Estimo internet. Malgrat els trolls, els incels i encara que a vegades sembli el pati de la dreta, crec fermament en l’avantatge d’una vida a les xarxes. Sí, m’agrada internet i per això lluito per fer-lo meu. A hores d’ara s’han escrit milers d’articles sobre els perills de les fake news, la polarització i el conflicte nascuts del fet que pràcticament tothom amb wifi tingui una plataforma, i sóc plenament conscient de com s’arriba a retorçar el discurs per convertir-lo en soga. Però també sé que internet m’ha canviat la vida, m’ha fet créixer i conèixer, m’ha fet sàvia, forta i m’ha fet veure una cosa molt important: no estem soles.
La vergonya és segurament la millor arma del silenci, i el silenci és la fortalesa del poder. En els últims deu anys hem vist un canvi social sense precedents. Mai abans s’havia parlat tan estesament d’igualtat, abús o privilegis, i això no hagués estat possible sense internet. I no és que vulgui defensar internet com cap altaveu de grans idees, en absolut, sinó com un punt de trobada, una comunitat inesperada. Perquè que quan portes prou temps a les xarxes t’adones d’una cosa: no has tingut un sol pensament original en tota la teva existència. Això pot ser frustrant quan intentes tenir les millors bromes de twitter, clar, però resulta que veure que no ets tan diferent acaba sent una xarxa de suport més que necessària. Supervivents de bullying escolar explicant la seva història, bromes sobre salut mental o gent celebrant aquella part de la teva cara que començaves a pensar a operar-te; internet ho té tot.
Aquest fil de conversa constant, el punt de trobada en l’aire, va ser el que va fer possible moviments com el #MeToo, que ha canviat com veiem ara el feminisme. Perquè quan assumeixes un abús sola, en silenci, acabes creient que aquesta soledat s’explica únicament pel fet que no hi deu haver ningú prou estúpid en tot el món per viure el que has viscut tu, i que és per això ets ara una víctima, per no ser prou llesta o prou forta. Explicar el teu mal quan no hi ha ningú més que ho fa et delataria, no només com a víctima sinó com a culpable de ser-ho. Guanya la vergonya. En canvi, quan veus que tantes i tantes altres dones han viscut situacions similars, dones properes i dones que no tenen res a veure amb tu, t’adones que no es tracta del que has fet tu sinó del sistema que normalitza la violència.
Aquest cap de setmana Taylor Swift ha publicat una nova versió del tema All Too Well en format vídeo de 10 minuts, on revisa la relació i ruptura que va la va inspirar per escriure la cançó ara fa 10 anys. Quan va sortir la primera versió d’ATW, al 2012, Swift era considerada una cantant cursi, que només sabia escriure sobre amors i desamor; que tenia massa nòvios i que no podia mantenir cap relació. Sovint, sense gaire més explicació, es deia “Taylor Swift fa música per noies joves”, amb tot el menyspreu del món. I això ho resumia tot. La broma va arribar fins al punt de titllar-la de l’exnòvia boja del món de les celebritats, encasellant-la en l’arquetip que tanta gràcia ens feia quan l’humor era només d’uns pocs. 10 anys més tard i amb un públic completament diferent per escoltar-la, Swift entra en detall del mal que li va fer una relació desigual, més enllà d’amor i desamor.
La nova versió del tema inclou versos que han dibuixat una situació estranyament familiar per dones d’arreu del món, dones que segurament en algun moment es van sentir l’ex boja d’algú, manipulades o fins i tot maltractades per les seves parelles, però que fins ara amb prou feines s’ho podien admetre ni a elles mateixes. La vergonya és poderosa i, com bé diu la Taylor, “com pot ser que ho sàpigues tot als 18 i als 22 siguis tan ignorant?”. Costa molt acceptar que en una situació tenies les de perdre, sobretot quan ets jove i no coneixes bé ni les regles del joc. Amb la publicació d’aquest vídeo i els nous versos, Taylor Swift ha obert debat, impulsat converses i inspirat fils a twitter, donant continuïtat a la batalla del #MeToo contra la vergonya i el silenci. Milers de noies han fet servir les xarxes per explicar la seva experiència en situacions similars a la de la Taylor. N’han fet broma, s’han sincerat i s’han fet costat. Han creat comunitat. I aquesta comunitat pot servir per veure que, aquell mal que consideraves personal i vergonyós, de fet està prou estès per deixar de ser un error, una patinada teva, i començar a ser tractat com un problema estructural.
Pot ser que les cançons que parlen d’exnòvios només siguin això, cançons que parlen d’exnòvios, però Taylor Swift demostra un cop més que parlar, explicar, compartir i fer comunitat sempre ha estat la millor arma per deslliurar-nos del silenci i la vergonya que aplana el terreny per l’abús de poder.
Catalunya Plural, 2024 
