Durant l’actual presidència del Govern espanyol i des de diferents grups polítics, fins i tot un dels que forma part de l’actual Gabinet, s’ha sol·licitat formalment fins a disset vegades investigar les corrupteles i irregularitats que envolten la Casa Reial. S’ha demanat que el president, ministres i el mateix monarca -emèrit o al càrrec- donin explicacions davant dels representants populars. Sempre de manera infructuosa i amb l’empara de la inviolabilitat constitucional, un eufemisme d’impunitat amb totes les de la llei.
Fa 40 anys, mentre els sabres ressonaven a l’habitació del costat, l’emèrit i el president redactaven articles cantelluts de la Constitució. Aquells que asseguraven la continuïtat d’unes estructures del Règim. Un Règim que l’any 46 va ser definit com a feixista per part de l’Assemblea General de l’ONU. Un Règim que havia col·laborat amb el Tercer Reich per deportar i desposseir de pàtria a milers de dissidents. Un Règim que va afusellar i reprimir a sang i foc tot allò que considerava un perill per la seva pervivència. Un Règim que, en definitiva, havia guanyat una guerra contra la democràcia.
La mal anomenada Transició no fou res més que una fórmula per intentar encapsular el passat en una falsa “reconciliació” a tall de blanqueig de la Dictadura. La Transició fou, en realitat, una “transacció”. Un pacte entre la jerarquia d’un règim feixista amb algunes de les forces que deien representar la voluntat popular. Un pacte desigual, injust i ignominiós. I el preu a pagar no era altre que blindar-ne l’hereu del seu màxim representant, aquell que havia tingut només un vot, el del Generalíssim. I res millor per a fer-ho que escriure-ho a la Carta Magna i convertir-la en, gairebé, unes sagrades escriptures intocables -per allò que interessa-. El resultat d’aquella transacció, tot i la historiografia oficialista que sempre l’ha venut com a modèlica, no és altre que la perpetuació de les desigualtats i tenir governs -siguin quins siguin els colors- forts amb els dèbils i dèbils amb els forts.
Els últims anys s’han anat veient les costures de tot allò. I per això és inevitable creure, per més que facin veure que no, que la popularitat de la institució de la Corona està sota mínims. La crisi del 2008, el moviment del 15M i, sobretot, el Procés d’emancipació català, han posat en relleu el cartó pedra d’aquella transacció i ha deixat al descobert les vergonyes del que pretesament sustentava el sistema. Un sistema, malgrat la història oficial, que ha suposat un cadenat i un fre per l’avenç en l’assoliment dels drets individuals i col·lectius i la reducció de les desigualtats socials. La pugna entre líders i llauners de les clavegueres ha fet aflorar històries terrorífiques que tots sospitàvem i que ningú s’atrevia a dir en públic: les caceres d’elefants, el lladronici a través del cobrament de comissions, les relacions crematístiques tèrboles del cap de l’Estat amb règims antidemocràtics, etc.
La impunitat constitucional del Monarca i família queda palesa cada vegada que el Congrés tomba per motius espuris les peticions de comissió d’investigació o quan la fiscalia general de l’Estat arxiva causes que, en canvi, resten obertes a Suïssa. La pressió ambiental es fa notar i ara, almenys, el debat és als mitjans, encara que les institucions i els constituïts maniobrin tant com poden per evitar que s’estengui. Suárez va dir una vegada que volia crear un sistema en la que els governants ho féssim amb el consentiment dels governats. Llàstima no poder-li preguntar avui dia què en queda d’aquelles intencions.
Encara vivim en un estat en què el Codi Penal contempla com a delicte la crítica al Cap de l’Estat i als membres de la seva família, encara vivim en un estat en el qual no es poden fiscalitzar els comptes i les despeses de la màxima institució representativa malgrat tots els escàndols que han anat fent-se públics, encara vivim en un estat en què la Casa Reial fa ús en exclusiva de patrimoni estatal de luxe -iots, palaus, un parc de més de 50 vehicles- a càrrec de l’erari públic, encara vivim en un estat que compta amb centenars de treballadors públics al servei exclusiu de la família reial, encara vivim en un estat on ocupa portades el sou d’un càrrec electe d’esquerres i s’esquiva la presumpta complicitat de la Corona amb règims dictatorials. De fet, vivim en un estat en el qual es pregunta i es fan enquestes per a tot des dels poders públics menys sobre la popularitat de la seva màxima institució. I segurament no té res de casual que així sigui.
Vivim en un estat en el qual, malauradament, les esquerres acaben sent còmplices de tot plegat. De vegades més per passiva que per activa. Per desídia, covardia i qui-sap-què-més. I no passa res per assenyalar-ho. De no fer-ho, també n’estaríem sent còmplices i no seríem prou útils.
Segurament encara queda un temps abans no siguem testimonis del canvi real i, probablement, encara tindrem ocasions per tornar-nos a quedar sols defensant allò que és digne. El que és segur, però, és que ens hi quedarem tantes vegades com calgui, fins que imperi la justícia social i triomfin els valors de la llibertat.
Catalunya Plural, 2024 
