER compta amb el 30% del pressupost de la PAC, mentre FEAGA, amb el 70%.
Des dels seus inicis i fins a l’actualitat, la PAC ha estat objecte d’importants crítiques. En primer lloc, el seu disseny en un paradigma econòmic eminentment productivista i la seva èmfasi en els pagaments directes basats en grandària i producció han incentivat l’expansió del terreny cultivable i el desenvolupament d’un sector agrícola industrial a Europa cada vegada més concentrat (menys explotacions i més grans) i dependent de productes químics. La sobreproducció de productes agrícoles és una de les conseqüències d’aquest procés, que en ocasions ha portat a una caiguda dels preus i al malbaratament de milers de tones de productes alimentaris (p.ex. llet). En segon lloc, l’expansió de la superfície cultivable i la intensificació de l’explotació agrícola té conseqüències mediambientals negatives, sobretot tenint en compte que l’agricultura és la principal causa de degradació mediambiental a Europa. La condicionalitat dels pagaments directes de la PAC a uns objectius mediambientals poc ambiciosos ha estat objecte de crítica per part de nombrosos activistes mediambientals. En tercer lloc, socialment parlant, els pagaments per grandària i producció han reproduït desigualtats estructurals entre petites i grans explotacions en favor de les segones: al voltant del 80% dels pagaments són rebuts per un 20% dels agricultors i agricultores. Això ha contribuït parcialment a la despoblació del medi rural europeu.
Tot i les crítiques, la importància de la PAC per al manteniment de l’agricultura europea és indiscutible, sobretot durant les últimes dècades de reducció relativa de la importància de l’activitat agrària sobre l’activitat econòmica total dels països europeus (p.ex. a Espanya ha passat del 8% del total del PIB al 3% entre 1976 i 2008) i reducció de la despesa relativa de les famílies en productes alimentaris. El total de les ajudes assignades per la PAC és enorme: la seva assignació pressupostària el 2019 va representar el 36% del total de la Unió Europea per a aquest any. En contextos macroeconòmics adversos (p.ex. la baixada dels preus de productes agrícoles el 2019 i 2020 a causa de la imposició d’aranzels a la importació per part de Govern dels EUA) i per sectors amb un marge de benefici bastant baix (p.ex. l’oli d’oliva), els pagaments de la PAC constitueixen una part molt important de la renda anual. És per això que, encara que sigui receptora d’importants crítiques, la PAC no pot ser eliminada, ja que l’existència de l’agricultura europea depèn d’ella. No obstant això, la inclusió d’aspectes mediambientals i socials en les seves reformes més recents obren la porta a explorar la PAC com una política pública que, més enllà de complir amb el seu objectiu de mantenir el sector agrari europeu a la superfície, també pot ajudar a resoldre alguns dels problemes estructurals de l’agricultura continental.
Les actuals negociacions a la Comissió Europea (CE) i en el si del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació (MAPA) sobre la reforma de la PAC per al període 2023-2027 ens poden servir d’escenari per a esmentar dues d’aquestes oportunitats. El Govern espanyol ha de remetre un Pla Estratègic nacional a la Comissió Europea el gener de 2022, en el qual es reculli l’adaptació específica de certs aspectes generals de la PAC que ja han estat pactats a nivell comunitari. A nivell mediambiental, la inclusió dels anomenats ‘eco-esquemes’ es presenta com la primera oportunitat. Els eco-esquemes seran una sèrie de pagaments opcionals que estaran inclosos dins FEAGA, adscrits a bones pràctiques agrícoles i ramaderes que tinguin beneficis mediambientals, ajudin a la conservació d’espais naturals i redueixin l’impacte mediambiental de l’agricultura. Exemples d’aquestes pràctiques proposades pel MAPA són la implantació i manteniment de la coberta vegetal viva als cultius; la implantació i conservació de marges i illes de vegetació, i la valorització energètica de fems de remugants i equins i biomassa d’origen vegetal. Tot i que seran previsiblement insuficients per a la sostenibilitat mediambiental del sector agrari i que el seu impacte es veurà probablement reduït per la seva condició voluntària, els eco-esquemes se separen del paradigma productivista original de la PAC i plantegen que les agricultores i ramaderes rebin pagaments per els serveis mediambientals que proveeixen, incentivant bones pràctiques. A més, aquesta entesa de l’agricultura com una activitat multifuncional més enllà de la seva productivitat primària obre la porta a una diversificació de les activitats econòmiques al seu voltant i, per tant, a majors rendes agràries. En resum, són un bon pas cap a mesures més exigents i una mostra d’un potencial canvi de paradigma dins de la PAC.
Per concloure, referint-nos ara a la segona oportunitat que ofereix la negociació de la PAC 2023-2027, la CE ha posat damunt de la taula la possibilitat de condicionar els pagaments directes a l’acompliment de la legislació europea al voltant de matèria social i laboral. Aquesta anomenada ‘condicionalitat social’ reconeix per primera vegada dins de la PAC un dels majors problemes de l’agricultura europea: les precàries condicions laborals de molts dels seus treballadors i treballadores assalariats, principalment els d’origen estranger. Aquesta mesura té potencial per millorar la qualitat de vida dels 44 milions de persones que es dediquen al sector agrari i les seves indústries a la UE en crear incentius econòmics per reduir les irregularitats per part dels ocupadors i ocupadores. De qualsevol forma, el seu impacte estarà supeditat a l’eficàcia de la Inspecció de Treball. Finalment, l’abast d’aquestes dues oportunitats dependrà del Pla Estratègic presentat pel MAPA a la Comissió Europea. En mans de l’ambició dels seus negociadors i de la flexibilitat de les organitzacions agràries de la societat civil espanyola queda que la nova PAC es converteixi en una eina útil per resoldre els problemes estructurals de l’agricultura o perquè els continuï reproduint.
Catalunya Plural, 2024 
