L’enquesta que publica la Plataforma de Mitjans Independents torna a demostrar que la popularitat de la Monarquia borbònica espanyola va baixant. Paguen els escàndols dels últims anys: les corrupteles i luxes d’una Família Reial destapats precisament en el moment que els Governs espanyol i català començaven les retallades socials de l’anterior crisi. L’abdicació de Joan Carles el 2014 va ser una vàlvula d’escapament però la Monarquia no s’ha refet d’aquella crisi, i la mostra és que el CIS va deixar de preguntar per la valoració d’aquesta institució aquell 2015 i, tot i el compromís del PSOE de recuperar-ho, encara es manté aquesta cortina protectora de la demoscòpia.
Però a l’Estat espanyol aquestes majories socials no es corresponen amb majories polítiques perquè el PSOE continua sent absolutament fidel a la Monarquia. No protegeix tan sols Felip VI sinó també el Rei abdicat. Podrien utilitzar l’Emèrit com a boc expiatori però seria una maniobra arriscada perquè les seves actuacions no eren individuals sinó conegudes per tota l’estructura de la Casa Reial, inclòs el que ara porta la corona. Per això qualsevol iniciativa que es presenti al Congrés dels Diputats per investigar la Monarquia compta amb l’oposició inamovible del PSOE.
La Monarquia és una institució que aguanta molts equilibris del Règim del 78 i alhora és sostinguda per altres actors d’aquest Règim interessats en que no canviïn gaire les coses. L’Espanya monàrquica del 78 és una construcció de la qual, si en treus una peça, n’arrossegarà d’altres. La negació de la memòria històrica republicana i antifeixista, el poder de classe de l’IBEX-35, l’hegemonia conservadora (fins i tot reaccionària) dins el poder judicial o la impunitat policial, elements tots ells de la més estricta actualitat política, són manifestacions d’aquesta construcció aixecada amb la Transició.
Allà on el mite de la Transició va presentar més fissures, perquè hi havia un antifranquisme de masses que no es va voler empassar totes les continuïtats amb el franquisme, és on avui la Monarquia treu els pitjors resultats. Particularment en alguns territoris de les anomenades nacions històriques. Això es veuria més clar si l’enquesta tornés a incorporar la visió territorialitzada dels resultats, com l’any passat, quan va recollir que el republicanisme a Catalunya representa un 66,5% de la societat.
És a Catalunya on clarament coincideixen les majories socials amb les polítiques. L’independentisme, majoritari al Parlament i als Ajuntaments, és el nostre republicanisme. El llibre Carta a un republicano español, de Jordi Serrano, explica a través de la pròpia experiència i bagatge de l’autor com es produeix aquesta confluència en el que ell anomena independentistes accidentals.
La unitat d’Espanya és una altra de les peces que sosté l’ordre actual. I per això la lluita oberta per l’autodeterminació del poble català és una crisi de Règim. Tots els republicanismes de l’Estat espanyol ens haurien de veure com a aliats, encara que això signifiqui invertir l’ordre estratègic en el qual s’ha mogut l’esquerra espanyola. No es tracta de lluitar per la República i que així quedin reconegudes les nacions. Es tracta d’ajudar a l’autodeterminació i la independència d’aquestes nacions, i aquesta serà la peça que farà caure la resta, també la Monarquia. Es tracta d’esdevenir aliats en la consecució de Repúbliques.
Catalunya Plural, 2024 
