Posem-nos en situació. En una escena veiem dos homes en un garatge reconvertit en taller que especulen sobre la possibilitat de fer-se rics fent bricolatge. Un anima a l’altre a pensar amb mentalitat de milionari i dir sense complexos l’excentricitat que li agradaria fer si fos milionari. L’altre contesta: “que me la xupés la Letícia Ortiz”. Els creadors del programa, els humoristes Jair Domínguez i Peyu, l’entreguen a TV3, que en fa el visionat i davant d’aquest fragment decideix que no el pot emetre perquè es tracta d’un contingut sexista. Després hem sabut que TV3 ja havia tirat enrere el mateix gag perquè en el seu text original la frase feia al·lusió també a la filla de Letícia, menor d’edat. I aquí comença la polèmica. En Peyu escriu un fil a tuiter on denuncia censura política i decideix publicar el fragment (això si, sense la part de la menor).
El gag és meridianament masclista i no hi ha molt marge pel dubte. D’entrada perquè de tota la família reial disponible, el seu imaginari necessita col·locar una dona perquè evidentment l’acte de “xupar-la” li correspon a les dones. Però no en té prou amb això i perquè sigui més “estripat”, com ell mateix defineix el gag (jo diria més misogin), cal que li pagui per fer-ho, perquè recordem que la conversa va dels desitjos d’un home que somia ser milionari i els milionaris poden comprar coses com serveis sexuals. Perquè no ens enganyem, el discurs de fons és tractar aquesta dona de “puta” que en el seu imaginari funciona perfectament com a insult i fa gràcia. Un humor molt trencador. El que presenten com a acudit ens ha col·locat una dona completament sexualitzada convertida en objecte que es pot comprar i per tant vexar sense problema. Ara, estimat públic, ja podem començar a riure a cor que vols.
Intentar restar valor a tota aquesta càrrega simbòlica, que a més és portadora explícita de la cultura de la violació, perquè la dona en qüestió és la reina d’Espanya és una estratègia força pobra per no reconèixer el què és: un gag masclista es miri per on es miri. Sobretot perquè el fet que Leticia sigui reina no té cap rellevància en aquest acudit. No és la seva condició de monarca, garant d’una institució arcaica i corrupta (mira que hi havia material per fer humor!), l’objecte de mofa i ridiculització sinó que és únicament la seva condició de dona. I concretament del seu cos de dona i la seva utilitat com a objecte passiu, ja que no hi ha tampoc rastre ni menció a cap característica sobre la seva personalitat, caràcter, capacitat o intel·ligència ni en sentit positiu ni negatiu que també podrien ser objecte de sàtira. Sorprèn que els humoristes no contemplessin, en canvi, la possibilitat que qui li xupés fos, per exemple, el rei emèrit, una situació que potser hauria respost molt millor a la voluntat de generar una escena “estripada” i “irreverent”, ja que en aquest cas sí que s’haguessin subvertit els rols de gènere i les relacions de poder que ens governen.
Més enllà del contingut concret del gag el que és més inquietant és la justificació que n’han intentat fer i la perversió de conceptes tan importants com la censura política i la llibertat d’expressió. Si ens fixem en la justificació, publicada pel mateix Peyu en el ja famós fil de tuiter, se’ns diu que “és una fantasia de milionari, i evidentment algú la pot trobar masclista, però és que malauradament i precisament els milionaris que coneixem tots no solen ser gent de valors massa respectables.” Desconec quins són concretament els valors poc respectables als quals es refereix, però tinc la impressió que els intenta carregar el mort de ser masclistes com si no fos ell l’autor del guió i no hi tingués res a veure. Igual que abans se’ns intentava fer creure que si la dona vexada és la reina ja no es pot parlar de masclisme i tot s’hi val, aquí el que es pretén és atribuir al personatge de ficció la càrrega masclista del fragment. Tant de bo l’objectiu d’aquest fragment i de tota la carrega satírica hagués anat destinada a denunciar com de masclistes són els milionaris (i no pas els humoristes) a través de la paròdia i de l’estereotip d’un personatge extrem, però no és el cas.
En Peyu assegura també que la retirada del fragment és una represàlia per “ser crítics amb el poder i amb els abusos del sistema actual” i per fer contingut “des d’una perspectiva crítica”. Parlem clar, un acudit masclista no és ni perspectiva crítica ni ficar-se amb el poder ni molt menys denunciar els abusos del sistema actual. Perpetuar el masclisme és posar-se al servei d’un sistema que de transgressor i revolucionari no en té res, que és tan antic com la humanitat i que suposa una amenaça real per la llibertat de les dones i de la resta de membres de la societat que no encaixa en el perfil homogeni d’home. I no ens confonguem, les víctimes en aquest sistema no són dos humoristes, homes, blancs i amb tribuna televisiva per difondre els seus missatges. Diguem les coses pel seu nom, aquest no era un humor “transgressor, negre i estripat” era un humor masclista i ja era hora que la televisió pública complís amb la nova llei catalana contra les violències masclistes i ens estalviés haver-nos-el d’empassar en horari de màxima audiència.
Catalunya Plural, 2024 
