Susana de la Cruz és una indígena tzotzil, descendent de les cultures maia i olmeca, que ha viscut sempre en l’estat mexicà de Chiapas, fins que enguany va haver d’agafar un avió amb destinació a Barcelona després de rebre amenaces de mort pel seu activisme a favor dels drets dels indígenes. “A Chiapas es practica la justícia simulada contra la població indígena, perquè justícia veritable no hi ha. Fabriquen culpables i fabriquen delictes quan la víctima està presa, amb l’ús sistemàtic de la tortura. No sabem com defensar-nos. Ens amenacen, ens maten, ens desapareixen”.
La Susana va néixer en San Cristóbal de las Casas, però la seva família és originària de la pròxima població de Chamula, que té la seva pròpia autonomia i les seves pròpies normes, igual que altres comunitats indígenes. Parla amb detall de la geografia de Chiapas i de les diferents vestimentes, festes i tradicions, així com del paramilitarisme en la zona, que genera molts desplaçaments, i assegura que continuen vigents les demandes del 1994 de justícia i reivindicació dels drets dels pobles indígenes que van acompanyar l’aixecament de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN). “Chiapas és un territori oblidat per al Govern, i el que passa en territori indígena, no es visibilitza”.
Entre les dificultats de les comunitats indígenes, De la Cruz destaca el coneixement de l’idioma, i és que molts nadius només parlen la llengua dels seus ancestres, no surten de la regió i no saben castellà. “En les comunitats indígenes, en l’època dels presos als quals acompanyem, la necessitat era més de posar-se a treballar per menjar i subsistir. No hi havia accés a la salut ni a l’educació. No hi havia escoles. A partir de l’any 2000 comencen a implementar-se més els suports a la salut i l’educació”.
A això se suma el desconeixement del sistema judicial mexicà, per la qual cosa una vegada oberta una investigació no comprenen ni l’idioma, ni el delicte, ni el procés. I, per descomptat, no coneixen els seus drets. “Quan t’enfrontes a la justícia no et posen un traductor, que per llei hauria de ser, però això no es compleix, encara que en l’expedient et mostri que tot està perfecte. Moltes persones quan van a judici no saben de què se’ls acusa. I l’ús de la tortura en les detencions t’obliga, perquè et posa vulnerable en sentir la mort, al fet que signis els fulls que et donen. O et demanen una quantitat a canvi de deixar-te de torturar. Si no tens aquests diners, signes fulls i en aquests fulls posen la declaració que a la Fiscalia li convingui”.
En cada explicació, De la Cruz recorda diversos exemples amb noms, cognoms, penal, acusació i sentència. La llista d’atemptats contra els Drets Humans i abús de l’autoritat és llarga, però destaca un dels casos més fragants i recents, el d’un jove de Chiapas de 22 anys, Yonny Ronay, detingut i torturat per primera vegada el 2019 en la Fiscalia de Tuxtla: “Li van donar cops, li van posar una llanda als braços, el van electrocutar diverses vegades i el van voltejar amb planxes de fusta. El van exhibir com a part d’un grup criminal amb armes de gruix calibre i el van criminalitzar”. El van deixar lliure, però poc després van tornar a detenir-lo com a presumpte autor d’un homicidi. Entre les rareses del cas, figura que li van cridar com a testimoni d’un robatori, però el dia del robatori en Yonny estava en la presó. El setembre del 2021 el van condemnar a 31 anys i sis mesos.
La detenció de Juan de la Cruz
De la Cruz no havia reparat en la privació de llibertat de manera il·legal i arbitrària a Chiapas fins al 2007, quan tenia 15 anys. El desembre del 2006, la dona d’un veí va acudir a casa seva preguntant pel seu marit, que havia desaparegut. Dos dies després, el fill del veí els va comunicar que l’havien trobat mort i els va demanar als pares de la Susana i al seu germà gran, en Juan, de 22 anys, si podrien acudir al funeral, al que van accedir.
Dos mesos després, el febrer del 2007, una desena de policies va anar a casa d’en Juan, que vivia amb la seva parella i les seves filles de tres i cinc anys. “La casa estava en construcció. Van trencar portes i finestres. Ell estava descansant, la que estava desperta era la que en aquell moment era la seva parella. Ell es va aixecar en sentir l’escàndol. El van subjectar, el van colpejar, el van tirar al pis i les qui van presenciar tot això van ser la parella, que va començar a cridar, la van colpejar i li van tombar una dent, i la filla de cinc anys, que va començar a orinar-se i a plorar de por”.
L’esposa del veí mort acusava en Juan de l’homicidi del seu marit. “No sabíem com reaccionar. Pensàvem que érem amics. Es van emportar el meu germà, i des d’aquest moment vam estar tres dies sense saber res d’ell perquè no ens donaven informació”. Amb l’ajuda d’un advocat van intentar descobrir el parador d’en Juan, però no va ser fins que van lliurar una quantitat de diners quan la Fiscalia els va comunicar on estava detingut.
“Primer van permetre passar a la seva parella i després a mi. Estava colpejat, tenia el nas tot inflat, no es podia aixecar bé, li feia molt de mal un costat… Jo vaig preguntar ‘què ha passat?’ I quan anava a respondre, arriba un dels oficials i diu: ‘Disculpes, noi, no eres tu la persona que buscàvem, però ja estem arreglant els teus papers perquè te’n vagis. Senyoreta, si us plau, permeti’m però s’ha de retirar’. I jo em vaig posar feliç. Anaven a deixar anar el meu germà”.
El que van fer va ser traslladar en Juan a una altra presó. La Susana recorda amb tot luxe de detalls les cadenes i com el custodiaven els oficials. “Aquesta va ser la llibertat que li van donar al meu germà. Amb enganys, li van fer signar un full i li van dir que era la seva llibertat. Aquí va començar la nostra lluita per defensar el meu germà, demostrant la seva innocència”.
La Susana, que és la tercera de cinc germans -en Juan i quatre noies- es va bolcar a treure el Juan d’entre reixes. Va acabar els seus estudis de la Preparatòria i, com la seva germana gran, va començar a treballar per guanyar diners per a la defensa d’en Juan. L’havien sentenciat a 11 anys, i un any després de ser arrestat, li van atribuir un delicte d’extorsió pel qual va sumar cinc anys més. Després de presentar recurs, la situació va empitjorar. “Li van dir al meu germà que la sentència no corresponia a l’acusació, que no era homicidi simple sinó homicidi qualificat, això vol dir que li van augmentar la sentència i, en total, eren 30 anys de presó”.
Vaga de fam
Durant gairebé 12 anys van estar pagant advocats privats, convençuts de la innocència d’en Juan i de les irregularitats del procés. El cas va fer un gir el març del 2019, quan diversos presos indígenes van iniciar una vaga de fam, entre ells, en Juan de la Cruz. La Susana esmenta els seus noms de memòria: “En el penal de San Cristóbal de las Casas número 5, on estava el meu germà, Adrián Gómez Jiménez, que ara està lliure. En el penal del Amate número 14 els germans Abraham i Germán López Montejo. En el penal de Comitán número 10 Marcelino Ruíz Gómez i Juan Pérez Álvarez”. Tot està documentat i denunciat en organismes nacionals i internacionals.
“Tots són indígenes tzotzils que van denunciar tortures i greus irregularitats en el seu expedient. Que no van tenir un traductor, que no van tenir accés a la justícia, que no van tenir el termini que per llei ha de portar el procés, perquè alguns van tenir un procés de més de 14 anys sense sentència. Llavors no sabien que això no havia de ser així, però una vegada ells saben que la tortura és un delicte i que és una violació cap als seus drets, i que hi ha un camí per a la investigació i perquè es demostri la seva innocència, perquè la seva declaració va ser extreta a base de cops, llavors, s’organitzen”.
Els presos van dur a terme una vaga de fam per exigir la revisió del seu expedient que va durar 135 dies i per la qual van haver d’acudir a l’hospital a causa del seu feble estat de salut. Mentrestant, les famílies dels presos donaven suport des de l’exterior, amb declaracions a la premsa i amb denúncies i accions de la mà d’entitats com el Centre de Drets Humans Fray Bartolomé de las Casas (Frayba) i el Grup de Treball No Estem Todxs.
En aquest context, va néixer el Col·lectiu de Familiars de Presos en Lluita, del qual la Susana en va ser una de les principals impulsores. “Una de les tasques del col·lectiu és visibilitzar que un pres no sempre és responsable del que se l’acusa i demostrar la innocència d’una persona que ha signat sota tortures. A Chiapas no hi ha justícia, fabriquen culpables a través de la tortura i els presenten com a culpables davant la societat. El paper de la Fiscalia és exhibir al suposat responsable davant la societat com a dolent, com que la Fiscalia està netejant la societat i capturant els dolents, però per a nosaltres és una neteja social cap als indígenes per així erradicar-nos”.
Arran de la vaga de fam i de la creació del Col·lectiu, es va obrir una taula de diàleg amb el Govern per sol·licitar la revisió dels expedients. “En un primer moment ens van dir que eren un Govern diferent, obert a la gent, un govern de la societat, però no vam obtenir res”. Després, van acudir a la Mesa de Reconciliació, l’última instància a la qual podien recórrer i, en la seva segona reunió, el portaveu els va dir: “Em sorprèn que l’expedient d’en Juan segueixi aquí, perquè Juan de la Cruz tenia la llibertat des del 2016’”. Feia tres anys que el seu germà havia d’estar lliure. Un document oficial certificava les irregularitats i violacions en el procés, però aquest document no va arribar al departament o la persona corresponent, fins a aquell moment. “Per alguna estranya raó, no es va dur a terme aquesta ordre de llibertat”, lamenta la Susana.
Les amenaces
El Frayba es va fer ressò d’aquesta anomalia i una setmana després, la Susana va rebre la primera amenaça. Des d’un cotxe, van llançar un sobre a casa seva. Es tractava d’un anònim que contenia retallades de diari amb el seu nom i frases relacionades amb la mort. Dies després li van enviar un altre anònim amb el seu nom escrit en sang.
Des del Frayba es va decidir que calia portar-la a un lloc segur i li van preguntar si volia seguir en el territori o sortir del país, i la Susana va triar quedar-se a Chiapas, entre altres coses perquè estava pendent de la sortida de la presó del seu germà. “Van ser els dies més horribles de la meva vida. No poder sortir, no tenir comunicació. Em vaig quedar totalment incomunicada, sense telèfon, per seguretat, perquè el rastregen. Em vaig quedar allà tancada i se’m van fer eterns els dies”.
Un dia, va arribar una de les companyes i li va anunciar la notícia: “Tenim el Juan a Frayba”. Era desembre del 2019. El seu germà havia sortit lliure després de tretze anys a la presó. “Vaig sentir una esgarrifança. Em van començar a tremolar les cames. Vaig començar a plorar i li vaig dir ‘porta’m amb ell, vull veure el meu germà, vull veure la meva mare’”. Però les condicions de seguretat no permetien de moment aquesta trobada.
La Susana va haver d’esperar més del desitjat, fins que per fi la van portar a casa seva. “Va ser el més bonic. No m’ho creia. M’havien ensenyat fotos del meu germà amb la meva mare, però jo no m’ho creia. I va ser ja el 20 de desembre quan em van dir ‘agafa les maletes, marxem’. I jo, amb els nervis de veure el meu germà, veia el trànsit interminable. Se’m va fer eterna l’arribada a casa meva. Qui va obrir la porta va ser el meu germà. El primer que vaig fer va ser abraçar-lo, creure’m que de veritat era allà”.
La llibertat d’en Juan va ser agredolça. Tot i que havia d’haver sortit del centre penitenciari tres anys abans, o no havia d’haver entrat mai, va sortir en llibertat condicional i sense reparació de danys. “El meu germà imaginava que trobaria un espai de pau, de tranquil·litat, i es va trobar un ambient tibant, d’amenaces, de risc, de no poder veure’ns”. Per tot això, en Juan va decidir viatjar als Estats Units, on viu amb un familiar, i en l’actualitat gairebé no té relació amb les seves filles. “És una altra de les conseqüències de la presó, trenca el teixit social i el teixit familiar moltes vegades”.
La Susana també va haver de sortir de Mèxic. Va arribar a Barcelona de la mà de la Taula per Mèxic en el marc del Programa Català de Protecció de Defensores i Defensors de Drets Humans. Durant la seva estada, té com a objectiu visibilitzar la criminalització i la discriminació cap a la població indígena a Chiapas, especialment la de les persones preses.
Li sorprèn el coneixement que existeix a Catalunya sobre Mèxic. “La majoria em diu que Mèxic és una bellesa, que és un paradís, que hi ha unes platges… Sí, però necessitem que s’acostin una miqueta més enllà. Mèxic ho presenten com una zona de molt de turisme, molta naturalesa i molta meravella, que sí que n’hi ha i és preciós, jo estimo Chiapas i estimo Mèxic, però què passa més enllà del turisme? A Mèxic estan amenaçant els defensors, estan matant els defensors”.
Catalunya Plural, 2024 
