Pressupostos aprovats amb els vots d’ERC, Junts, i l’abstenció dels Comuns. La formació que lidera Jéssica Albiach ha ocupat el lloc de la CUP de la mateixa manera que va passar amb els pressupostos de l’any passat, quan Quim Torra encara era el president de Catalunya. L’alternativa a no aprovar els pressupostos era prorrogar els de l’any anterior. Tenint en compte que els d’enguany es preveuen més expansius gràcies a l’arribada dels fons europeus (inclouen una partida de 1000 milions d’euros en ajudes per l’habitatge i la creació de nous impostos verds), hi havia l’assumpció implícita que, d’una manera o altra, s’acabarien aprovant. Però la negociació ha estat més traumàtica del que es podia esperar, especialment per la relació entre Junts i ERC, que ha sofert l’enèsim entrebanc.
També la “unitat de l’independentisme” ha sofert un sotract. Perquè la unitat de l’independentisme va funcionar primer com a desig, després com a amenaça, i ara ho fa com a element nostàlgic. A poc a poc la dècada del procés arriba a la seva fi, però el final d’aquesta dècada no és abrupta, sinó que es va desfent lentament en uns pedaços que deixen escenes com la viscuda aquests dies i que exemplifiquen dues coses: que el soci preferent d’ERC són els Comuns i no pas Junts per Catalunya, i que Junts per Catalunya no té cap soci preferent perquè encara no saben quin partit volen ser. Avui en dia el principal actiu polític de Junts per Catalunya és l’actual Conseller d’Economia i Hisenda, i ni tan sols és membre del partit.
Menys de vint-i-quatre hores abans que els comuns confirmessin el seu suport, Jordi Sànchez, secretari general de Junts per Catalunya, compareixia en roda de premsa i afirmava el següent: “Que quedi clar, els pressupostos no tindran un gir de 180°, ni 90°, ni 40°, ni 20°. Junts no sacrificarà uns bons pressupostos per les polítiques nefastes de l’Ajuntament de Barcelona. No permetrem que afectin el país.” Dit i fet. Al matí de l’endemà, l’executiva de Junts aprovava els pressupostos amb els Comuns, fruit d’un pacte que involucra la retirada de l’esmena a la totalitat presentada per ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
La jugada de vincular els pressupostos de la Generalitat amb els de Barcelona deixen amb mal peu el per ara candidat d’ERC a l’alcaldia, Ernest Maragall, qui en roda de premsa feia explícita l'”evident incoherència aparent entre el que votàvem la setmana passada i el que acabarem fent el desembre en el plenari de l’Ajuntament”. La nostra posició és aquella, no ha canviat i no canviarà”. Si la intenció de l’executiva d’ERC és pressionar cap a un canvi de lideratge a la ciutat comtal, aquest és un primer pas.
Alguna cosa es mou en la política catalana: ERC sap que per ocupar la posició de partit central que vol ocupar ha de poder eixamplar la base. Pactar amb els Comuns és el primer pas, perquè l’aliança amb la formació morada es percep de manera més o menys orgànica. Però a ningú se li escapa que en un futur no molt llunyà s’acabarà de trencar el veto cap al PSC. Els socialistes també ho necessiten, perquè saben que si es mantenen simbòlicament en el bloc “unionista” no podran arribar a governar mai la Generalitat.
Catalunya Plural, 2024 
