En un diumenge radiant, diferents entitats veïnals i ecologistes, seguides per alguns partits polítics com ara Catalunya en Comú, la CUP o ERC, es reunien a les 12 del migdia al llarg del carrer Tarragona a l’alçada de Plaça Espanya al crit de “menys avions, més vida” per a mostrar el seu rebuig al projecte de remodelació de l’aeroport. Si a dia d’avui el projecte roman aturat, no és per les suposades desavinences entre Generalitat i govern de l’Estat. Les raons no s’han de buscar en el tacticisme d’una i altra institució en l’actual context de pseudo-guerra freda que presenta la taula de diàleg entre Catalunya i Espanya, sinó en la tasca de mobilització i activisme d’una sèrie d’entitats que, defensant allò concret, han apel·lat a una gran majoria ciutadana. És precisament aquesta majoria ciutadana la que ha fet reconsiderar a les administracions la viabilitat del projecte, i no a l’inrevés. La manifestació ha congregat al voltant de 90.000 persones segons les entitats convocants, i 10.000 segons la Guàrdia Urbana. Un punt festiu flotava en l’ambient, i no era per menys: són comptades les ocasions que el poder d’uns pocs és capaç d’aturar els grans engranatges de la política i l’economia. La no ampliació de l’aeroport Josep Tarradelles ens deixa dues importants lliçons per al futur.
La Ricarda, un exemple local d’uns valors universals
Es pot dir que l’espai natural de la Ricarda és lo menys important de tot el debat sobre el projecte d’ampliació. No vol dir que ho sigui poc, d’important: ho és molt. Però segurament siguin poques les persones preocupades pel futur de la trencadalla, una planta singular única europea en el seu gènere que es pot trobar en l’espai protegit del delta del Llobregat. Tres quarts del mateix deu passar amb l’ànec xiulador o la rata d’aigua, dues espècies que han aconseguit sobreviure en l’espai de la Ricarda mentre els seus números arreu de la península disminueixen dràsticament.Perquè la protecció d’aquest petit racó del Delta del Llobregat va començar precisament des de lo més proper, de la mà d’aquella gent que coneix i s’estima la Ricarda i que en vol cuidar el seu ecosistema. Sovint l’esquerra s’ofega en eternes discussions teòriques sobre com organitzar la societat, o sobre com fer-ho per despertar una consciència ciutadana aparentment dormida. El cas de la Ricarda, però, ens ensenya que es pot defensar el decreixement parlant d’espècies d’ànecs, o que es pot qüestionar el model productiu des de l’experiència d’un passeig pels aiguamolls. Ha estat la insistència de les entitats veïnals i ecologistes les que, des d’allò local, han sabut apel·lar lo universal.
La Ricarda, avui, enllaça amb un debat molt més ampli; un debat que porta massa temps oblidat però que la crisi de la covid19 ha situat en mig de l’escena pública per la força: la necessitat de replantejar-nos la vinculació entre sistema productiu, repartiment de la riquesa, i ecologisme.
L’economia revela els colors de la política
La història de com s’ha aconseguit aturar – temporalment –l’ampliació de l’aeroport, ha contribuït a fer visibles els veritables colors polítics que els partits a vegades amaguen, per motius estratègics, sota vegades s’amaguen, sota qüestions identitàries. I és que tot i que cap partit polític portava en el seu programa la proposta de l’ampliació de l’aeroport quan la possibilitats d’aquests mega projectes d’infrastructures (sigui Barcelona World, els jocs olímpics d’hivern, o l’ampliació de El Prat) aflora, sempre s’acaba revelant la naturalesa ideològica dels partits polítics. Com diuen els americans: siguis vermell (republicà) o blau (demòcrata), el color del diner sempre és green.
Durant anys, a Catalunya, PSOE i Junts per Catalunya s’han presentat com partits antagònics a partir de les seves evidents diferències respecte del discurs identitari. A l’hora de la veritat, però, el Procés s’ha deixat de banda per a fer un front comú que empenyi cap a l’ampliació de l’aeroport. Projectes d’aquesta envergadura obliguen als partits polítics a posicionar-se, i aquesta necessitat també ha fet incrementar les ja existents tensions entre PSOE i Unidas Podemos, així com l’enèsima desavinença pública entre ERC i Junts per Catalunya.
La lluita per a definir el model econòmic és la lluita política per excel·lència, i aquesta mostra els seus veritables colors en casos com el de l’ampliació de El Prat. El discurs sobre el qual es construeixen aquests projectes sempre és el mateix: “ajudarà a construir centenars – milers – milions de llocs de treball”; o bé “si no ho fem ens quedarem enrere”. No importa com siguin aquests llocs de treball (precaris, temporals) ni tampoc els impactes que aquest tipus de projectes tinguin sobre el teixit productiu. La política és un joc de guanyadors i perdedors, i quan no hi ha un veritable debat sobre el model econòmic i tot queda justificat sota la confiança cega en el dogma del creixement econòmic, és que els perdedors i els guanyadors seran els de sempre. Bé; potser aquesta vegada no.
Catalunya Plural, 2024 
