Una quadrícula pot resumir la Història d’un barri, i fins i tot, per les seves transformacions, la dels movents econòmics de tota una ciutat. L’illa de Cinzano, emblema reemplaçat a la fi dels anys seixanta per un bloc d’habitatges a càrrec d’Antoni de Moragas, té tots aquests ingredients, imperceptibles a la vista de l’actual passejant, qui amb tota probabilitat trobarà poc o res rellevant a tantes façanes modernes, moltes d’elles poc atractives a la vista tot amagant el seu origen, veritable ressort envers tants perquès.
La finca de 1930, coneguda pels veïns com la casa del Sol, convisqué durant molt de temps amb molts elements fabrils, típic d’un barri perifèric on, a partir de l’inici de la seva urbanització a la darreria dels anys vint del segle passat, s’activà una ingent construcció de blocs per a obrers, seguint-se així el molt remarcable costum de facilitar al treballador trobar-se proper a la seva ocupació, mentrestant, això tampoc pot obviar-se, es configuraven divisions ciutadanes a partir de la classe social, en aquest cas no un preludi, sinó la pista d’enlairament per a jutjar tot allò sota la Meridiana com d’extracció obrera o humil, no en va, a pocs metres de la illa de cases del nostre interès, lluïen cases barates d’Enric Sagnier i un dels primers mastodonts residencials pensats des de les caixes d’estalvis.
A Espronceda amb Clot, ara més aviat gris, de fet ningú es fixa al seu cantó esquerre, subsistí fins a 1965 l’empresa Curtidos Vila Boix. Estanislau Torres, historiador sentimental d’aquestes barriades, ens narra a les seves memòries com transcorregué una temporada com a administratiu de la marca, Can Vila Boix pel veïnat. La seva única companyia en aquestes funcions era el senyor Ventura, emparentat amb els amos, un home desconfiat, nerviós, garrepa i de tracte un xic complicat, afegint-se a tantes virtuts tendències més aviat conservadores pel que fa a la política. Segons Torres, els Vila Boix eren molt conservadors i espanyolistes, si bé potser aquest tarannà es forma com a mètode per a sobreviure just després de la guerra, doncs hi havia molts documents escrits en català, de quan la República.
Miquel Vila-Boix provenia de Sant Salvador de Torroella, a la vora de Manresa. Corpulent, aprengué l’ofici a una blanqueria del Poblenou per, a continuació, muntar el seu propi negoci. Morí el març de 1954, als setanta-set anys- Vivia amb la seva dona, Antònia Furró, pilar de la seva existència, a un annex, integrat a l’estructura del seu complex.
La seva mort degué implicar donar peu al desmantellament del somni d’aquest peculiar vilatà, més aviat analfabet i amb poques lletres a l’hora de parlar castellà. Els seus fills Josep i Ramon tenien altres plans, idonis per a comprendre una determinada cultura nacional, en cert sentit entroncada amb allò expressat per Goethe durant el primer Vuit-Cents, o com les famílies assoleixen una fita, cancel·lada quan els fills no poden seguir la senda paterna o bé opten per ser pràctics, aquí en forma de pelotazo mitjançant la creació de la immobiliària Vila Furró, causant de l’adéu als curtits, concret a un BOE de 1970; la seva gran obra fou aconseguir a Francesc Mitjans, cèlebre arquitecte, per a edificar un monstre immobiliari entre els números 323 i 335 d’Espronceda, potser la seva contribució edilícia menys coneguda, tant per la seva lletjor com pel menyspreu habitual a tot allò relacionat amb Navas i els seus voltants.
Mitjans, qui no gaire lluny destaca per la fàbrica Costa Font de Camp de l’Arpa, alternà durant aquest període encàrrecs de relleu, com la torre Sabadell de la Diagonal, amb d’altres rellevants malgrat no deixar una forta empremta a l’imaginari col·lectiu. Un d’ells és el conjunt Europa entre Gràcia i el Baix Guinardó, ocult per aquella un gratacel com una mola. L’altre seria el d’Espronceda, mostra de com fins i tot els més grans a vegades ens ofereixen resultats sense gaire esma. Malgrat això, no hauríem de descartar una clau monetària per a entendre tot l’assumpte.
Al sector corresponent al carrer de Mallorca de la nostra illa de Cinzano hi havia la indústria manufacturera de José Arbó i Cia. Més enllà d’algunes informacions econòmiques, vàlides per a fixar la cronologia d’aquesta aventura, remuntant-se com a mínim als anys cinquanta, poc he pogut trobar de les seves activitats. A una placa d’alumini la descriuen com a constructora, però no obstant, com gairebé sempre, el més significatiu es troba a la necrològica del mateix José Arbo, extint l’11 de desembre de 1987, a la venerable edat de 89 anys, confortat pels sants sagraments, etcètera, etcètera.
Vint-i-cinc anys enrere perdé a la seva esposa Adelaida. El seu òbit prepara el trasllat, rubricat el desembre de 1991, a Sant Boig de Llobregat, meravellosa excusa per a encaixar les dues peces del trencaclosques, ben content de mesclar allò personal, la desaparició del prohom, amb allò històric, afectat en aquells instants finiseculars per un fenomen global, la fulminant desaparició de tota una era industrial, i la velocitat olímpica barcelonina, com si aquell passat tan important degués esborrar-se del seu mapa per a propiciar una refundació on tot allò pretèrit es volatilitzés per a vendre millor tants nous fastos.
Tot això es plasma a una promoció periodística més aviat indecent, datada a mitjans de juny de 1995. Per a comentar les metamorfosis, l’ús del lèxic és bastant pervers. Sectors rejovenits, serveis variats i l’atractiu de la promoció de pisos, amb estudi i tres dormitoris, a més a més a un eix privilegiat, a no gaire res del recentment estrenat Centre Comercial Glòries, a no molta distància de la Vila Olímpica, quelcom bastant discutible, i amb infinites possibilitats de guanyar encara més valor per la futura estació de l’AVE.
L’altre dia, una amiga m’esgrimí tot allò desgranat en aquesta entrega setmanal des d’una altra perspectiva. Si a Navas i a les seves rodalies tot és susceptible d’anar a terra, entre hotels i un inexistent respecte al patrimoni, és precisament per com els veterans de l’indret són més aviat pocs i els inquilins més joves els hi agrada sentir allò de viure a un barri en expansió, on les casetes de planta i pis, els passatges o la seva identitat poc tenir a fer enfront de la modernitat made in Barcelona, tabula rasa, especulació i diners contants i sonant pels promotors, amb l’Ajuntament fent els ulls grossos i una suprema ceguesa amb els vímets de l’entramat.
Catalunya Plural, 2024 
