Si parlem d’aquesta data i de transicions probablement la majoria de lectores ja hauran associat aquest article amb l’efemèride de la mort del dictador feixista Francisco Franco o bé de la de Buenaventura Durruti. No hi ha res més allunyat de la realitat, el 20 de novembre és també el Dia de la Memòria Trans i es commemora l’efemèride de moltes altres morts anònimes que, malauradament, també tenen context polític.
El Dia Internacional de la Memòria Trans va ser creat el 1999 per honrar la memòria de Rita Hester, dona trans afroamericana assassinada el novembre de 1998 a l’edat de 24 anys. Malgrat que els temps han canviat i vivim en una societat aparentment molt diferent de la d’aleshores, el cert és que les dades no són massa esperançadores. Segons un estudi realitzat per Transgender Europa, des del 2008 fins al setembre del 2021 van morir assassinades 4.042 persones trans al món per motius LGBTIfòbics, de les quals un 60% eren treballadores sexuals, un 97% eren dones, el 89% eren racialitzades i el 73% eren persones migrades. A més a més, 14 d’aquestes van ser a Espanya. Aquest mateix mes una noia de 23 anys va ser presumptament agredida i llançada des de la muralla de Lugo. De mitjana, al món són assassinades gairebé 3 persones trans cada 2 dies. Sense cap mena de dubte aquestes són dades esfereïdores dignes de qualificar-se com a un veritable genocidi.
El preu de la dissidència de gènere és elevat: segons dades d’ILGA World, 70 Estats actualment criminalitzen el col·lectiu LGBTI (considerant des d’una criminalització de facto fins a la pena de mort). A més, s’ha vist en els darrers anys un retrocés o estancament dels drets de les persones trans i del reconeixement legal del gènere. Ser trans significa ser negada, exclosa, invisibilitzada i arrabassada de qualsevol mena de dignitat humana en molts casos.
La protecció institucional, en termes generals, és paupèrrima. Espanya sí tipifica el foment, la promoció o la incitació directa o indirecta a l’odi, hostilitat o violència cap a col·lectius o grups concrets a l’article 510 del Codi Penal; i recull a l’article 22.4 del mateix Codi com a circumstància agreujant la comissió de qualsevol delicte per discriminació per orientació o identitat sexual o de gènere o per raons de gènere. A la pràctica, la situació és molt més complexa. Per a considerar aquest agreujant en, per exemple, agressions, violacions o homicidis, s’ha de demostrar que el delicte en qüestió es comet per aquests motius i no és suficient la mera condició de la persona. En qualsevol cas, les dades no menteixen. La instauració d’aquest delicte no ha suposat una reducció de persones assassinades, abusades o agredides. És per això que es necessiten mesures que protegeixin no solament penalment, sinó socialment, les situacions de més risc i vulnerabilitat de les persones trans. Establir condicions laborals dignes, programes d’habitatge, o garantir el dret d’asil per motius de dissidència de gènere. Perquè, al cap i a la fi, la lluita trans és transversal: la justícia social, ocupacional, racial, climàtica o de la resta del col·lectiu LGBTIQ+ juguen un rol tan important que no poden concebre’s una sense les altres.
És per tot això que aquest 20N hem de reivindicar la memòria d’aquelles que no han pogut dur a terme la seva transició i organitzar-nos perquè les futures generacions d’arreu del món tinguin els Drets Fonamentals i Humans garantits. Sonia Rescalvo, Paloma Barreno, Lyssa Da Silva, Lorena Reyes entre moltíssimes altres, seran recordades per sempre un 20 de novembre, enarborant ben alt les nostres banderes enfront dels qui alçaran aquell mateix dia el braç dret.
Catalunya Plural, 2024 
