A vegades, acabes d’escriure i sents com t’has deixat coses per dir. Poc després de publicar les Barcelones del passat dijous vaig rebre un missatge a Twitter. Aquestes sèries sobre els barris reben molta estima a aquests, amb tota seguretat perquè algú els recorda, mentre l’administració correspon a servidor i als lectors amb absoluta indiferència.
Doncs bé, el missatge remetia a un text emprat al parlar de Navas en algun moment, fins i tot malgrat les seves imprecisions. Als records d’aquesta barriada, Joan Bargalló esmenta alguns aspectes més quotidians del bloc del futur.
El primer d’ells parla de com el torrent de la Guineu feia un estrany des de la gasolinera i transcorria per sota el monstre de Sagnier; al subterrani del mateix s’instal·là l’escola de la caixa d’estalvis, més tard traslladada al costat d’un magatzem de fusta conegut com els troncs, propietat del senyor Grau.
A la finca de Biscaia amb Mallorca, la del sol per la llum rebuda sense pausa, residia el senyor Paco, carismàtic per la seva habilitat amb els aparells de ràdio i posar bombetes durant les revetlles.
El segon explica una anècdota ben significativa. La Casa del Guix disposava d’un pati interior amb columnes d’aquest material. Tenia sortida a Clot, Mallorca i Biscaia, aleshores Lope de Vega. Els taxistes mai volien deixar els passatgers en aquest punt per por a no cobrar la carrera.
La bèstia de Sagnier fou una excepció i una avantguarda del futur. Al llarg d’aquesta setmana he passejat per altres racons més o menys propers, com si així volgués constatar tot allò dit. Sempre acudeixo al passatge de l’Esperança o al de l’Arquitecte Millàs, destinats a estibadors i als tramviaires, potser per permetre endinsar-me al barri de la Jota, pel seu homònim carrer, en algun instant dedicat al ball aragonès sense pensar gaire a la lletra, i contemplar el passatge de Santa Eulàlia i el seu conjunt amb el carrer de Pardo, habitatges dels anys trenta, encara amb sorral, de veïns desconfiats. Quan em veuen amb la càmera, sempre pregunten si sóc de l’Ajuntament.
La casa del Guix em permet transportar-me a les seves successores en aquest tarannà arquitectònic, associat a la Caja de Ahorros y Monte de Piedad, ben significatiu per filar un model de concentració poblacional a les perifèries, descartar construccions horitzontals i catapultar una densitat demogràfica molt diferent de la del centre urbà.
A la Meridiana, al seu vessant considerat més noble a hores d’ara, quan abans es veia sacsejat com tot el conjunt pel pas del tren, sempre em fixo als números 92 i 90, on pels volts de 1944 Josep Maria Sagnier i Vidal, qui devem la finalització del Tibidado, rebé un nou encàrrec del banc, meditant-lo des de la imminent expropiació de molts habitatges de la segona gran avinguda de sortida i entrada de la Ciutat Comtal.
Per a fer-ho, no estava de més plasmar la realitat propera amb cinquanta-dos apartaments ben sustentats per una façana eclèctica, com si així el fill es fongués amb el seu pare. L’estètica, no obstant, no és tan rotunda com la de moltes creacions coetànies, amb tota probabilitat per la monocromia del frontispici enfocat a la Meridiana, on la monotonia de les finestres no es troba privada de certa bellesa, malgrat la seva constant simetria amb regust feixista.
La façana central, amb un baix d’oficina de la caixa d’estalvis, beu d’aquesta ressaca lateral dels anys vint, quan el jove Sagnier es forjà al seu ofici. A la base de l’edifici sobresurten els baixos comercials, típics d’una zona que encara patiria múltiples canvis, gairebé tots a pitjor. La coronació del bloc té dues estàtues al costat de la cúpula, la Indústria i el Comerç, de Ramon Bonet, un escultor amb experiència a la Sagrada Família, mort, segons les escasses fonts disponibles, a la més absoluta ruïna durant el primer quinquenni dels anys cinquanta. Són una punta de llança a una balconada massa poc percebuda pels vianants.
A més o menys quilòmetre i mig, segons els càlculs no gaire precisos de Sant Google Maps, podem visitar la Urbanització Meridiana. Qui en vulgui saber més pot consultar l’arxiu d’aquestes Barcelones. És, des del meu humil criteri, la darrera experiència de conservar un passat moribund a la postguerra, com si Mariano Romaní hagués acceptat de molt bon grau la voluntat de donar aire del Règim a partir d’un toc social molt José Antonio.
El jardí anglès adaptat una època precària fou una de les realitzacions més valorades de l’Obra Sindical del Hogar. Ara són una raresa entorn de Concepció Arenal, la vella carretera de Barcelona a Sant Andreu; els seus patis interiors, excepte alguns, llueixen amb profusa vegetació, un miracle per a atenuar l’incessant trànsit rodat.
A peu, arribo a una altra cruïlla, una d’aquelles calentes de Barcelona en ser un nucli de connexions del present amb el passat. La cantonada de rambla Volart amb Sant Antoni Maria Claret, amb el passeig de Maragall ben a la vora, vincularia la carretera d’Horta, la de Sant Andreu i la de la Muntanya del poble de Sant Martí. Aquí romangué fins als anys 40 el Mas Viladomat, on visqué Salvador Riera, el gran urbanitzador del Guinardó després de 1894 quan, previsor davant les imminents agregacions, adquirí ingents parcel·les de terra.
Cap a 1947, la Caja de Ahorros y Monte de Piedad inaugurà les obres per a habitatges de classe mitjana, un altre triomf d’allò urbà envers la ruralitat. Els dos-cents pisos coparen l’indret pertanyent al Mas Viladomat, delimitant-se entre Sant Antoni Maria Claret, rambla de Volart i el carrer de Trobador, sorgint diversos passatges a fi d’integrar tot millor a l’ambient, els de la Caixa d’Estalvis i el de Gira-sol, respectant-se així la forma d’antuvi, quan durant uns anys al·ludí al Clavell i d’altres a Perpinyà.
Pujar cap al Guinardó per aquest passadís consent admirar més el resultat tramat, res és casual, per Mariano Romaní, fidel executor del desig dels pagadors. Aquí, més enllà d’aquests carrerons interiors, ressalta la façana principal, lateralitzada per exigències del guió orogràfic i molt monumental, d’acord amb els cànons franquistes.
Més d’una dècada després, el darrer dia d’octubre de 1964, Romaní estigué present al tall de cinta de la seva darrera contribució arquitectònica: l’Illa Elizalde, al costat del passeig de Sant Joan, adaptada al criteri dels seixanta, amb una sèrie d’edificis, amb vies internes, substituts de l’antiga fàbrica de Motor i aviació Elizalde. Entre els assistents hi figurava un tal Josep Maria Malet i Estruch, a qui donem les gràcies per donar-nos claus per a encaixar les peces de la nostra següent obsessió mentre caminem i descobrim tantes històries omeses del planisferi.
Catalunya Plural, 2024 
