Del seu poble natal, Khohar, la Rabia Waheed recorda la vida senzilla amb moltes zones verdes i rius, i amb cases on hi havia diverses famílies. Vivia amb la seva mare, el germà gran i la germana gran, i amb dos tiets i les seves respectives famílies, que estaven en dos espais diferenciats dins la mateixa casa. El pare no hi era. Havia marxat a Barcelona per buscar feina i allà treballava de cuiner.
Per a ella, el seu pare, l’Abdul, era com un desconegut amb qui parlava per telèfon i a qui veia molt de tant en tant. En canvi, els dos avis sempre eren allà. “No vaig tenir la sort de conèixer les àvies. Ells són els que em van ensenyar la religió i diferents valors. Em deien que havia de ser bona persona i em deixaven jugar al carrer”.
El 2010, quan la Rabia tenia 10 anys, li van dir que anirien tots a viure a Barcelona: la mare, els germans i ella, per retrobar-se amb el pare. Ella havia vist a la televisió com eren les ciutats, amb edificis alts i molts cotxes. “Era un món diferent, i ho volia descobrir. Jo no havia sortit mai de la zona”.
Anar a la ciutat li va semblar una bona idea, però la nit abans del viatge va començar a entendre que marxava més lluny del que pensava, quan els veïns van anar a casa seva a desitjar-los sort. Haver de deixar les seves joguines, regals i objectes personals li va fer veure que aquell trajecte no era el que s’imaginava. “No m’ho podia endur tot, ni les amistats, ni els avis”.
L’endemà, els avis, que vivien molt a prop, van anar a acomiadar-se. Un cop es va posar el cotxe en marxa en direcció a l’aeroport i van veure com deien adéu amb la mà des de l’entrada de la casa, als pocs metres van haver de demanar al conductor que s’aturés, i tots quatre van engegar a córrer cap a ells. “La mare estava plorant. Ella sí sabia el que estava deixant. Jo no. Els vaig abraçar, aquesta vegada molt fort, i vaig sentir que estava deixant alguna cosa enrere”.
La nova vida al Gòtic
El barri Gòtic, al districte de Ciutat Vella, es va convertir en casa seva. No coneixia ningú i era una zona turística en què veia molta gent diferent. Els primers dies a l’escola Àngel Baixeras se sentia estranya. “No sabia parlar, al pati no sabia si estava jugant bé, no entenia els codis. Per exemple, a educació física, el professor explicava què havíem de fer i jo havia d’esperar que algú ho fes per entendre-ho i fer el mateix. L’assignatura que més m’agradava era l’anglès, perquè em podia comunicar i podia participar, i era la que en sabia més de la classe llavors”.
Quan va veure que hi havia unes noies pakistaneses a l’escola, es va apropar per presentar-se i elles li van servir d’enllaç durant les primeres setmanes i mesos. L’aula d’acollida també li va agradar perquè en aquest espai no se sentia estranya, sinó que estava amb persones de llocs diferents amb les que aprenia. “Va ser difícil al principi, però els professors em van ajudar molt. Al Pakistan no m’agradava gaire anar a l’escola perquè és més estricta. Aquí hi ha diferents activitats, hi ha programes culturals i et motiva anar a l’escola. Allà al professor l’has de tractar de vostè, si no és una manca de respecte. Aquí hi ha més comunicació, els professors són més propers. Vaig veure un canvi”. Un altre canvi va ser deixar de ser la petita de la casa, amb el naixement ja a Barcelona del seu nou germà.
En menys de dos anys, la Rabia havia après suficient català i castellà per comunicar-se i interactuar a l’escola, al parc i al barri. “Jo ho vaig agafar molt ràpid. Per als meus germans, que havien vingut amb 19 i 16 anys, va ser una mica difícil perquè ja tenien una xarxa forta allà. A poc a poc vaig començar a tenir la meva vida aquí”.
Tornar a Khohar
Amb 13 anys, va tornar al seu poble per al casament del seu germà, en Noman, que es va casar amb una noia del Pakistan. La Rabia ja s’havia fet a Barcelona, estava acostumada a comunicar-se amb tothom i desconeixia alguns costums del Pakistan. Parlava sense diferenciar entre nois i noies, i gesticulava molt. Per això, li van haver de recordar que a Khohar les noies parlaven de manera més pausada i s’estaven més quietes. “Les meves tietes em deien ‘ara tu ets d’allà i no t’adaptaràs aquí’. Per a mi era un continu descobriment de coses que no havia experimentat”.
A la Rabia sempre li ha agradat compartir experiències amb gent de diferents indrets. Durant l’adolescència, va conèixer el món dels casals i va fer algun voluntariat relacionat amb l’ensenyament de català i castellà a persones nouvingudes i amb l’acompanyament a gent gran amb problemes físics. L’agraïment i la tendresa li recordaven als seus avis, i la feien sentir a gust.
“M’encanta conèixer diferents visions, diferents persones, això és el que et permet obrir la ment i acceptar altres mirades. Som persones, no robots, i tenim capacitat de raonar”. Ha participat en Ravalinks, un projecte de la Fundació Tot Raval orientada a joves del barri o vinculats a entitats del barri que provenen de diferents països. “Parlem d’interessos i inquietuds comunes, intentem solucionar diferents reptes, reivindiquem trencar amb estructures patriarcals i trencar estereotips”.
Parla sis idiomes: anglès, català, castellà, urdú (Rabia vol dir “primavera” en urdú), panjabi i hindi, i està pensant a estudiar francès. A través del programa “Aprenem. Famílies en Xarxa” de Casa Àsia, fa classes de català i castellà com a professora dinamitzadora. Es tracta d’un projecte que atén diverses zones de Barcelona i la Rabia està a l’escola Beethoven de Santa Coloma de Gramenet, on imparteix classes a les mares de l’alumnat procedents sobretot del Marroc, el Pakistan i l’Índia.
Prejudicis
La Rabia vol trencar barreres en un món de prejudicis. Entre els més repetits que s’ha trobat, figuren que “les persones estrangeres vénen a robar la feina”, però ella remarca que moltes vegades fan feines que les persones autòctones han rebutjat, i que si ocupen un bon lloc és per mèrits i competències pròpies.
Un altre prejudici és que “a les famílies del Pakistan no els interessen els estudis. Tenen fills, es casen i no surten del seu cercle tancat”, una afirmació que no té a veure amb el seu dia a dia. Un tercer recel és el tema del hijab, el vel que cobreix el cap. “Diuen, ‘ah, segurament l’hauran obligada’, i jo el que dic és que som nosaltres les que sabem més del tema, les immigrades. Què tal si t’apropes i em preguntes?”
La Rabia defensa que porta el vel perquè és musulmana i perquè vol que se la reconegui pel seu caràcter i la seva personalitat, i no per l’aparença física. “Una vegada, en una entrevista de feina o de pràctiques em van dir: ‘Què tal si te’l treus?’ Si jo no hagués entregat algun treball o si hagués fet malament alguna tasca, hi hauria una raó per dir que aquesta persona no encaixa, però el problema és posar l’aparença per sobre del meu currículum, quan ni tan sols havia d’estar de cara al públic, que estava al departament administratiu. Per a mi el vel és significatiu, no és només una peça de roba. Tinc tapats els cabells, però no les meves capacitats ni la meva ment. Tot el que puc aportar a una associació, una empresa o una entitat no té res a veure amb això”.
El casament
El 2019 va tornar al Pakistan per a l’enllaç matrimonial de la seva germana, l’Iqra, que es casava amb un noi que vivia allà. “Aquesta vegada vaig disfrutar bastant perquè ja sabia els límits i perquè era el casament de la meva germana, que és l’única que tinc”. Van ser tres dies de festa, amb tres vestits diferents. La Rabia volia un de color granat, però li van dir que era vermellós i no era convenient per a dones solteres. “No volem que destaquis”, van argumentar. La Rabia va obeir, a mitges, ja que un dels dies sí que va portar un complement d’aquest color, un mocador de vellut que penjava de l’espatlla. I, un cop a Barcelona, es va posar un vestit granat per al seu aniversari.
A la Rabia li agraden les bodes del Pakistan, però sent la pressió que ha de ser la següent. “Totes les noies de la meva edat que conec de l’Índia i del Pakistan estan casades, però jo dic ‘no em parleu d’aquest tema perquè de moment encara em falta’. Vull casar-me, però als 24, 25 o 26”.
Ha acabat el Grau Superior d’Administració i Finances i, està decidint entre estudiar Business Administration and Management o bé Traducció i Interpretació, després de l’experiència que va tenir al Consorci d’Educació de Barcelona, però de moment s’ha pres un any sabàtic abans de la universitat per motius familiars. Amb la Covid, el pare es va quedar sense feina i ara treballa al Regne Unit com a cuiner; en concret, a Manchester i a Liverpool, així que per un temps es desplaçarà allà amb la mare i el germà petit.
“Aquí hi ha més llibertat”
El que sí té clar és que li agradaria viure a Barcelona. “Jo vull estar aquí. Al Pakistan crec que ja no podria viure, i Anglaterra no m’agrada. És que m’agrada Barcelona, visc aquí, són els meus carrers, ja conec la història i no em vull moure. Fa 11 anys que hi soc”.
“Aquí hi ha més llibertat, puc fer més coses. Allà hi ha més estructures patriarcals. Tot i que hi ha coses positives i negatives als dos llocs, vaig sentir que allà no podia fer moltes coses amb tanta llibertat, aquí, en canvi, sí. És molt diferent. Allà la gent és més reservada, té una altra mentalitat. Per exemple, si allà surt sola una noia de casa és com que segurament és dolenta perquè queda amb algú. Hi ha prejudicis que aquí no hi ha. I la vida del poble té pros i contres, és bo conèixer els veïns, però que alguns t’estiguin com espiant no m’agrada. Aquí estic superbé”.
La Rabia se sent entre dues cultures i es queda amb el millor de cadascuna. “Aquí em diuen que soc d’allà i allà em diuen que soc d’aquí. Jo soc una persona nòmada. He nascut allà. Una altra cosa és d’on et sents i com estàs. Jo em sento entre aquí i allà perquè jo estic vivint una realitat de la meva vida i ho estic disfrutant bastant aquí”.
Aquesta dualitat la viu dia a dia. “Puc menjar fideus a la nit i esmorzar chapati (pa) al matí. Puc escoltar cançons en català o en panjabi o en anglès. Puc quedar amb la Paula al matí o amb la Khadija a la tarda. Jo dic que soc d’aquestes dues cultures, i estic molt bé. Estic intentant trobar un equilibri entre les dues i crear una nova vida o crear el meu espai personal. Per què he d’escollir una de les dues?”
Catalunya Plural, 2024 
