João França: “La PAH és un moviment que ha funcionat perquè va dirigit a un problema concret”

L’any 2009 naixia la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a Barcelona com a resposta d’un petit grup de persones que s’alçaven contra l’estafa immobiliària. Dotze anys més tard, el problema de l’habitatge segueix més vigent que mai. João França ha seguit de ben a prop la tasca de la PAH, tant com periodista com a activista en l’àmbit de l’habitatge. Explica que una de les coses que més li impressiona de la PAH és l’alegria del moviment, que celebra cada petita victòria com si fos una festa, però també la “mala hòstia” que hi pot haver en les assemblees: “Des de fora pot semblar estrany, però és realment empoderador”

Manual de USO és alhora una història de la PAH, del seu context històric i evolució, i alhora també és, com indica el títol, una mena de guia que serveix per ordenar el conjunt d’experiències col·lectives i contribuir a futures lluites… En quin moment i perquè decideixes escriure aquest llibre?

Va ser un procés amb la gent la PAH. Jo ja havia escrit Habitar la trinxera ( 2018, ed.Octaedro) que parlava, resumidament, de què hi havia abans de la PAH, i tenia ganes de capbussar-me en el que era la PAH, que complia el desè aniversari. Parlant amb la gent del moviment i discutint sobre què podia ser útil vam arribar a la conclusió que el llibre havia de servir a altres moviments. Que qui estigués interessat o interessada a saber què era la PAH, que tingués una eina que l’ajudés a entendre com funciona.

Una cosa important que expliques és la importància de l’escolta en l’assemblea importància, abans que sigui resolt el problema concret que s’estigui debatent, té un efecte curatiu en si mateix.

Una cosa que passa a la PAH és que la gent que hi arriba abans ha picat moltes portes, sigui del banc, del servei social o d’on sigui i sovint s’han trobat amb què no han tingut un espai on poder expressar tot el que els hi estava passant. La PAH sí que ofereix aquest espai d’escolta, i això en si mateix ja és alguna cosa.

El dia de la presentació del llibre va venir un veí del carrer Robadors de Barcelona, Manel González, que va participar en tota la resistència de Robador 29, durant els processos de gentrificació i especulació immobiliària de principis dels 2000. Ell explicava que s’havia convertit en un referent per tota la gent que havia patit assetjament immobiliari. Deia: “la gent venia i m’explicava les seves històries i ja pel fet d’haver-les explicat se sentien una mica alleugerits”. Vivim en un espai molt individualista on potser no tenim espai per expressar els nostres malestars i els nostres neguits. La PAH proporciona una estructura on aquest espai es pot donar de manera regular.

Però que tampoc és l’objectiu primari

No, és clar. L’objectiu d’un moviment social no ha de ser el de proporcionar aquest espai de teràpia, però sí que té un factor empoderador, sobretot si passa perquè després passin més coses.

Alhora identifiques en el llibre dos perfils diferenciats que acuden a la PAH: la gent que venera vincles i la gent que no ho fa i només busca solucions específiques pel seu cas concret.

En l’assessorament hi ha la idea bàsica, que és que cadascú s’ha de treballar el seu propi cas. No vas a la PAH perquè treballin per a tu i et solucionin el problema. A la PAH s’hi ha vinculat molta gent, però és cert que existeix el malestar per aquella gent que no ho fa. És a dir: hi ha gent que s’apropa i no ho veu clar i no se sent segura i potser deixa de venir. Però després hi ha gent que hi va, soluciona el seu cas i després es desvincula, i això a dins de l’assemblea sí que genera un cert malestar tot i que alhora s’entén que és una cosa que passa.

Gent que va poder solucionar els seus problemes amb la hipoteca, ve amb una dació amb pagament o amb un lloguer social es troben ara que s’han d’enfrontar amb els problemes vinculats amb la desprotecció de viure amb un lloguer

La PAH neix de la crisi econòmica com símptoma característic del fracàs de la po l’Espanya de l’especulació immobiliària. Ha passat més d’una dècada: ha canviat el perfil de la gent que ve a les assemblees?

Sí, de fet la PAH ara mateix va molt més enllà del seu nom. En el primer moment tenen un nom molt clar “Plataforma d’Afectats per la Hipoteca”, que evidentment interpel·lava a la gent que tenia un problema amb la hipoteca. Ara els perfils han canviat; hi ha molta gent amb problemes de lloguer i molta gent en situació d’ocupació. De fet gent que va poder solucionar els seus problemes amb la hipoteca, ve amb una dació amb pagament o amb un lloguer social es troben ara que s’han d’enfrontar amb els problemes vinculats amb la desprotecció de viure amb un lloguer.

Destaques positivament la simbiosi amb altres moviments. Quina és la funció estratègica d’aquesta simbiosi? Ho pregunto perquè sembla que hi ha un interès, per part del discurs individualista del capital, de fragmentar les lluites: es parla de pobresa energètica, de pobresa de l’habitatge, però no de pobresa…

És difícil, perquè si pensem en el que podria ser l’ideal de transformació social i en el que funciona a la pràctica, segurament són coses diferents l’una de l’altra. La PAH és un exemple d’un moviment que ha funcionat perquè anava dirigit a una problemàtica molt concreta, i això té un avantatge, que és que et permet arribar a tothom que està preocupat per aquella problemàtica més enllà de com s’identifiqui ideològicament. Una de les persones entrevistes en el llibre, per posar un exemple, era militant del PP abans de vincular-se a la PAH. Anar a qüestions concretes et permet aglutinar a molta més gent, el que passa és que les problemàtiques estan interrelaciones. Però aquest vessant penso que la PAH també l’ha anat desenvolupant amb els anys.

Com el cas de l’Aliança contra la Pobresa Energètica

Sí, exactament. Perquè, com tu deies, al final la pobresa és la pobresa. I t’adones que qui no pot pagar el pis tampoc pot pagar el subministrament. L’Aliança contra la pobresa energètica neix, en part, amb l’impuls de la PAH. S’han anat teixint aliances, però sí que és cert que ha estat molt difícil construir un gran moviment en aquest sentit. Aquest era una mica l’objectiu de la plataforma que es va crear després del 15 “Plan de rescate ciudadano”: estem lluitant en diversos àmbits, intentem articular aquesta lluita per compartir estratègies, pensar objectius, etc”. Però a la pràctica, aquest tipus de coordinació sempre s’acaba complicant perquè cadascú té les seves dinàmiques.

Qui no pot pagar el pis tampoc pot pagar el subministrament

Tot i que els problemes tenen a veure amb problemàtiques concretes de caràcter local, la PAH funciona a diferents nivells. Com funciona organitzativament la PAH? Quines dificultats emergeixen del fet d’haver-se de coordinar en l’àmbit estatal, autonòmic, local...

La PAH funciona com un seguit de nodes autònoms, sempre que es compleixin les línies vermelles. Per dir-ho d’alguna manera, la PAH es crea com una eina de software lliure: en un primer moment es va crear la PAH Barcelona, i qui la va voler replicar ho va fer. Ara hi ha coordinadores territorials, que algunes engloben una comunitat autònoma i d’altres una mica més, perquè no hi ha tantes PAH en el territori que es reuneixen cada mes. Aquestes coordinadores poden tenir les seves pròpies comissions per articular la lluita, i aquí les qüestions legislatives estan molt presents. Després tens la coordinació estatal, que també es reuneix en assemblea periòdicament. L’assemblea delega en comissions que van treballant durant l’any. Amb el creixement del moviment van veure necessari establir uns criteris mínim per poder-se dir PAH.

Quines són les línies vermelles?

Una plataforma ha de ser apartidista, gratuïta i es basa en l’assessorament col·lectiu. Avui en dia, si es vol formar una PAH en un territori determinat on no n’hi ha cap, entres en contacte amb la plataforma. Llavors la PAH més propera a aquesta nova PAH realitza un acompanyament, una mena de tutela fins al punt que la plataforma està prou madura per integrar-se en la xarxa. Però amb aquestes línies vermelles, cadascuna funciona de manera diferent, té necessitats diferents, formes d’acció diferents i fins i tot noms diferents.

Carregues una mica contra l’assistencialisme: què significa i perquè és important trencar amb la lògica assistencialista

L’assistencialisme seria la forma d’ajudar a les altres persones, que, amb la dita clàssica, implicaria donar un peix en lloc d’ensenyar a pescar. Certament a vegades tens situacions molt urgents i el que has de fer és donar el peix, perquè si una persona està passant gana no pots esperar que s’impliqui políticament en un moviment. Però això no impedeix que no hagis d’ensenyar a pescar. Tot i que he de dir que no m’agrada massa aquesta comparació, que és prou paternalista. El que passa a la PAH és que, per dir-ho d’alguna manera, la gent arriba i aprèn, col·lectivament, noves maneres de pescar.

El que explica molta gent és que amb l’assistencialisme et poden ajudar a solucionar una mica el teu problema, fet que et fa sentir en deute. Tens menys poder, menys capacitat. La lògica de la PAH és que tu arribes, se t’escolta, i et diuen: “d’acord, però el teu problema te’l solucionaràs tu”. Això pot sobtar a la gent en un primer moment, ja que normalment es funciona en des de l’assistencialisme, però el que passa és que aquesta persona està aprenent coses i s’està legitimant en el procés.

El que passa a la PAH és que, per dir-ho d’alguna manera, la gent arriba i aprèn, col·lectivament, noves maneres de pescar

Expliques que, quan han fracassat totes les vies, al final del camí en queda una: la desobediència en forma d’ocupació de pisos buits per tal de donar una alternativa residencial a famílies desocupades.

Una cosa que ha estat molt important en la forma de fer de la PAH ha estat treballar la legitimitat. És a dir, es fa aquesta acció de desobediència perquè abans ja s’han intentat totes les altres que se suposava que s’havien de fer, sense obtenir-ne resposta. La PAH neix l’any 2009, i en un primer moment no es troben amb casos de desnonament sinó amb altres problemàtiques, ja que tots aquests processos tenen uns tempos. Després es comencen a aturar desnonament, però, és clar, n’hi ha alguns que no es poden aturar. És a partir d’un primer cas a Montcada i Reixac, el setembre del 2011, quan es decideix ocupar el pis de l’Elisa, que havia estat desnonada prèviament.

D’això s’encarrega el que, dins de la PAH s’anomena “Obra Social la PAH”

Sí, sempre intentant pensar en el llenguatge i jugant una mica amb la ironia. Es planteja l’ocupació d’edificis buits en mans de bancs, també perquè ocupar un edifici sencer et facilita la gestió de l’ocupació i la defensa de l’espai en cas desallotjament.

I les ocupacions les planteja cada PAH?

Sí, i sovint té molt a veure amb el substrat activista previ en aquella PAH. Llocs on hi ha gent que venen del context i tradició l’okupació hi ha molts més edificis ocupats. Els punters en aquest sentit podrien ser la PAH del Bages, de Sabadell, Terrassa, Vallecas…

Per acabar: explica’m una anècdota personal teva que vulguis destacar

Per mi el que més m’impressiona de la PAH és l’alegria del moviment: quan la PAH aconsegueix una cosa, per petita que sigui, allò és una festa. I alhora també em sorprèn i em sembla molt interessant la mala hòstia que pot haver-hi en les assemblees. Si no has fet els deures et foten l’esbroncada. Des de fora pot semblar estrany, però és realment empoderador.