Torna la gran reunió pel clima. La COP26 s’allargarà, com a mínim, fins divendres 12 de novembre, tot i que és habitual que la cloenda es demorés uns dies davant de la falta d’acords entre països. A continuació, explicarem algunes claus a tenir en compte si es vol.
Què és la COP i per què porta el número 26?
Saber això és bàsic per entendre tota la resta. COP no són més que les inicials en anglès de Conferència de les Parts. I amb “Parts” es fa referència als 197 països que formen part de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, també conegudes sota les sigles CMNUCC. Encara que un nom molt més senzill i menys llarg (i el que fem servir a Climàtica) és ONU Canvi Climàtic.
Altres sinònims usats per referir-se a la COP són Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, o el que és més habitual: cimera del clima.
La primera COP va tenir lloc a Berlín el 1995. Des d’aleshores se n’ha celebrat una cada any, a excepció del 2020. La pandèmia de la COVID-19 va obligar a ajornar la data original. I no ha estat l’únic cop que la cimera ha estat a prop de no celebrar-se. En l’última, celebrada el 2019, l’amfitrió era Xile (i inicialment Brasil, que va passar del tema per Bolsonaro), però va renunciar a causa de les revoltes i la situació política que aleshores travessava el país. Finalment, Madrid va ser el lloc escollit, encara que la nació sud-americana va continuar ostentant la presidència.
La que es celebra serà la número 26. El país escollit per albergar i liderar la reunió és el Regne Unit. El càrrec de president l’ocupa Alok Sharma, del qual ja publiquem un perfil al seu moment (que et deixem aquí). El punt de trobada és Glasgow, en concret, el Scottish Event Campus, el centre de convencions més gran de la ciutat escocesa. Assisteixin al voltant de 20.000 persones, i d’altres que acudiran a les manifestacions i protestes convocades.
A les COP no només s’hi donen cita caps d’Estat, ministres i alts càrrecs. Ells i elles són els que negocien. Mentre això passa, la cimera és el més semblant a una fira de turisme. Molts països tenen els seus propis estands on fan xerrades i fins i tot ofereixen menjar. Molts organismes aprofiten per presentar informes. També hi ha espai per a empreses que fan malbé el clima. Sí, tal qual: a la cimera on es discuteix com fer front al canvi climàtic hi ha els responsables del desastre. Ja va passar a la capital espanyola.
Importants absències
No seran a Escòcia el president de Rússia, Vladimir Putin, ni el seu homòleg brasiler, l’ultradretà Jair Bolsonaro. Tampoc –encara que potser les seves presències no siguin determinants– la reina Isabel II ni el papa Francesc. Així mateix, és poc probable que hi assisteixi Xi Jinping, el president de la Xina, el país que emet més gasos d’efecte hivernacle i que acaba de presentar un pla climàtic que no està a l’altura del que cal. Qui sí que ha confirmat que hi assistirà és l’activista sueca Greta Thunberg, que ha confessat no ser gaire fan d’aquestes cimeres, de la qual no espera grans resultats.
Les COP: pocs avenços i a velocitat de tortuga
Han passat gairebé tres dècades des de la primera cimera i tant el canvi climàtic com l’escalfament de l’atmosfera van més enllà. Quan es va celebrar la primera COP, la concentració de CO2 a l’atmosfera era d’uns 360 parts per milió, lleugerament per sobre dels 350 parts per milió (ppm) que marquen el límit perquè el clima i la temperatura no es desestabilitzin.
El 2021, quan se celebra la COP número 26, està per sobre de els 413 ppm.
Com sempre, hi ha moltes esperances per sortir d’una cimera del clima amb grans anuncis, i aquesta no en serà una excepció. El que passa és que es queden en això, en anuncis. Se solen repetir expressions gastades com que l’objectiu és donar-li un nou impuls a l’acció climàtica o augmentar l’ambició. El que acaba en el clàssic «insuficient» que acompanya cada cimera
A excepció de la COP3, que va donar lloc al Protocol de Kyoto, o la COP21, on es va consensuar l’Acord de París, la resta han consistit a fer passos minúsculs o, directament, a acusar-se els uns als altres de qui n’és més responsable de l’escalfament global de l’atmosfera.
Quins objectius té la COP26?
La COP26 és una cimera rellevant (un adjectiu també molt socorregut i fins i tot pesat, cert) perquè és la primera amb l’Acord de París vigent (si vols saber més sobre aquest pacte, clica aquí) després de la finalització del Protocol de Kyoto el 2020.
El més important d’aquesta cimera serà discutir els temes que van quedar pendents a la COP25, indispensables per posar en marxa tots els mecanismes previstos a l’Acord de París. Perquè s’entengui: sobre el paper ja hi ha el que es vol fer, i el que falta ara és desenvolupar com aconseguir-ho (tasca en què porten cinc cimeres, des de la de París el 2015).
La primera setmana de cimera és més una presa de contacte, amb els líders mundials fent discursos els primers dies. La segona setmana és on hi ha la txitxa, les negociacions nues i crues.
Segons la presidència de la COP26, els objectius de la cimera són quatre. El primer és «assegurar» el zero net global (també conegut com a neutralitat climàtica o emissions netes zero) per a mitjans de segle i mantenir «viu» el límit en l’ascens de la temperatura d’1,5 °C.
És important aturar-se en aquests dos conceptes. La neutralitat climàtica (molt criticada, aquí uns motius) consisteix a no emetre més gasos d’efecte hivernacle dels que es puguin atrapar (ja sigui per medis naturals, com ara boscos, o artificials, l’aplicació dels quals encara és utòpica). Per tant, no és que s’hagi de deixar d’emetre, sinó que es buscarà la manera de compensar aquests gasos que s’expulsen. Pel que fa al segon, les previsions de mantenir la temperatura per sota del grau i mig a què apel·la l’Acord de París i la comunitat científica és força irreal tenint en compte el panorama actual. A continuació, el perquè.
Amb els plans climàtics actuals (les anomenades Contribucions Determinades a escala nacional, NDC en anglès), el planeta s’adreça a un escalfament d’uns 2,7 °C. I això com és possible? Doncs perquè amb els compromisos anunciats fins ara, les emissions només es reduirien a finals d’aquesta dècada un 7,5%, molt lluny del 55% que cal per mantenir la temperatura en 1,5 °C i del 30% requerit per no superar els 2 °C. En definitiva, que cal que aquesta cimera climàtica surti compromisos més ferms i immediats.
I no serà perquè no hi ha hagut avisos. A l’agost, l’IPCC (que si no saps què és aquí ho tens explicat) va projectar cinc escenaris futurs depenent de les emissions que s’expulsin a l’atmosfera fins al 2100. Només en un s’aconseguia deixar la temperatura global per sota del grau i mig. És a dir: és possible mitigar el canvi climàtic, però cal moltíssim, però molt més del que es fa actualment. Calen canvis urgents i sense precedents.
Per aconseguir eliminar gairebé completament les emissions i limitar la temperatura al màxim, el Regne Unit buscarà que els països accelerin l’eliminació del carbó (la producció del qual no para de créixer), reduir la desforestació (la qual va en augment), accelerar el canvi a vehicles elèctrics (que està estancat, sobretot a Espanya) i fomentar la inversió en energies renovables (que no s’està fent). En fi, que hi ha molt per treballar encara.
El segon dels objectius anunciats pel Regne Unit és adaptar-se per protegir comunitats i hàbitats naturals. El tercer, que entronca directament amb els dos anteriors, té a veure amb el finançament dels països en desenvolupament. En concret, es busca mobilitzar més diners per aconseguir els 100.000 milions de dòlars a l’any que es van anunciar a cimeres anteriors i que, per ara, s’han incomplert. A sobre, dos terços del finançament climàtic són en forma de préstecs, cosa que fa augmentar el nivell d’endeutament dels catalogats com a països en desenvolupament.
El quart i últim dels propòsits de la presidència de la COP26 és “treballar junts per complir”. Aquí inclouen finalitzar el llibre de regles que fa funcionar l’Acord de París i accelerar l’acció per abordar la crisi climàtica a través de la col·laboració entre governs, empreses i societat civil.
Article 6, el sant grial
Dins del llibre de regles (rulebook en anglès, per si el llegeixen en algun lloc), un dels temes que més maldecaps porta és el famós article 6, el qual es va intentar concretar el 2019, a Madrid, sense èxit.
Aquest epígraf de l’Acord de París (sobre el que ja hem escrit) defineix diversos mecanismes per a l’intercanvi dels anomenats mercats de carboni, una eina per la qual els països i les empreses que han excedit els seus drets d’emissió (és a dir, han emès més del que devien) poden comprar a tercers països drets sobrants, o executar projectes per a la reducció d’emissions o per a la millora dels embornals.
La majoria dels plans climàtics dels països preveuen, d’alguna manera, acudir a aquests mercats de carboni per aconseguir els seus objectius, inclòs l’espanyol. A més, són molt criticats, entre altres coses perquè donen peu a la vulneració de drets de nombroses comunitats, com les indígenes (sobre això acabem de publicar un article).
En aquest sentit, com recorda Ecologistes en Acció, la part negociadora haurà de tancar una sèrie de mesures que evitin, per exemple, les dobles comptabilitats, un buit legal pel qual tant el país comprador (el que emet) com el venedor (el que redueix) podrien «apuntar-se el gol» i presentar les reduccions com a pròpies.
Apeteix poc, però cal
Per a molt rellevant que sigui, aquesta Cimera del Clima ve de gust molt poc a la majoria. A les empreses, perquè no els interessa que se segueixi avançant a posar fi al model de negoci. Als Governs, com a les companyies i, a més, perquè els exposa per la seva inacció climàtica tots aquests anys. I una gran part de la població perquè, directament, no acaba d’entendre el sentit d’aquest esdeveniment, que se celebra, a més, quan encara no hem deixat enrere una pandèmia.
Aquesta COP26 s’assembla a anar al gimnàs o fer esport. És una activitat que, en general, no sol venir de gust, però sabem que és necessari per a la nostra salut, per la qual cosa es fa l’esforç. Hi ha molt en joc. No actuar ens portaria al col·lapse civilitzatori.
Aquest article ha estat publicat originalment a Climática – La Marea
Catalunya Plural, 2024 
