Si prosseguíssim la novel·la del misteri del darrer lliurament, aniríem a desvetllar com el número 20 del passatge de Ca Seguers és el 12 actual. La seva façana de Mallorca 633 també era propietat de Rafael Boté, amb domicili oficial a Abat Odó, al barri de Sant Andreu, on el seu cognom figura entre els més il·lustres de les paradetes de la plaça del Mercadal.
També podríem furgar més als arquitectes del passatge o els passatges de Malet. Segons un document de 1924, agraïm a Valentí Pons la col·laboració, els urbanitzà Ignasi Brugueras. La firma almenys alleuja la trama detectivesca per a intuir un nom, si bé la varietat de la seva obra tampoc em deixà ensumar més afinitats estilístiques amb altres peces del seu repertori; des d’aquest afany vaig cercar coincidències amb l’Edifici de l’Equitativa, segons Oriol Bohigas una espècie de Casino de poble.
Al passeig per les travessies, un altre lament és el de no poder donar més llum sobre el passatge de Pinyol. A la guia Barcelona Selecta de 1908 hi surt un Josep Pinyol, perruquer, i qui sap si acumulà una fortuna o li toca una loteria per a posseir aquell tros de terra. A la meva imaginació, les seves casetes, en cop de ser ensorrades, podrien ser una rèplica perifèrica de les decimonòniques del carrer Canet de Sarria, cada una amb el seu vincle amb el barri des de l’artesania, locals del mateix Ajuntament o una escola bressol.
Vist l’esgotament de la trilogia, en realitat infinita, m’apropo a desxifrar una altra casella important del trencaclosques. Si surto des del passatge de Malet al carrer de Mallorca, distingeixo dues estructures prou nítides a partir de la divisió entre murs. Els blocs de pisos cap a la Meridiana, coetanis de les Olimpíades, són ara mateix l’oposat als del tren de rentat, aquests tancats, discrepants de les múltiples portes d’entrada als jardins de Joana Tomàs, activista, morta el 1982, i gran lluitadora per a traslladar la fàbrica d’Alcoholes Montplet fora del perímetre ocupat per aquest espai immens, un parc dins un interior d’illa, un oasi perquè a vegades sembla com si només ens hi endinséssim els seus adeptes. El record a aquesta dona és discret, gairebé amagat a un angle.
Si es vol, el guany de verd fou substanciós quan es demolí l’antiga estructura fabril. Des de 1886 fins a 1941 pertanyé a la Farinera Figueras, Sagrera i Cía. Al llibre Cerdà i la Metròpoli, la primera Barcelona, l’enginy figura dins d’una lògica a la seducció imperialista de la ciutat amb els pobles del Pla. El tramvia del Foc, inaugurat el 1877, anava del carrer de Trafalgar fins a Sant Andreu del Palomar. El seu gran eix era la carretera de Ribes i la seva prossecució al carrer del Clot i Gran de Sagrera per a després ser Gran de Sant Andreu.
L’emplaçament de la farinera era ben avantatjós. El 1904 figura en segona posició dins del sector alimentari de l’extint Sant Martí, tan sols superat per una de les seves grans rivals, Can Folch. La seva xemeneia es conserva al barri de Nova Icària a la Vila Olímpica, una prova més de la increïble extensió d’aquest municipi.
És divertit cercar a l’hemeroteca notícies sobre els moviments de Figueras, Sagrera i Cía, sobretot si retrocedim fins a la dècada dels vuitanta del segle XIX, quan fan gastar rius de tinta per les seves transaccions de sacs de blat.
La decadència degué esclatar amb parsimònia. A un breu del 16 de novembre de 1930 s’adverteix de la venda d’un grandiós edifici i locals, amb molta aigua, al carrer de València 645.
Segons la cronologia del grup, Francisco Montplet comprà la fàbrica Figueras, Sagrera i Cía el 27 d’octubre de 1941. Tallà la cinta de les seves noves instal·lacions i oficines el 16 de novembre del següent any. De la perfumeria, passà a la distribució d’alcohols, ampliant-se la seva oferta de productes durant els darrers decennis. L’agost de 1980, la fàbrica cremà, gairebé un preludi del seu comiat de 1981, movent-se a la via Trajana.
Els jardins contenen, si un vol, molta literatura de lleus segons, fins i tot per la seva antiga drecera entre indústries, el passatge Galí, amb referència als orígens, heretats per Malet.
Els seus accessos donen peu a jugar amb el que passi a un deels seus carrers delimitadors, com Gabriel i Galán o València, columna vertebral de l’entrellat d’aquest duo, completat amb els locals Puigmartí, al 647 d’aquesta darrera.
El dilluns 11 de desembre de 1911 hi hagué un incendi en aquest número quan, a un quart d’una del migdia, es calà a foc a la “cuadra de perchas” de la fàbrica de teixits i aprests del senyor Puig i Saladrigas.
A Gràcia, 1841 veié la implantació del Vapor Puigmartí, també del tèxtil, amb suficient èxit per a rebre Isabel II l’any 1861. Francesc, el patró, fou l’impulsor del Mercat de l’Abaceria. La seva carcassa, mentre esperem la remodelació, és una bonica ruïna al costat de la travessera de Gràcia, reemplaçada pel carrer de Puigmartí com a via ràpida pels vianants a causa de l’amplada del carrer, avui menys íntim per tot el ferro mesclant-se amb el cel.
Al seu número 8 tingué una de les seves seus, amb tota probabilitat la central, Fàbriques Puigmartí. El seu reclam excepcional eren locals industrials amb mil cavalls d’energia elèctrica, vint mil metres quadrats ja edificats amb grans naus en construcció per a totes les indústries; durant el lustre comprés entre 1915 i 1920 oferiren l’única despesa, tot disposant de motors i transmissions, de la maquinària per als inquilins.
Aquesta cultura de tallers ha virat a la nostra època cap a la de locals, i n’hi ha prou amb tenir a disposició una vista aèria per a veure, en contrast amb els jardins de Joana Tomàs, com subsisteix molta de la seva composició anterior, fins al seu ingrés a València 665, amb canvi de numeració per a embolicar una mica més la troca.
Puigmartí patí al seu feu un amago d’incendi el maig de 1915, sense ser necessaris els auxilis dels bombers. Amb això de ser ocells per a entendre les formes a vegades oblido, i s’ha de destacar, el plaer d’estudiar cada part de la illa de cases per a desenredar la seva Història. Aquí, les de Mallorca i València exhibeixen, més la primera. A la segona, les façanes de tants immobles junt a la seva, confereixen aquest format de muralla a l’entorn, per a tots els públics malgrat la feina de fortalesa dels seus guardians, com si defensessin inconscients un tresor impagable.
A València, a molts pocs metres, es troba un enclavament més del Laberint en el seu creuament amb Clot i Navas. Una punta de llança a la confluència ens vol despistar amb un interrogant més per a la llista, més urgent per la perspectiva al·lucinada, un vaixell amb una inevitabilitat, tard o d’hora, cap a la Meridiana.
Catalunya Plural, 2024 
