Confessa que li resulta estrany que l’anomenin Georges quan el seu pare, Salvador, germà petit de Josep Bartolí (1910-1995), i la seva mare casats a Perpinyà li deien Jordi. El nebot del Josep, la figura del qual s’ha fet famosa després de la pel·lícula d’animació d’èxit d’Aurel, culmina tota una gesta un cop aconseguit portar el llegat del seu oncle que conservava fins ara la seva vídua Bernice Bromberg a Nova York des de la mort del dibuixant i pintor. I que gràcies al film Josep (de qui el 2020 vam publicar un reportatge amb declaracions d’Aurel) ha rebut l’atenció necessària que durant anys havia quedat soterrada com la història del mig milió de republicans exiliats al sud de França acabada la Guerra Civil el 1939. I és, precisament, al Memorial del Camp de Ribesaltes a la Catalunya Nord on s’obre aquesta setmana l’exposició Josep Bartolí. Els colors de l’exili (fins al 19 de setembre del 2022), comissariada pel seu nebot i un dels llocs per on va passar el Josep en el seu convuls periple abans de poder desembarcar a Mèxic carregat dels seus dibuixos sobre els camps d’internament dels republicans.
Després, es va convertir en un il·lustrador i pintor de prestigi a Mèxic i els Estats Units, però mai no va perdre la seva combativitat social mentre continuava donant voltes al món. Jordi Bartolí ha fet possible el que, des de Catalunya, la família terrassenca Canyameres havia intentat des de fa anys, juntament amb els dibuixos dels camps donats en el seu moment als Arxius Municipals de Barcelona, a més de peces de la Col·lecció Nacional d’Art de la Generalitat, el Centre Cultural de Terrassa i els fons privats de la família Canyameres Sanahuja i Joëlle Lemmens.
Els seus préstecs permeten ara d’oferir una exposició panoràmica i inèdita de Josep Bartolí, fent una selecció de les 270 peces (i un miler de dibuixos) entregats per la vídua que quedaran per sempre a Ribesaltes, i que el situen com a un referent heterodox i imprescindible del reportatge gràfic que es confon amb les avantguardes del segle XX. El nebot d’aquest personatge de vida novel·lesca ens explica l’odissea d’haver pogut reunir l’obra del seu oncle en un treball de dècades sobre la seva memòria. Tampoc és per casualitat que el Jordi/Georges Bartolí nascut el 1957 s’hagi guanyat la vida com a fotoperiodista, local i internacional.
Què creus que pensaria el Josep d’aquesta exposició?
És difícil de saber-ho, però el Josep era algú que no tenia molt en compte la fama sinó que sempre s’allunyava del que era exposicions. Tot i que em va fer moltes, perquè no hi havia més remei per donar-se a conèixer. Però m’agradaria pensar que n’estaria orgullós, i a més venint del seu nebot, que es faci aquesta exposició a Ribesaltes. Tant per l’aspecte de reconeixement del seu estatus com a artista, que ha estat menyspreat, com pel seu llegat polític. És un al·legat de memòria. No una memòria de queixes i de condol, sinó ofensiva. De reivindicació del que som i d’on venim. Penso que n’estaria orgullós.
I és important, en aquest sentit, el lloc on es fa. És molt simbòlic que sigui a Ribesaltes.
Podria fer-se en un museu, i podria ser molt maco amb tots els museus que hi ha França amb condicions d’exposició molt favorables. Però, aquí, a més de tenir un molt alt nivell museogràfic per la disposició i conservació de les obres, es tracta d’un lloc de memòria. L’obra del Josep Bartolí es basa en dos aspectes: aquest d’artístic, però també el del llegat polític. Va amb dos potes. En qualsevol museu, tindria el seu interès veure l’obra artística del meu oncle. Però la part memorial, la part històrica, la part política, no podia ser en un altre lloc. Jo no veig a la regió d’Occitània, fins i tot al Rosselló que en forma part administrativament, on aquesta obra hagués tingut més sentit, hagués pogut estar en un lloc més encertat.
Els refugiats d’ahir i avui
Amb el Josep havíeu vingut a Ribesaltes?
No, mai. A l’època en què el Josep venia a Perpinyà, evidentment el Memorial encara no existia. El Memorial només té set anys. I abans, dels diferents camps de concentració que es van anar succeint a la zona només en quedaven vestigis.
Mai no n’havíeu fet un recorregut?
El vam fer a la platja de Sant Cebrià i del Barcarès. Sobretot a la primera, on hi vivia el meu pare. Però el Josep tampoc no era un home de nostàlgies. Ell mirava endavant. Ja sabia d’on venia, i sabia sobretot per on havia passat. Però tampoc vivia amb aquesta visió ‘llorona’ que diuen els xilens de la història. Vivia amb una visió política, actual, moderna.
Intentant entendre els problemes del seu temps, a partir de la seva experiència…
Exacte. D’això serveix la memòria. Pot servir de moltes coses, i pels historiadors té tot el sentit i està molt bé que facin estudis precisos i disposin de llistes de noms i dates. Són molt útils. Però també hi ha una altra visió que potser és menys científica, però que té més a veure amb la societat i és més emocional. I és què en fem d’aquesta memòria. Si és per tornar a passar la frontera cada mes de febrer plorant perquè el feixisme ens va fer patir molt i vam perdre el nostre país, un parell de vegades convé perquè també hi ha molta emoció. I l’emoció és necessària, i la comprensió. Però cada any, no. Avui, els que passen la frontera en condicions absolutament escandaloses no som nosaltres, ni els nostre pares que la majoria ja no estan aquí. Són els migrants, que són els refugiats d’avui. Els morts de gana d’Àfrica i del Sahel, que no tenen més remei que venir a ofegar-se al Mediterrani per intentar viure una mica millor. Si no ho mirem amb aquesta òptica, això no serveix. Una vegada, en una manifestació de fills de refugiats, hi havia una pancarta dient: ‘Ya no lloraremos más, cantaremos’. I, avui, em trobo més en el supòsit de cantar que de plorar.
Potser, per això, heu subtitulat l’exposició Els colors de l’exili?
Sí, haguéssim pogut subtitular-ho ‘El dolor de l’exili’. No, l’hem anomenada ‘Els colors de l’exili’, perquè l’ésser humà sempre té unes capacitats d’adaptació de supervivència que són magnífiques. I el meu oncle n’és un exemple brutal. S’hagués hagut de morir vint vegades! Primer, a la Guerra Civil. Després, a l’exili. Més tard, escapant-se dels nazis, i travessant l’Atlàntic. I va tenir una necessitat vital perquè l’important és mirar endavant i sublimar una mica el que has passat o t’han fet passar per fer-ne una exigència de vida i una exigència d’esperança, i de lluita.
Catalunya Plural, 2024 
