Hi ha un moment on un canvia la seva percepció d’allò passejat. És una mica com quan de petits ens emmarcaven les èpoques històriques a dates concretes per a facilitar el procés de memoritzar-les i entendre-les, quelcom fals, ja que quan es produeix la metamorfosi no ens n’adonem. És com un cop de puny. Ens sacseja, i de mica en mica, comencem a veure la realitat de manera diferent.
Ignoro quan esdevingué això al meu interior amb allò extern, però des d’aleshores sóc incapaç de caminar sense preguntar-me interrogants a cada segon. La pandèmia, i un capficar-me productiu mentre avanço, l’han potenciat molt més. Ara sóc en una estranya cruïlla, una de tantes d’aquesta zona, on els carrers semblen confondre’s per culpa de l’imperialisme de l’Eixample. Sóc a Mallorca i la vista s’enfoca cap al carrer del Clot, antiga carretera de Ribes per a les fonts, sempre ben pràctiques mentre tracen els vells camins per a comprendre Barcelona, o més aviat la sorgida amb les agregacions de 1897, com la consecució d’annexions entre enllaços a omplir mitjançant la construcció immobiliària per a adaptar els pobles del Pla a una realitat urbana.
Al fons, veig un bloc. Em fascina. Just més avall del mateix acaba Biscaia a una espècie de terra de ningú. A la mateixa, fins als anys 90, podien admirar-se uns habitatges firmats per Enric Sagnier, casetes de la cooperativa de ahorro y habitación de la Constructora Obrera. Foren reemplaçades per blocs sense cap mena de personalitat. Amb la seva pèrdua es dilapidà una connexió entre pare i fill, sense l’esperit sant, amén. D’haver romàs, qui sap si transformades en equipaments municipals, podríem comprendre una tensió barcelonina entre allò horitzontal i allò vertical, doncs al cap i a la fi l’immoble que em meravellà anticipà tot un futur, com mostrà, ho recull Mercè Tatjer, la revista El constructor al següent paràgraf: Este grupo que se construye en el carretera de Ribas, más allá del Clot, es decir enclavado en un núcleo esencialmente obrero, al cual beneficiaría ampliamente con la esperanza de que al ver nuestro Municipio que en estas casas radica la verdadera solución de la vivienda, abandonará quiméricas ideas de casitas, jardines y gallineros.”
Des de 1911, la Llei de Cases Barates atorgà a les caixes d’estalvi i monts de pietat destinar part de les seus capitals a préstecs hipotecaris per a edificar, valga la redundància, Cases Barates. Després d’una primera experiència a la vora de la carretera d’Horta, visible avui des de passeig Maragall fins a Mascaró i el carrer de la Marquesa de Caldes de Montbui, el projecte patí una remodelació el 1920 per a impulsar encara més el projecte, potenciant-se un règim de lloguer en funció de la classe social dels residents. El 1924 s’inicià un conjunt a l’Eixample. Aquell mateix any, adquirit el terreny als barons de Maldà, es plantejà una iniciativa semblant per a concretar “habitaciones que resulten a un precio económico en consonancia con las necesidades de las barriadas de San Martín.”
El lloguer de les de Londres amb Casanova costava entre 87,50 pessetes i vint duros, mentre les situades a Clot, Mallorca i Lope de Vega, amb un peculiar tall, un dubte més, hipotètica ressaca del Rec Comtal, es rebaixaven fins a quantitat oscil·lant entre 49 i 73 pessetes mensuals.
Josep Maria Sagnier, fill de l’arquitecte més prolífic de la Ciutat Comtal, vinculat a la Caixa d’Estalvis de Barcelona, amb les seves lletres figurant a les façanes, dissenyà tres edificis de sis plantes amb un total de 161 apartaments, inaugurant-se els mateixos el 1927 sota el reclam de cases per a inquilins de classe obrera.
A les meves investigacions, més enllà de les observacions directes, he pogut traçar un recorregut sentimental. La gent el recorda com Can Guix, menciona el queviures de Don Aniceto, la consulta del Doctor Fuster i l’Escola Cervantes del costat, rebatejada, per a no duplicar noms, a mitjans dels anys noranta com Octavio Paz, amb la visita de l’escriptor mexicà per a tallar, en un acte de bona voluntat amb els marges, una metafòrica cinta.
D’altra banda, sorprèn la poca Història a l’hemeroteca, més si atenem a la seva immensitat. Això em condueix a diverses relacions. Una comprensible remet al model, més o menys únic durant aquell decenni, quan el sistema de cooperatives, amb presència anterior a Can Baró o Font d’en Fargues i aquells periodistes excessius al seu luxe habitacional de xalets a la muntanya, assolí un bellíssim apogeu, potser culminat a principi dels anys trenta en aquell grup del carrer de la Font Florida a la Font de la Guatlla, on s’instal·laren empleats municipals, molt més ostentosos que els del passatge Artemis.
A tot el nucli de Navas, el bloc de la Caixa d’Estalvis suposà un desplegament de fórmules semblants. A l’homònim carrer, quan s’encetava la seva urbanització, brollaren pisos per a treballadors, tals com els dels Vedruna, respectivament al 255 i al 238-240, aquest darrer remarcat als darrers anys per una notable guia d’arquitectura racionalista publicada pel nostre Ajuntament.
El fil entre complexos fabrils i nuclis poblacionals proletaris exerceix una línia de Barcelones. El centre corresponia, amb poques excepcions, a la burgesia, mentre més enllà, la perifèria té el seu quilòmetre zero a Pi i Margall, estratificava els graus de renda per càpita. Navas era el final dels finals, preparant-se per a aniquilar sense pressa però sense pausa el passat de petits tallers, ruralitats vàries i l’ecosistema, encara decimonònic.
L’obra de Josep Maria Sagnier anticipava allò que vindria a les clares, sense dissimular. Les cooperatives d’altre tarannà es plasmaven a cases de planta i pis, a passatges amb anhel de verd, o petits xalets, mentre aquí les verticalitats són un preludi de propostes com els del mateix Sagnier a la Meridiana, ja als anys quaranta, o les monstruositats de Torre Llobeta, per no parlar d’altres de millor factura, sempre determinades per on es feren, com les del mal anomenat barri de la Sagrada Familia, on el bloc CLIP només és el suprem exemple de la resta. Potser amb el cautivo y desarmado nasqué el mite barceloní d’omplir qualsevol forat amb ciment. És un potser mentider, doncs els anys vint són de definició en aquest sentit pel boom migratori i una urgent necessitat d’elevar, encara amb el cel a la vista, com si la mentalitat es conjugués amb la de Federico García Lorca a Nova York, horroritzat pels gratacels, encobridors de la volta celeste. El movent a la capital catalana era socioeconòmic, ja que al cap i a la fi amb aquesta concentració intensiva, a més de guanyar espai a l’espai, el control en desfer comunitat s’enlairava sense oposició i des de suposats paràmetres caritatius. Navas fou un camp de proves. Per això mateix, entre altres coses, qüestionar-se tot mentre un passeja pren sentit, acompanyant-me la cronologia per a adquirir sapiència i revelar misteris incòmodes.
Catalunya Plural, 2024 
