Aquesta primera traducció és Arsène Lupin contra Herlock Sholmès (Edicions de 1984). Es tracta del segon dels llibres de l’autor (aplega dos relats) i cal suposar que ha estat triat pel ganxo que suposa l’enfrontament amb qui ja llavors era el detectiu de ficció més famós (al qual Leblanc va deformar el nom per estalviar-se plets del seu creador, Arthur Conan Doyle).
L’inesperat retorn d’Arsenio Lupin (tal com l’havíem conegut, alguns, a la dècada de 1970, en aquells llibres de negres cobertes de Tusquets, d’altres en edicions més antigues) ha fet que aficionats i col·leccionistes de literatura popular recordessin, o els hi vingués a esment, que França ha estat un territori fecund i capdavanter en aquest àmbit; justament on es va encunyar el terme de fulletó (roman-feuilleton) per tal d’anomenar la narrativa de ficció que, d’ençà de les primeres dècades del segle XIX, va començar a ser publicada a lliuraments, pels diaris i revistes però també en quaderns i fascicles independents.
Cal assenyalar que no parlem de la literatura popular en el concepte tradicional que comprèn les rondalles, els contes o la poesia transmesa oralment sinó de la que també és anomenada, sobretot en àmbits acadèmics, literatura de consum (denominació que ja l’any 1974 era qüestionada per Joan Fuster en un article al diari La Vanguardia, ja que “no hi ha literatura que no sigui de consum, si bé es mira: algú escriu perquè algú ho llegeixi, i llegir és consumir en qualsevol context”).
L’èxit dels fulletons francesos
A l’Estat espanyol, en castellà, se’n va publicar molta de novel·la popular francesa, de feuilleton, a partir de l’èxit que tingueren a la dècada de 1840 les traduccions de Les Mystères de Paris d’Eugène Sue (que generà aviat una rèplica local, Barcelona y sus misterios, d’Antoni Altadill i Teixidó, també un best seller del seu temps) i Les Trois Mousquetaires d’Alexandre Dumas, aquesta sortida el 1845, només un any després de l’edició original, i fins a la Guerra Civil.
Dumas, Ponson du Terrail (autor de la sèrie sobre Rocambole, un altre heroi-lladre), Fortuné de Boisgovery, Paul Féval, Gustave Le Faure, Gustave Aimard, J.-H. Rosny, Xavier de Montépin, Marc Mario, Émile Gaboriau, Paul d’Ivoi i més autors francesos de popular van ser força llegits en aquest període que abasta gairebé un segle; per descomptat també Julio Verne, que comença en vida i molt aviat a ser traduït al castellà (en català no ho serà fins a la dècada de 1920). És un flux que queda estroncat, per causes diverses, després de 1939. “En aquells anys s’editava a Espanya literatura d’aventures francesa, italiana, anglesa, eslava i alemanya. Després de la nostra Guerra Civil i la II Guerra Mundial només van quedar disponibles -i en col·leccions juvenils- Karl May per Alemanya, Salgari per Italia i Verne i Dumas per França”, explica Alfredo Lara, gran erudit i llibreter del tema, a l’article La novela de aventuras, inclòs al llibre col·lectiu La novela popular en España (Robel, 2000). “Tota la resta va ser anglosaxó. L’èxit de l’anglosaxó va enviar al podrimener de l’oblit tota una sèrie de clàssics de l’aventura encara per recuperar”.
Catalunya Plural, 2024 
