Quan escoltem d’algú emprar la paraula “ordre” sovint podem identificar, sense necessitat d’una explicació més llarga, què és el que aquella persona vol dir per “ordre”. En el moment immediat en què la paraula s’ha filtrat pels nostres timpans s’estenen ràpidament un conjunt de significats associats que van omplint de contingut allò que acabem d’escoltar: “mà dura”, “policia”, “caos”. L’ordre s’imposa per la força. La policia té el monopoli legítim de la violència. L’ordre s’imposa per la policia. D’aquesta manera, en un plis plas, s’ha acceptat com a veritat immutable una veritat que “només” habita en el món del llenguatge.
Que el sentit de la paraula “ordre” sigui aquest i no un altre és una llosa monumental per l’esquerra (parlamentària o no parlamentària). Que l’esquerra no combati per a canviar-ne el sentit i continuï vivint ancorada en el valor descrit és un error que l’erosiona dia rere dia. Hem arribat a un punt on només concebem l’ordre com a resposta repressiva davant d’un comportament vandàlic, i aquest és un marc estretíssim que només li convé a la dreta i els seus altaveus, que poden argumentar el següent: “davant de la laxitud de l’administració Colau en l’increment de casos de violència d’un jovent desfermat i alcoholitzat…Ordre!
El problema, aquí, és que ningú nega que l’actuació policial ha de tractar primer d’impedir que es produeixin els disturbis, i, segon, que si n’hi han, la policia ha d’actuar amb celeritat i proporcionalitat perquè no es propaguin. Negar-li aquesta funció a la policia implica, de facto, negar-li a l’estat una de les seves raons de ser, i fins que no s’implementi la utopia llibertària, els límits són els que marca l’estat i les lleis que emanen dels parlaments.
La paraula “ordre” s’ubica en l’Olimp de la política, i, conjuntament amb altres paraules com ara “justícia” o “llibertat” en determina gran part dels debats polítics. Al cap i a la fi tothom vol viure en una societat justa, lliure… i sí, ordenada. Deixant a banda les dificultats que té l’esquerra per parlar de llibertat (hegemonitzada, aquesta, per la tradició liberal), la por a l’hora de parlar d’ordre des d’una perspectiva diferent de la que ho fa la dreta és un problema que ve de lluny. Potser és una herència històrica del desastre del totalitarisme soviètic, que va contaminar durant dècades qualsevol aproximació per l’esquerra al concepte d’ordre. Potser, per això, els moviments polítics que van sorgir després del maig del 68 no volien ni sentir parlar d’aquells temes que afectaven la política real, i es van centrar més en l’exploració dels mons alternatius, fossin aquells inconscients (freudians i lacanians) o bé… al·lucinògens. Però estem en l’any 2021 (una xifra que encara son futurista), i l’esquerra encara no ha començat a donar la batalla per aquests racons.
Per tant, si no es vol que el sentit de la paraula ordre sigui el mateix que li dona Desokupa quan menteix sobre la situació de vulnerabilitat en la qual es troba una senyora gran per tal de desnonar-la, convindria que es comencés a plantejar que, per exemple, una societat ordenada és aquella on els trens passen a l’hora i no has de patir per si arribes tard a la feina. Que l’ordre hauria de ser pels joves la garantia que viuen en un país on poden projectar-se en el futur, perquè podran tenir una carrera professional que els permetrà pagar el lloguer. Que els enemics de l’ordre són, entre d’altres, la desigualtat econòmica, el racisme o el masclisme. I que si tens una societat amb un seixanta per cent d’atur juvenil on només aquells que són fills d’algú podran tenir una vida digna, és senyal que vivim en una societat profundament caòtica i desordenada.
Catalunya Plural, 2024 
