1) El problema principal d’Espanya és la claveguera judicial – policial
No se sap amb certesa qui va organitzar la detenció de Puigdemont a la localitat italiana de l’Alguer, i serà difícil saber-ho amb seguretat en el futur. Només es pot especular en funció de les intencions dels actors implicats amb capacitat d’iniciar una operació d’aquesta envergadura. Però les opcions són molt reduïdes. Són dos, exactament: o va ser el Ministeri d’Interior que lidera Marlaska a instàncies de Pedro Sánchez, o bé va ser una col·laboració d’alguns sectors de la cúpula policial amb d’altres de la cúpula judicial, allò que es coneix comunament com “les clavegueres de l’estat”. Començant per la primera:
Quin interès tindria Pedro Sánchez a exposar-se a una altra més que probable derrota judicial internacional en el cas de Procés? Quins beneficis podria treure l’executiu, que depèn del vot d’ERC per aprovar els pressupostos, en arriscar la continuïtat de la Taula de Diàleg? Per què s’arriscaria Pedro Sánchez, en definitiva, a canviar una estratègia que li està donant els seus fruits en les enquestes? Costa trobar una resposta convincent a aquestes preguntes. Pedro Sánchez sap que si Puigdemont és extradit a Espanya no només haurà de lidiar amb una dreta furibunda, sinó que augmentaran les tensions amb Unides Podem, que advoquen per una sortida més democràtica i menys jurídica al conflicte.
La segona opció, llavors, sembla més realista. La hipòtesi seria que una petita cort de jutges i policies haurien actuat motu propi per detenir Puigdemont a Itàlia, que a diferència d’Alemanya i de Bèlgica, sembla mantenir una posició més laxa en l’aprovació de les euroordres, que, a més, té una fluida relació amb Espanya en aquests affairs a causa de la constant extradició de mafiosos amb passaport italià que són capturats de tant en tant en alguna localitat costanera de la península.
A hores d’ara a ningú li hauria de sorprendre l’existència d’aquesta cúpula de poder que enfonsa les seves arrels en el franquisme. Moguts per aquest convenciment tan familiar de creure encarnar els valors de l’Estat, i enrabiats per la vergonya de ser bufetejats dia sí i dia també per instàncies judicials superiors en relació amb el tema del Procés, haurien intentat (de forma barroera, com de costum) fer justícia pel seu costat. És una forma, a més, d’atacar als seus dos enemics principals: l’esquerra que representa Unides Podem i qualsevol amenaça a la Santíssima unitat d’Espanya, en aquest cas, la que representa l’independentisme català.
2) Llarena salva Puigdemont
Es pot llegir la història de l’auge de l’independentisme com la història de les ficades de pota de la dreta política judicial espanyola. Segurament si el PP no hagués recorregut l’Estatut d’Autonomia al Tribunal Constitucional, l’independentisme mai hauria tingut la possibilitat de construir el relat que Espanya odia Catalunya. Segurament si el Tribunal Constitucional hagués respectat “el vot emanat de Parlament de Catalunya” (com diria Zapatero), l’independentisme no podria dir que la paraula “Justícia” no vol dir res a Espanya. Segurament sense el ball de porres i pilotes de goma de l’1 d’octubre de 2017 no s’hauria cronificat el desànim (per no dir-l’odi) a l’Estat espanyol; i molt segurament, si en lloc del judici als presos polítics s’hagués començat per la Taula de Diàleg ens hauríem estalviat quatre dels anys més tristos de la història democràtica espanyola.
Però, ja ho sabem: la història es repeteix, rima, és una tragèdia contínua, o tota la resta conjuntament. Llarena és gasolina pel Procés. Quan aquest entra en un cicle de relaxació, Llarena s’encarrega de recordar-li al món que les coses es poden fer encara pitjor, i que està disposat a avergonyir a Espanya sencera (¿estava o no suspesa l’Euroordre?) per tal de donar-li ales a l’independentisme català. Bé farien en el Consell de la República a Waterloo en contractar-lo per la causa.
Perquè la realitat és que Puigdemont s’estava quedant cada vegada més sol. És un efecte natural de la principal equació en política: com més temps passes allunyat del poder i menys participació tinguis en els mitjans de comunicació, més poder perds. Puigdemont ha anat perdent poder a la interna del partit, del qual, tot i així, en segueix sent la seva principal figura. Primer va ser Quim Torra. Aquest va començar sent el lloctinent de Puigdemont i va acabar generant una línia interna semiautònoma a la de l’expresident, amb el qual va anar perdent contacte progressivament. Un efecte de la solitud del poder. Després va ser el retorn de la presó de les antigues figures de Convergència i Unió com Jordi Rull, Josep Turull, o Quim Forn, i, per descomptat, Jordi Sánchez, principal valedor de la Taula de Diàleg, que han tornat a la política amb ganes de reconduir l’espai postconvergent.
L’amnistia general seria el millor antídot contra l’independentisme, ja que si s’ha convertit en un moviment hegemònic a Catalunya (controla les institucions i els principals mitjans de comunicacions) ha estat causa de l’existència de figures que, com Llarena, han fet bandera del “a por ellos” com a mitjà per fer callar un sentiment que, precisament, es nodreix d’això per créixer.
3) ERC aguanta l’embat
Hi havia molts dubtes de si ERC seria capaç d’aguantar un nou embat de Junts per Catalunya, formació política que podria liderar tranquil·lament el rànquing d’experts sabotejadors de coalicions de govern. Durant molts anys semblava que la major por d’ERC era que els postconvergents els cridessin “botiflers”.
Però les tornes semblen haver canviat. Si bé és cert que a ERC li segueix costant marcar l’agenda política a Catalunya – una cosa que l’espai postconvergent, amb major control sobre els mitjans de comunicació privats, són experts en conrear -, l’actitud de subordinació està desapareixent. Al cap i a la fi Pere Aragonès (ERC), que té de determinació el que li falta de carisma, és el president de la Generalitat. Les enquestes avalen l’estratègia de la Taula de Diàleg, i ERC tornaria a quedar per davant de Junts per Catalunya si avui es tornessin a celebrar eleccions.
Però sens dubte la detenció de Puigdemont no ho posa gens fàcil. Si el pròxim dia 4 d’octubre, quan se sàpiga si queda finalment en llibertat o és extradit, la justícia italiana es decanta per la segona opció, la pressió cap a ERC es doblarà. I sense ERC no hi ha pressupostos. Per ara, però, ERC aguanta. I en aquest aguantar es consolida com la força històrica central de la política catalana que és.
Catalunya Plural, 2024 
