Nariman Al Chamaa és periodista, activista i presidenta de l’ONG Donia per al Desenvolupament Sostenible al Líban. En un país en el qual la moneda ha perdut el 90% del seu valor en un any i mig i en el qual l’índex de pobresa ha arribat al 80%, ser dona, periodista i feminista és sinònim de dificultats. La crispació política, econòmica i social explicada per elles és sovint contestada amb episodis d’assetjament sexual i amenaces de mort amb la finalitat de silenciar les comunicadores crítiques amb les decisions del Govern.
“El Líban no ha viscut una crisi tan severa des de fa 150 anys”, assegura Al Chamaa, que relaciona aquests fets amb “la corrupció política i amb els partits polítics amb tendències religioses que prioritzen els interessos de les seves comunitats als de la ciutadania en general”. “L’electricitat ve dues hores al dia, si ve, i després podem estar sense llum diversos dies. Als hospitals no arriben els medicaments, no hi ha assistència sanitària i no es poden realitzar operacions quirúrgiques per l’absència d’electricitat i instruments”.
Juntament amb la crisi sanitària, l’educació pública de qualitat és un altre dels grans inconvenients: “Pares que portaven els seus fills a col·legis privats ara els porten a col·legis públics. Això porta més pressió a l’educació pública, en un moment de feblesa i de pressió per l’arribada de refugiats sirians”.
L’ESPERANÇA DEL CANVI Al LÍBAN
La desocupació i els baixos salaris al Líban no fan més que empitjorar la situació: “Els sous no arriben per cobrir l’allotjament, el transport ni la gasolina”. No en va, a partir del 2019 es van succeir les manifestacions ciutadanes als carrers de Beirut contra les pujades d’impostos, la corrupció política i les desigualtats socials. “Ara hi ha un nou corrent de revolucionaris per crear un canvi polític i veritable que no té a veure amb el que hi ha. Hi ha esperança en què es faci aquest canvi”.
Traslladat al món dels mitjans de comunicació, “hi ha un corrent entre periodistes que defensa la creació d’un estat laic, sense perspectives ètniques i en contra de les divisions per confessions religioses”, ja que al Parlament libanès cada grup religiós té assignat un nombre de diputats. Aquests periodistes sovint recorren a les xarxes socials i a mitjans digitals, i estan sotmesos a diverses pressions. “Expressen la seva opinió, però estan exposats a violència i a amenaces de mort. En el cas de les dones periodistes el perill és més gran, no sols per a elles sinó per a les seves famílies. Sovint, les periodistes no poden anar soles a cobrir alguns actes per evitar assetjament sexual per part de persones armades”.
Nariman Al Chamaa va ser víctima d’aquestes amenaces i coaccions. El seu fill, que vivia a Gàmbia, va rebre advertiments que si ella continuava amb el seu activisme denunciant unes inversions marítimes al Líban, podria costar-li la vida. En una altra ocasió, les seves filles adolescents van ser assetjades per un automòbil que els seguia constantment i les intimidava, coincidint amb una campanya mediambiental liderada per Al Chamaa. A Nariman li van enviar fotografies tacades amb sang i el missatge que si no cessava la seva activitat, corria el perill de ser assassinada.
Malgrat això, en l’actualitat, hi ha un nombre més alt de dones periodistes que en anys anteriors. Afirma que és comú que les presentadores de mitjans audiovisuals siguin triades pel seu físic i no tant pels seus coneixements, i denuncia que no hi ha al Líban un organisme ben estructurat que protegeixi les periodistes de les violències basades en gènere.
L’AUGE DE LES PERIODISTES A EGIPTE
També a Egipte hi ha un auge de dones periodistes en els últims anys. Sahar Talaat, docent de la Universitat Future i especialista en mitjans digitals, explica que en les seves classes de periodisme aproximadament hi ha un 70% d’alumnes noies. Aquest augment de comunicadores es tradueix en què hi ha dones “més emprenedores i més especialitzades en sectors com economia i temes socioculturals, no només en l’àmbit urbà sinó també en el rural, on Internet ha facilitat la feina de les periodistes, moltes de les quals tenen les seves pàgines web”. Els mitjans digitals i les possibilitats que atorguen les xarxes socials han suposat una sortida per a periodistes joves amb molta preparació.
Els progressos en l’àmbit laboral es perceben en la igualtat salarial i en el fet que, en els últims tres anys, les periodistes han anat escalant posicions en càrrecs de direcció. “Hi ha un canvi social de base, des de baix, i és conseqüència de la revolució egípcia”, assegura Sahar Talaat, en relació amb les mobilitzacions del 2011. No obstant això, els mitjans pateixen a nivell econòmic per la congelació de subvencions, la qual cosa provoca que hi hagi retards salarials entre els i les periodistes.
Sahar Talaat relaciona l’avanç de les periodistes a Egipte amb el de les dones en el conjunt del país, no en va prop del 30% dels escons del Parlament estan ocupats per parlamentàries. “La majoria han entrat com a independents. Actualment, la Constitució és més oberta i més laica que amb els Germans Musulmans. Hi ha estereotips cap a nosaltres, i estem intentant canviar això. Veig l’energia de les noies, l’apoderament, i em quedo molt sorpresa”. Posa com a exemple el cas de tres joves que coneix que han optat per plantar cara als seus pares i continuar amb els seus estudis.
Per a Sahar Talaat, no és fàcil trencar amb les estructures patriarcals, però “els canvis estan ocorrent” i hi ha lleis a favor de l’educació obligatòria universal, per exemple, o contra l’assetjament sexual, que imposa penes de presó de 5 a 7 anys per aquest delicte. La periodista remarca que diversos corrents volen trencar amb l’herència de la corrupció dels trenta anys de govern de Hosni Mubarak i amb la manca de participació dels partits polítics, inclosos els de l’oposició. “Els egipcis no saben vendre la imatge, però sí que hi ha molts canvis. Estem lluitant permanentment; hi ha errors, però alguna cosa sí que es fa”.
En aquest sentit, destaca el nombre d’organitzacions que denuncien casos d’assetjament i injustícies laborals i que reivindiquen i visibilitzen els drets de les dones, un aspecte sobre el qual els mitjans de comunicació també es fan ressò. “Hi ha un interès de canvi. Abans era el canvi per a l’elit, no era per a tots”.
LA MASCULINITZACIÓ DELS MITJANS AL MARROC
Per a la periodista marroquina Amina Ibnou-Cheikh, especialitzada en drets humans i en la defensa de la cultura i en la llengua amaziga, al seu país “ha començat una nova era a diferents nivells” i remarca la creació del Consell Nacional dels Drets Humans en 2011, que no és un organisme de la societat civil, sinó que està recollit en la Constitució. Més antiga és l’Associació Marroquina pels Drets Humans, una organització no governamental que, després d’anys d’activitat limitada, va guanyant pes. “No vol dir que hàgim resolt tots els problemes de Drets Humans, però sí que hi ha una millora”.
El sector audiovisual al Marroc també té el seu Consell Nacional de l’Audiovisual, que s’encarrega de fer seguiment de les diferents violències que reben els professionals i denunciar-les, però no intervé des de la perspectiva jurídica.
La pandèmia de la Covid-19, explica Amina Ibnou-Cheikh, va marcar un abans i un després en els mitjans de comunicació quant a la manera d’informar al Marroc. “Hi havia una llibertat d’expressió que no era habitual. Es recollien les preocupacions de la gent per la Covid i el seu patiment en relació als Drets Humans. D’altra banda, diversos diaris no podien treballar perquè no tenien recursos”. No va ser el cas del periòdic en el qual treballa, “El Món Amaziga”, que sí que va poder continuar.
Com les seves companyes de professió, Amina Ibnou-Cheikh ha notat que hi ha més presència de dones que d’homes en l’Institut Superior d’Informació i Comunicació, però en les redaccions hi ha més homes, sobretot en els espais de decisió. “Hi ha una masculinització de l’espai, que està dominat per homes. No és una excepció en els mitjans, siguin oficials o no, escrits, etc. Els que tenen més possibilitats són els homes”. Una vegada més, Internet ha suposat una oportunitat per a les professionals: “Les dones es busquen més la vida en les xarxes i en canals de YouTube”.
Nariman Al Chamaa, Sahar Talaat i Amina Ibnou-Cheikh han participat en Barcelona durant els dies 4 i 5 de novembre en les jornades “Comunicar el Mediterrani amb mirada feminista” de la Xarxa Europea de Dones Periodistes, a les quals també han assistit ponents d’Algèria, Bòsnia i Hercegovina, Grècia, Espanya, Líbia, Mèxic, Perú, Palestina, Suècia, Tunísia i Turquia.
Catalunya Plural, 2024 
