Les festes de la Mercè adquireixen aquest any certa simbologia d’un final d’estiu marcat per festes majors ofegades de límits d’aforament i pre-inscripcions. La pandèmia s’ha anat controlant a base de limitar el que molts joves defineixen com a “necessitat de socialitzar.” En aquest context, les darreres nits de dijous i divendres han estat marcades per enormes multituds de jovent fent botellot, especialment a l’avinguda Maria Cristina i Plaça d’Espanya.
El nombres oficials, tot i que sempre imprecisos, ajuden a comprendre la magnitud de les trobades: dijous, 15.000 persones, divendres fins 40.000, segons fonts de la Guardia Urbana. La nit de divendres va ser especialment problemàtica: 20 detinguts, 43 ferits, destrosses al Palau de Congressos de la Fira de Barcelona, cotxes i arbres cremats i atacs a la policia. El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) va assistir 43 persones, de les quals 13 eren ferides per arma blanca.
Els titulars s’omplen de terminologia que gira entorn la concepció de “batalla campal” potser acurada, vistes les conseqüències. Així, la percepció social es concentra en continuar buscant culpables. Sempre, des de l’inici de la pandèmia n’hi ha uns que es “porten malament”, que no saben respectar les normes i són per tant causadors del problema. D’altres, que despleguen dispositius per controlar els irresponsables. Ahir, 467 agents vetllaven per evitar la venta d’alcohol i fer complir les restriccions sanitàries. Més de 7.000 sancions van ser imposades per infraccions de les ordenances municipals.
A més de generar nombrosa informació que promou una batalla simbòlica entre l’ordre i el desordre, els aldarulls d’aquestes nits han motivat, per suposat, les ja conegudes picabaralles polítiques. El grup municipal d’ERC a Barcelona ha posat la culpa al tinent d’alcaldia de Seguretat Albert Batlle qui s’ha defensat afirmant que el dispositiu estava mesurat però que la situació no es podia evitar; “ens va explicar que el dispositiu per la Mercè era perfecte (…) Barcelona no pot enviar un missatge que tot s’hi val, la ciutat se’ns escapa de les mans” declarava Jordi Coronas, portaveu d’ERC a Barcelona. De nou: el desordre, els culpables.
S’estima que la majoria dels joves que es trobaven enmig de les aglomeracions no superaven els 20 anys. Una franja d’edat que de forma generalitzada s’ha considerat ha patit menys els efectes de la pandèmia. Al juny, la darrera onada va ser causada pels joves, per la seva irresponsabilitat en els inicis de la represa de les festes majors. Tots es tancaven a casa mentre esperaven amb candeletes a demanar la seva cita de vacunació. Quan van arribar les vacunes per aquesta franja d’edat, les cites es van col·lapsar. Per responsabilitat social? No, per ganes de sortir de festa, es pensava. Però, possiblement, les dues opcions es barrejaven en un col·lectiu ple d’individus amb casos personals completament diversos. No podem caure en generalitzacions sense oblidar, per exemple, com els efectes del confinament han estat molt greus en casos on nens i joves han hagut de conviure amb situacions de violència, havent-se de confinar amb els seus abusadors.
En aquestes edats no moren per la Covid-19 i, per tant, no es preocupen de les mesures sanitàries, ha estat un pensament que ha ressonat força el darrer any. No moren, però? Potser no per un efecte directe de la malaltia però, tot i així, segons el Colegio Oficial de la Psicología de Madrid, els intents de suïcidi en jovent han augmentat un 250% amb la pandèmia. Una “epidèmia silenciosa” segons l’han denominat els experts que reforça el fet que el suïcidi sigui ara la causa principal de mort no natural entre els joves de 15 a 29 anys i les autolesions la tercera. A més UNICEF recorda com milers de nens i joves han perdut familiars a causa de la Covid-19, l’estabilitat financera de les seves famílies s’ha vist afectada, han deixat d’anar a l’escola i, molts, han viscut un augment d’atacs racistes, especialment els procedents de famílies asiàtiques. A més, segons experts de la Universidad Camilo José Cela, “el 36% d’aquest col·lectiu no ha rebut cap ingrés durant el 2020” una situació d’incertesa econòmica que també afecta profundament a l’estabilitat mental del jovent. L’ansietat, la depressió i els efectes de l’aïllament social han afectat greument la salut mental de la població jove, fins i tot més que a les persones de més de 60 anys, segons declaren els experts, i els efectes poden ser duradors en el temps.
No es tracta, evidentment, de que aquestes dades exculpin ningú de les accions de les darreres nits. Però sí de posar tota la informació sobre la taula i evitar caure en discursos maniqueus que reforcen la cerca de culpables. L’ésser humà, de forma incomprensible, tendeix a aglutinar-se a les platges més massificades i a fer les cues més llargues als supermercats. Intentar comprendre o evitar el curs orgànic d’aquestes dinàmiques no és només ineficient sinó que obvia la capacitat d’agència de cada individu en la seva relació amb el col·lectiu. Antropòlegs han investigat com joves a Dinamarca relaten anècdotes de borratxera per tal de constituir la seva identitat, entretenir-se, lidiar amb esdeveniments tràgics o explorar tabús. Però l’èmfasi en l’adolescència i joventut com a ritual d’integració a la comunitat d’adults sovint enfosqueix la pròpia agència cultural dels joves o l’emmarca únicament en relació amb les preocupacions dels adults.
La sensació que arribarà una època de llibertinatge que s’imposarà com a contrapès a l’ordre establert durant la pandèmia es narra aquests dies com una realitat. És impossible, però, titllar un grup tan gran i divers de persones com a irresponsables. L’engranatge social, simplement, és orgànic i autònom. Per a molts, la tendència ha estat seguir la corrent de les masses en unes aglomeracions que han creat situacions violentes i en certa mesura perilloses, tenint en compte la situació sanitària de la que venim. Per a d’altres però, la nova normalitat s’ha traduït en un augment de l’individualisme i l’aïllament, obviant la col·lectivitat com a eina clau tan d’organització ciutadana com per a garantir la salut mental de tothom. Qui és més culpable? Què és més perillós? Són preguntes, al meu parer, de resposta innecessària.
Catalunya Plural, 2024 
