El catedràtic de Filosofia Contemporània de la Universitat de Barcelona Manuel Cruz es va implicar en la política representativa el 2016 quan va ser elegit diputat a les Corts espanyols com a independent en les candidatures socialistes. Va presidir el Senat en una legislatura breu, entre el maig i el desembre del 2019 i ara presideix la Comissió General de les Comunitats Autònomes d’aquesta cambra. Nascut a Barcelona fa 70 anys, té una bibliografia enorme, en alguns casos reconeguda amb premis com Anagrama o Espasa. El darrer llibre que acaba dʼafegir a la col·lecció és “Democracia. La última utopía” (Espasa). Hi conflueixen dos dels seus interessos vitals: La política i la reflexió filosòfica.
Com se li acudeix a un filòsof començar un llibre amb la cita d’un futbolista? Ricardinho diu “érem feliços i no ho sabíem”
Hi ha cites de filòsofs en un sentit extremadament semblant, però si hagués posat la cita d’un filòsof probablement no hauria cridat gaire l’atenció. El que és significatiu en aquest cas és comprovar que no parlem d’una especulació sinó d’una experiència, d’algú que ha viscut, que ha tingut la sensació que havia estat feliç abans i no ho sabia. Em cridava l’atenció o em semblava digne de ressaltar que moltes experiències que de vegades sembla que són descobriments dels filòsofs, en realitat, si sabem posar paraules, són experiències que tots podem tenir.
Érem feliços amb la democràcia i no ho sabíem?
Aquesta qüestió és més espinosa i requereix més explicació. Avui és una mena de tòpic, de lloc comú, que el concepte de progrés està caducat i que això que les societats van cap a millor no està demostrat en absolut. Si acceptem aquesta premissa, això significa que hi ha la possibilitat que en algun moment del passat prenguéssim les decisions equivocades. Si penséssim que el progrés està garantit, que és segur que sempre millorem, d’alguna manera això qüestionaria que fóssim de debò lliures. Perquè ser lliure vol dir, entre altres coses, poder equivocar-se. Seria una mica contradictori que fóssim lliures i sempre encertéssim. Però acceptar que no hi ha progrés vol dir que al llarg de la història ens hem pogut equivocar en molts moments. És interessant mirar enrere per dir: hi ha hagut algun episodi del passat en què ens equivoquéssim? Hi ha autors que ho han vist així. El filòsof alemany Bloch afirmava que a Europa, entre les dues guerres mundials, es van donar les condicions objectives per a una transformació revolucionària de la societat i afegia que el que va haver-hi va ser una generació incompetent que no va ser capaç d’adonar-se de l’oportunitat que tenia. És sobre això sobre el que s’imposa reflexionar. Perquè hi ha la possibilitat que ens haguem equivocat i no ens n’haguem adonat. És possible que amb la democràcia no haguem fet, sobretot des de l’esquerra, una valoració adequada de les seves possibilitats. Sectors de l’esquerra durant moltíssim temps eren molt recelosos respecte del que anomenaven la democràcia formal, com dient que no és una autèntica democràcia, o una democràcia, com han dit altres després, no del tot plena. Fins i tot, de vegades, n’hi ha que, per defensar la democràcia, insisteixen que és un conjunt de procediments, de normes.
És molt més
Jo insisteixo que aquesta és una valoració insuficient de la democràcia i que això es fa evident en el moment en què hi ha problemes, com per exemple ha passat la dècada passada. En alguna ocasió he afirmat que la dècada passada ha estat com el període d’entreguerres del segle XXI; és a dir, entre la crisi del 2008 i la pandèmia del 2020. Durant aquesta dècada han aparegut una infinitat de llibres sobre la crisi de la democràcia, sobre la mort de la democràcia,… i moltes vegades es parlava d’aquesta crisi com si, de cop, haguessin sortit una sèrie de bolets, personatges tipus Bolsonaro, Trump, Le Pen, que estan atacant la democràcia sense que sapiguem molt bé perquè. S’imposa una reflexió sobre quina és la naturalesa de la democràcia. A Catalunya ho hem vist molt clarament. Aquí hi ha hagut atacs frontals a la democràcia en nom de la democràcia, amb l’eslògan “això va de democràcia”. S’estava donant per descomptat que la democràcia és substancialment votar i que amb això s’esgotava la democràcia. Tanmateix, és al contrari: la democràcia és una construcció força elaborada que intenta precisament salvaguardar tota una sèrie de valors. El que els americans anomenen “check and balance” té a veure amb això, amb que hi hagi mecanismes de control, de contrapès, per salvaguardar coses com ara el dret de les minories. Ja els grecs, i més recentment Tocqueville, es van referir a “la dictadura de les majories”. Si reflexionem en profunditat i deteniment sobre la democràcia, veiem que és molt més que un mer conjunt de procediments.
A Catalunya hi ha hagut atacs frontals a la democràcia en nom de la democràcia
Aquí s’ha contraposat democràcia, llei i justícia. S’ha dit que si s’obeïssin sempre les lleis vigents, l’esclavatge encara existiria o les dones seguirien sense dret a vot
Aquest és un debat que és a l’origen de la democràcia. Sòcrates acata una sentència que considera injusta i accepta beure la cicuta perquè creu que és molt important respectar la llei, que la llei és fonamental per a la democràcia. Sempre hi haurà algú que consideri que una llei és injusta. El problema és que la democràcia proporciona eines per corregir una llei injusta. També hi ha hagut qui ha arribat a afirmar coses com ara “desobeiré les lleis que consideri injustes”. Òbviament no és de rebut que l’obediència o desobediència depengui del que cadascú consideri just o injust (al llibre dedico un epígraf a parlar de la desobediència i el dret a dissentir). La manera de procedir correcta ha de ser una altra: una societat, un cop acordat un marc i uns procediments, el que fa és corregir o modificar una llei injusta. Només en situacions límit es pot acceptar això: quan no hi hagi democràcia. Valdria la pena recordar, ara que alguns recorden tant la lluita contra el racisme als EUA als anys 60, que si Kennedy va enviar la Guàrdia Nacional a Alabama va ser perquè el governador d’aquell Estat es negava a complir les lleis; és a dir, va actuar per restablir la legalitat.
“Democràcia. La darrera utopia”. No podem imaginar altres utopies?
És la darrera utopia que ara coneixem. Un tipus determinat d’utopies, les més clàssiques, han caducat. Les utopies modernes més conegudes tenien a veure amb el desenvolupament del coneixement (Julio Verne constituiria un exemple paradigmàtic). La idea era: el dia que disposem d’un instrument que ens permeti tal cosa, farem meravelles; el dia que disposem d’uns instruments que ens permetin comunicar-nos instantàniament amb qualsevol persona a qualsevol punt del món serem feliços. Què és el que ha passat? Que el desenvolupament cientificotècnic s’ha berenat pràcticament totes les utopies tecnològiques. Avui, moltes de les coses que apareixien en textos o pel·lícules de ciència ficció que tenien un component utòpic ara mateix són reals, ja existeixen. Ara veiem concerts virtuals en 3D que eren una utopia fa 30 anys. Ja es parla d’un desenvolupament del coneixement que ens podria posar molt a prop de la immortalitat. Doncs bé, aquestes utopies basades en el coneixement han estat desbordades per la realitat. Això pel que fa a una forma d’utopia. Però després hi ha les utopies relacionades amb un model de societat. Pel que fa a això, es pot mantenir que les dues grans utopies -la conservadora-liberal i la progressista d’esquerra- s’han vist falsades per la història mateixa en les darreres dècades. Les posicions d’esquerres és obvi que, a partir de la desaparició de l’única manera de producció alternativa que existia (l’anomenat socialisme real), han tingut un problema seriós per tornar a pensar els seus objectius. En gran mesura, un té la sensació que l’esquerra busca banderes desesperadament perquè les velles, especialment la d’una societat igualitària, ningú no s’atreveix a aixecar-les. Ara es posa més l’èmfasi en l’ecologia i el feminisme que en la justícia social mateixa o la igualtat econòmica. Per resumir, hi ha hagut l’esgotament d’algunes utopies i un cert fracàs d’altres. I si la democràcia ens oferís eines i valors per poder pensar sobre unes bases diferents un horitzó desitjable, utòpic?
Les utopies basades en el coneixement s’han vist desbordades per la realitat
La sociòloga Marina Subirats defensa que la lluita per la independència de Catalunya és una utopia que els sembla disponible als que la reclamen
Des del meu profundíssim respecte a Marina Subirats, que em sembla una dona amb una trajectòria política i cívica per sobre de tota sospita i una sociòloga molt competent, crec que la manera com cal entendre l’independentisme no és en clau utòpica. Ho diré de forma molt rotunda: quina utopia és aquesta en què algú pot arribar a dir que el dia que es pugui votar la independència votaria que Sí i que si guanyés el Sí se n’aniria? Quina utopia és aquesta que els presumptes utòpics no volen assolir?
De democràcies n’hi ha hagut i n’hi ha de molts tipus. Franco parlava de ‘democràcia orgànica’ i el món comunista es basava en ‘democràcies populars’. Cal posar una etiqueta a la democràcia utòpica de què parla?
Jo crec que no. És correcte, des del punt de vista historiogràfic, definir la nostra democràcia com una “democràcia liberal”, però quan només es posa l’èmfasi en “liberal” es fa referència a la formalitat de la democràcia; és a dir, que sigui una organització de la vida col·lectiva amb llibertats, d’expressió, d’empresa, de partits polítics, separació de poders… Això és veritat, però només és una part de la veritat. Si no inclous altres elements, aquesta no és encara la democràcia de què pretenc parlar. La Constitució defineix el nostre estat com un “estat democràtic i social de dret”. La democràcia, a les darreres dècades, ha anat més enllà d’una arquitectura formal. La nostra Constitució, encara que això s’hagi de desenvolupar, al·ludeix a drets materials, al dret a l’habitatge, a la feina… No és només que hi hagi llibertats i si amb aquest règim de llibertats la gent viu fatal, ja s’apanyarà. No, no. La democràcia, les constitucions democràtiques i els teòrics de la democràcia avancen cada cop més en aquesta direcció. John Rawls, al seu llibre ‘Teoria de la justícia’, planteja que no cal considerar com a justa una societat pel sol fet que tots els seus ciutadans tinguin els mateixos drets, fonamentalment perquè n’hi ha als que, per utilitzar la seva terminologia, “ la loteria natural” els ha perjudicat. Doncs bé, sense forçar molt el seu plantejament, bé podríem incloure entre els damnificats aquells que ha perjudicat la loteria social. No n’hi ha prou d’afirmar, per posar un exemple senzill i rotund, que tothom té dret a l’educació, pot anar a escola, i pensar que amb això queda tot resolt. No és igual la situació del noi o noia que neix al si d’una família burgesa, amb pares liberals que l’ajuden a fer els deures, amb una habitació on està sol o sola, amb un ordinador, una biblioteca, que la situació del noi o noia que viu a l’extraradi en un pis diminut, que ha de fer els deures a la cuina mentre la seva mare prepara el sopar, els seus germans corren pel passadís fent crits i l’àvia té la televisió posada a un volum alt perquè ja no hi sent bé. No tots surten del mateix lloc. Uns surten d’un lloc més endarrerit que els altres. Per tant, una societat democràticament justa és aquella en què tots parteixen del mateix lloc. I després podem parlar i discutir de la meritocràcia, d’això que agrada tant a la dreta de la cultura de l’esforç. Pot ser acceptable, però sempre que la línia de sortida sigui la mateixa per a tothom i en això hi ha d’entrar la democràcia.
Hi ha molts països que es consideren democràtics, però totes aquestes democràcies no són idèntiques. No és el mateix la democràcia als Estats Units que a Hongria, l’Índia, Camerun o el Brasil
La democràcia és un conjunt de procediments, eines i valors per organitzar la vida en comú i, òbviament, aquests procediments i valors han d’anar canviant a mesura que la vida en comú va variant. Hi havia règims formalment i materialment democràtics que tenien, fins no fa tants anys, unes falles espectaculars. Per exemple, no contemplaven el vot de la dona. La societat nord-americana del segle XIX no era democràtica? Sí que ho era. Complia uns quants requisits. Però n’hi faltaven d’altres. La democràcia és un work in progress, evidentment. Però això passa amb tot. Els teòrics dels drets humans solen parlar de drets humans de primera, segona i tercera generació. No ens hem quedat a la primera Declaració de Drets Humans. N’hem afegit d’altres. D’aquí a un temps podria ser que, per exemple, incorporéssim els drets dels animals. Hi ha gent que ja ho està plantejant ara. Però la realitat és que encara no ho tenim en compte. D’aquí a 50 anys, potser hi haurà qui digui que “com eren els nostres avantpassats!: deien que eren demòcrates i no respectaven els drets dels animals”. És possible. L’únic que podem fer és intentar ser el màxim de conscients possible de la nostra situació i, a partir d’aquí, intentar fer les coses tan bé com puguem. Per descomptat que d’aquí a un temps es reconeixeran altres drets. Què es millorarà aquesta democràcia? Sí. Tant de bo.
Quan s’acaba la democràcia i comença una cosa que no ho és?
Un règim en què no hi ha llibertat de premsa, llibertat de partits, etcètera, clarament no és un règim democràtic, però és evident que hi pot haver règims democràtics deteriorats, amb una democràcia debilitada. En aquest moment, la situació de la democràcia a Polònia no és pas l’òptima. Ens autoritza el fet que hi pugui haver lleis discriminatòries a dir que no és una democràcia? És una afirmació que políticament pot ser molt útil, però no és del tot correcta des del punt de vista científic. Hi pot haver un país, una societat amb lleis injustes però que segueix tenint criteris democràtics encara que una llei o una altra ens pugui no agradar.
Posa en dubte que capitalisme i democràcia combinin bé
Podem analitzar-ho a la llum del vell debat entre igualtat i llibertat. Això ja ho plantejava Unamuno en el seu moment, quan criticava els liberals ‘manxesterians, per als quals l’única cosa important era la llibertat d’empresa, que els deixessin fer. Era el que passava també als Estats Units amb els esclavistes, que es consideraven a ells mateixos liberals, volien que l’Estat no intervingués, amb l’argument que els esclaus estaven encantats d’estar amb ells. En la mesura que al capitalisme hi ha una estructura de classes i que aquestes classes tendeixen a tenir interessos enfrontats, la democràcia ha d’intervenir per regular això, perquè aquests interessos no donin lloc a situacions d’injustícia absoluta, d’absoluta insolidaritat… Una actitud no intervencionista de l’Estat, de total laissez faire, porta amb tota seguretat a una situació en què presumptament la llibertat està salvaguardada però estem cada cop més lluny de la igualtat. I la democràcia moderna, que és hereva de la revolució francesa, té tres pilars fonamentals: la llibertat, la igualtat i la solidaritat. Alguns liberals han pensat bé aquesta qüestió. D’altres, dels neoliberals, no cal dir el mateix perquè interpreten la llibertat com a no intervenció de l’Estat, no interferència sobre la pròpia vida. Però, és clar, aquesta no interferència, si estàs en situació de poder, el que fa és perpetuar el teu poder. I si aquest poder provoca situacions indesitjables, en nom de la llibertat no hi podem intervenir? No pot ser que la llibertat s’utilitzi així. És, d’alguna manera, allò que feia Ayuso. El seu missatge funcionava perquè donava per descomptat que llibertat és sinònim de no interferència: “jo no interfereixo; surtin vostès, prenguin canyes, circulin per la ciutat sense restriccions, són lliures”.
Però el capitalisme sí que interfereix
És la idea de l‟estat mínim. Que no es fiqui amb la meva activitat. Una vella fantasia dels liberals és que l’Estat existeixi només per a un parell de coses i que la societat s’organitzi per a la resta. Qui està en una situació privilegiada és el que vol que l’Estat no interfereixi, no s’immiscueixi. És el que abans deia amb l’exemple: l’Estat no pot acceptar l’esclavatge.
Sol ser qui està en una situació privilegiada qui té més interès que l’Estat no interfereixi, no es fiqui per enmig
Les noves tecnologies són un perill per a la democràcia?
Les noves tecnologies són com una eina en mans d’un nen. Sobre les xarxes socials s’hi insisteix molt, i em sembla bé, en el mal que poden causar, en el fet que serveixen per difondre qualsevol cosa, rumors falsos, igualar per baix… Sí, això és veritat, però no és menys cert que poden ser formidables instruments de socialització, de construcció de comunitat i en termes personals. Gràcies a les xarxes socials pots mantenir vincles amb persones que abans eren impensables. Ara pots comunicar-te amb qui vulguis en qualsevol moment. Això permet una qualitat de vida, una qualitat de relacions personals molt millor, tant material com a espiritual. És cert que de les xarxes socials se’n pot fer un ús dolentíssim, sectari. En determinats fòrums un només es troba amb els seus i va a aquests fòrums perquè hi troba els arguments que li donen la raó i prou. Però també és una ocasió per crear comunitat, mantenir relacionat un grup. Algun cop he posat l’exemple del trànsit. Quan es va iniciar el trànsit rodat a les grans ciutats, fins i tot quan només hi havia carros a cavall, a la premsa de llavors se’n parlava com l’apocalipsi, perquè els carruatges atropellaven la gent als carrers. I quan van arribar els vehicles amb motor, ni t’ho explico. Tot això es va anar regulant i, que jo sàpiga, a ningú se li acudeix dir ara que el Codi de Circulació és repressiu i que no ho hauria de fer. Podem discutir-ne les normes, on es posen les rotondes o els límits de velocitat, però que el trànsit estigui regulat sembla obvi. És molt possible que amb les xarxes socials passi una cosa semblant i que arribi el moment en què trobem la manera de regular-les que tots acceptem que no és repressiu. El que no em sembla correcte és que a les xarxes socials hi pugui haver barra lliure absoluta per dir les barbaritats més grans però que, en un moment donat, l’amo d’una xarxa social digui que tanca el compte a Donald Trump. Per què Donald Trump? Perquè aquest amo vol posar-se la medalla que és molt progre i resulta que, en nom de la llibertat, ha estat publicant gent encara més indesitjable que Trump sense que li importés gens? I ara resulta que té el poder absolut com a propietari de tancar-li el compte a algú? Així no es pot fer. De fet, la mateixa Merkel ho va criticar. A les xarxes socials passa això.
Trump i altres líders autoritaris són també un perill per la democràcia?
Això de Trump, Bolsonaro i tutti quanti és inquietant pel mal material que fan i per les idees que expressen. A més d’assenyalar el perill que aquests personatges i les seves forces polítiques poden tenir amb els seus comportaments, cal analitzar prèviament perquè tenen el ressò que tenen, què estan expressant i en quina mesura són l’expressió distorsionada d’un cert malestar. És una cosa que de vegades els demòcrates i, en concret, la gent d’esquerres potser no ha sabut plantejar bé. Així, l’anàlisi que convertia tots els votants de Vox en franquistes era absurda. No pot ser que, de cop, hagin sortit de sota les pedres milions de franquistes. Això expressa una altra cosa diferent que hem de saber analitzar, probablement un cert malestar. El malestar no legitima la resposta, és clar, però fa intel·ligibles determinades actituds. Això que ha passat aquí fa anys que passa a França. El cinturó industrial de les grans ciutats, tradicionalment votant de l’esquerra i concretament del Partit Comunista francès, es va passar massivament fa anys a Le Pen. Són aquests partits polítics als quals se’ls han anat els votants els que han de fer una reflexió molt seriosa sobre per què ha passat això.
Es pot votar tot en una democràcia? Es pot posar a referèndum popular qualsevol cosa?
És evident que en democràcia no es vota tot. Això és obvi. Jo diria al meu interlocutor: Triï el país democràtic que cregui que millor funciona i miri quantes institucions, òrgans, figures importants de la seva estructura no són triades o no ho són directament pels ciutadans. No hi ha cap país on tot s’està votant constantment. És més, als països on es vota molt, encara que no es voti tot, hi ha un cert acord que això no és funcional. Recordo que en un viatge a Itàlia hi havia un referèndum sobre vint o trenta punts. Es votava coses molt diverses. Això no té gaire sentit. És la democràcia la que “s’inventa” la idea dels representants i el ciutadà delega en el seu representant i és aquest representant qui analitza, estudia i decideix allò que creu millor. En una democràcia, els ciutadans no ho van decidint tot. Es poden plantejar referèndums de manera impecable. En el cas del referèndum sobre l’OTAN el 1986, cal dir que durant mesos es va estar discutint a Espanya sobre els elements a favor i en contra. Es va acabar votant després d’una campanya llarguíssima. A Catalunya, en canvi, sempre s’ha proposat començar per la decisió. Comencem votant, és la consigna. Això és completament inacceptable. El procediment democràtic és l’oposat: la votació és al final. Oblidar això és oblidar que la nostra democràcia és deliberativa. Primer hi ha d’haver una deliberació i al final ja tindrà lloc una decisió, veurem de quina manera. Entre nosaltres, en canvi, des del primer moment es va donar per descomptant que havíem de començar votant i després “ja en parlarem!”. La gravetat d’aquest enfocament no és ni de bon tros menor, perquè significa saltar-se un dels elements substancials de la democràcia que és la confrontació de diferents idees, que els ciutadans rebin diferents missatges contraposats, fins i tot contradictoris, i analitzin quin creuen que és millor . Des del punt de vista de la deliberació, aquí s’han incomplert tots els estàndards. Mai, en cap moment, les autoritats catalanes no han proposat obrir cap debat. “Els que estan en desacord ja veuen Telecinco o Antena 3”, han arribat a dir. Però això no va així. Vostès tenen una televisió pública, uns mitjans de comunicació públics, i és aquí on els correspon obrir el debat.
El directisme, la relació directa entre el líder i les bases, porta al cesarisme, al cabdillisme
No només l’independentisme ha actuat així
Sartori parla del ‘directisme’, de la fantasia que el ciutadà ha de tenir una relació directa amb el màxim responsable, de la idea que les mediacions dels representants polítics, dels comitès dels partits, introdueixen soroll i impedeixen la relació directa entre el ciutadà i el seu líder. El perill d’aquestes tesis ja el coneixem. El directisme acaba pràcticament sempre en el cesarisme. S’imposa, per tant, reflexionar-hi. Perquè una cosa és que, en un moment donat, els poders, els partits, la democràcia en general disposi d’uns òrgans de mediació que no hagin complert bé la seva funció, i una altra la conclusió que se’n pugui extreure d’aquest mal ús. Així, no crec que mereixi gaire discussió que de vegades els partits tradicionals han posat aquests instruments al servei d’objectius censurables, i que, posem per cas, els han utilitzat per organitzar el clientelisme. La fal·làcia ha estat que, amb l’argument que aquestes instàncies intermèdies dels partits no han desenvolupat bé la seva funció, alguns n’han proposat l’eliminació i que hi hagi una relació directa entre el líder i les bases, i que les bases s’expressin directament. Això no és que, en abstracte, ens pugui portar a llocs indesitjables, sinó que ja hem constatat que ens porta al cesarisme, o al cabdillisme. És clar que la solució no és eliminar aquestes instàncies mediadores sinó fer que funcionin bé.
Hi haurà en el futur proper algun tipus de referèndum a Catalunya per determinar-ne la relació amb Espanya?
En algun moment, la societat catalana haurà de manifestar-se en relació a una proposta. El que haurà de decidir la societat catalana no serà “independència, sí; independència, no”. Està clar que la idea d’independència, i m’atreveixo a dir-ho així rotundament, és tòxica, divisiva. Al principi, alguns independentistes estaven encantats perquè creien que aquesta idea debilitava els contraris a la independència. Efectivament era així. Els partits que no estaven per la independència anaven patint crisis de diversos tipus. El PSC va tenir dirigents ‘díscols’ que se’n van anar a ERC. Unió Democràtica va tenir problemes amb Convergència Democràtica. Però, tot seguit, aquesta idea ha resultat tòxica també per als mateixos independentistes. En aquest moment, la principal contradicció que té la política catalana és al si de l’independentisme i fins i tot al si dels mateixos partits independentistes. No és una idea que pugui servir per unir els catalans. Alguns van dir, fins i tot de bona fe, que féssim un referèndum per recomptar-nos. Però, en realitat, estem contats i recontats. Sabem que la societat catalana està fracturada. M’és igual qui té el 52% i qui té el 48%. Jo no vull un referèndum, encara que guanyin els meus, si es guanya pel 52%. Una societat així no es pot gestionar. Cal posar per sobre d’això el valor de cohesionar aquesta societat. No podem anar jugant a fracturar-la cada cop més. El referèndum, tal com s’ha plantejat, expressa la voluntat que un dels sectors aconsegueixi, finalment, imposar-se sobre l’altre. No és casualitat que les constitucions de tots els països democràtics exigeixen, en molts assumptes, majories i fins i tot majories molt reforçades. Té tela que per canviar la llei electoral a Catalunya calgui una majoria reforçada que ha impedit que es canviï i que per a la independència sigui suficient amb el 50,05%. Això no se sosté.
El referèndum, tal com s’ha plantejat, expressa la voluntat que un sector s’imposi sobre l’altre
Hi ha un capítol del llibre que es titula “La barbàrie està guanyant”
Una de les expressions de la barbàrie és el fanatisme. Però cap fanàtic no es reconeix a ell mateix com a tal. Ningú reconeix ser-ho. Fins i tot t’ho argumentarà dient que el que li passa és que té unes conviccions molt sòlides, molt arrelades. Doncs bé, de la mateixa manera que quan parlem del possible retorn del feixisme no estem dient que torni aquella gent sinistra amb corretges i botes fins als genolls, tampoc el triomf del fanatisme no té perquè produir-se revestit de les seves formes més folklòriques. El fanatisme seria l’equivalent a l’ocàs de la racionalitat, de l’argumentació racional, a la fi del diàleg. Per mi, això seria el fanatisme, la barbàrie. Una societat on les emocions s’imposen per sobre dels arguments, on no sentir de la mateixa manera que el grup et col·loca a prop de l’exclusió, és a poca distància de la barbàrie.
S’imposarà?
No està predeterminat. Depèn de que prenguem consciència que el valor de la democràcia, el valor de la racionalitat, de la paraula, és el valor suprem que ens convé a tots, encara que de vegades no guanyin els nostres i les coses no vagin com nosaltres voldríem. Per això em van semblar lamentables -encara que és cert que després les va intentar rectificar- les declaracions de Mario Vargas Llosa afirmant que el més important és votar bé. Però no és així. El més important és votar en llibertat. El gran avantatge de la democràcia davant d’altres sistemes no és garantir l’encert, sinó que permet corregir l’error.
Catalunya Plural, 2024 
