Fer història sempre és fer història en relació amb les preocupacions del present. El llibre ¿Tienen patria los obreros? Rosa Luxemburg y la cuestión nacional (1895-1918) del que som coautors és un fruit d’un debat contemporani. Durant els darrers deu anys, la crisi de relació entre Catalunya i el Regne d’Espanya va produir en una part de l’esquerra catalana i a la majoria de l’espanyola una reculada politicocultural d’enormes dimensions i conseqüències polítiques.
S’ha esmentat fins a la sacietat la frase del Manifest Comunista: “Els obrers no tenen pàtria”. S’oblida completament la resta del paràgraf: “No se’ls pot arrabassar el que no tenen. Com que el proletariat ha de conquerir en primer lloc el poder polític, elevar-se a la condició de classe nacional, constituir-se en nació, encara és nacional, encara que de cap manera en el sentit burgès”.
Una altra autora usada com a argument d’autoritat és Rosa Luxemburg, espigant aquí i allà cites del tipus: “La tendència a garantir a tots els pobles, països, grups i criatures humanes el dret a la llibertat, a la igualtat i a altres joies semblants de cop és característic del període adolescent del moviment socialista, i sobretot típic de la fanfarroneria anarquista […] la possibilitat real d’autodeterminació per a tots els grups ètnics o nacionalitats és una utopia precisament a causa de la tendència del desenvolupament històric de les societats contemporànies”.
Amb cites com aquesta, considerades com a dogma intangible, i extretes del seu context es pretén reforçar un nacionalisme d’estat (oblidant que aquest nacionalisme és sempre de dretes), es pretén ignorar el caràcter plurinacional de l’Estat espanyol i es vol fonamentar la negativa al dret a l’autodeterminació dels pobles sotmesos pel Regne d’Espanya.
Davant aquesta situació de desorientació i retrocés cultural, tots dos autors decidim iniciar una investigació sobre el pensament de Rosa Luxemburg. La nostra intenció era intentar restablir el pensament de la revolucionària polonesa examinant-lo no només en la seva evolució, sinó també en el seu context. Per tant, en aquest llibre fem història motivats per un debat actual.
No era una tasca senzilla. Hem hagut de fer una àrdua investigació. A Espanya s’ha editat poc i incompletament el pensament de la Rosa. Així que vam haver de tractar de reunir les obres, usant fonts publicades en alemany, anglès i castellà a Amèrica Llatina. Moltes d’aquestes obres estan exhaurides i fora de la circulació des de fa dècades. Així, doncs, els lectors en castellà s’han vist privats fins a aquest llibre d’una síntesi del pensament luxemburguià sobre el fet nacional i han tingut accés pràcticament a una sola de les seves obres. Terreny fèrtil per a les simplificacions que empobreixen i impossibiliten un debat enriquidor i propositiu.
El nostre esforç ha consistit a oferir al lector una síntesi del pensament luxemburguià respecte a aquesta qüestió en les quatre etapes principals: 1.- Luxemburg, i el debat sobre la qüestió polonesa i la Internacional Socialista (1893-1904), període que inclou la seva tesi sobre el desenvolupament del capitalisme a Polònia (1897); 2.- Les intervencions de Rosa als debats del socialisme polonès i rus entre 1900 i 1907; 3.- Una síntesi crítica però molt exhaustiva de la seva obra “La qüestió nacional i l’autonomia” (1908-1909), l’oferim, a l’annex la traducció per primera vegada ens castellà d’un dels sis articles d’aquest llibre, inèdit en castellà: L’autonomia del Regne de Polònia ; 4.- Rosa, la qüestió nacional i la Gran Guerra de 1914-1918 i en la Revolució russa.
A mode de context, aquesta síntesi ve precedida per una introducció El debat sobre la qüestió nacional al marxisme i en general a les ciències socials. Ens ha semblat necessària aquesta introducció per assenyalar la complexitat teòrica del tema nacional, complexitat que el nostre temps no ha estat capaç de reduir ni resoldre. Aquesta introducció ve seguida per tres capítols on s’ofereix primer una síntesi de la història de Polònia entre la partició de 1772 i la reunificació de 1918, en segon lloc una síntesi del pensament de Marx i Engels sobre la qüestió polonesa així com un resum sobre els debats sobre la qüestió nacional en general a la Segona Internacional. Sense aquests quatre elements de context, les posicions de Rosa no poden ser compreses a la seva complexitat.
Rosa Luxemburg comença l’abordatge de la qüestió nacional oposant-se a la independència de Polònia i acaba rebutjant la vigència del dret d’autodeterminació en general. Aducia que aquest dret era aliè al socialisme marxista, i era de la mateixa qualitat metafísica o suprahistòrica que altres drets invocats (drets de l’home o dels ciutadans, democràcia, igualtat, llibertat nacional), la vigència dels quals corresponia exclusivament a l’època de les revolucions burgeses en el seu enfrontament amb l’AR i havien servit per sumar a les classes subalternes a la lluita antifeudal.
La critica al capitalisme no pot desembocar en la negació dels valors esmentats per Rosa Luxemburg, sinó en la de les barreres amb què el capitalisme impedeix que siguin realment vigents, i no per a una classe sinó per a la totalitat social. Aquests conceptes no pertanyen intrínsecament a la cultura burgesa, sinó que justament són irrealitzables a la civilització del capitalisme. Aquests valors universals no surten de cap llimb burgès de les idees, sinó que són el producte de la reflexió que els explotats i dominats fan de les seves pròpies experiències vitals i de la seva confrontació amb les classes dominants.
La tradició revolucionària ens deixa aquests valors que en correspondre al nucli general conceptual -no formal- de les experiències de sotmetiment i lluita contra aquest es fan trans-històriques i per tant universals, no supra-històriques. Estarien presents al llarg de la història humana ja sigui de manera negativa per assenyalar l’agressivitat de formes socials opressives, o positiva com a horitzó que guiés la lluita emancipatòria.
Rosa Luxemburg, quan es refereix a la qüestió nacional polonesa no aplica aquests conceptes i no la jutja observant quina és la posició real, amb tots els seus matisos, de la classe obrera sobre aquesta qüestió, sinó que la resol mitjançant una fórmula on la classe obrera és una entitat només «estructural». Aleshores decideix, fora de tota prova factual, que la qüestió nacional és pròpia exclusivament de la burgesia o de sectors socials afins. I acaba transformant la qüestió nacional i el dret d’autodeterminació en un “universal negatiu”, només comprensible des del punt de vista de la burgesia.
Tot i això des de la lluita d’Irlanda contra el domini britànic fins a la guerra del Vietnam passant per la defensa de l’URSS contra la invasió nazi, la lluita de la República xinesa contra l’invasor japonès, totes elles són exemples de la combinació de lluites d’alliberament social i nacional, cosa que torna en aquestes circumstàncies el caràcter de principi de validesa universal a la qüestió nacional quan està relacionada clarament amb la lluita contra l’opressió, per la justícia, la igualtat i la llibertat.
A més, Rosa Luxemburg ignora en les seves anàlisis a la pagesia, que va tenir una gran importància social i política en l’època en què escrivia sobre la qüestió nacional, cosa que no només restringeix la seva anàlisi a l’àmbit de la classe obrera urbana sinó que limita la comprensió de les qüestions que podien preocupar la totalitat de les classes subalternes tant de l’Imperi rus com de Polònia -entre elles, la qüestió nacional- en els moments previs i posteriors a la revolució de 1905, en què els camperols havia tingut un paper molt important.
La conquesta de la llibertat, la instauració de la igualtat i l’exercici de la fraternitat van ser objectius de les classes oprimides, assumits al decurs de la lluita de classes i erigits en principis rectors de la societat emancipada. Aquells principis esdevingueren, per tant, els horitzons orientadors de les classes explotades, amb un objectiu històricament diferent del de l’etapa de l’aliança antifeudal, que ja no fou el de la substitució d’una classe dominant per una altra sinó el de l’abolició definitiva de totes les classes.
Es pot argumentar el mateix respecte al dret d’autodeterminació i a la resolució de la qüestió nacional. La universalitat del dret d’autodeterminació s’incardina amb els altres principis emancipatoris si col·labora en la consecució i la consumació d’aquests principis, com a part de la lluita emancipatòria, no com un resultat passiu, un «efecte col·lateral» del triomf de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, com Kautsky pensava en el seu article “Finis Poloniae?”. Engels advertia a la seva carta del 1882 a Kautsky que hi havia dues nacions a Europa «que no només tenen el dret sinó també l’obligació de ser nacionals abans de ser internacionals: Irlanda i Polònia». Com afirma Lenin el 1903, “Aquest programa exclou la possibilitat que el proletariat polonès faci seva la consigna d’una república polonesa lliure i independent, encara com sigui d’ínfima la probabilitat que aquesta pugui realitzar-se abans del socialisme”.
Per acabar, volem deixar constància que tots dos autors vivim en una nació que lluita per assolir la llibertat i exercir el dret d’autodeterminació. Aquest fet decisiu ha estat determinant en la investigació, l’elaboració, el debat i el suport mutu necessaris per a l’escriptura d’aquest llibre.
Catalunya Plural, 2024 
