Els darrers anys, la presència de la literatura nòrdica a casa nostra (bàsicament de Noruega i Suècia), ha estat gairebé un continu, amb una sorprenent qualitat mitjana i una incidència pública força alta. Ara ens arriba “La casa de la veranda cega” de Herbjørg Wassmo (Vesterälen, 1942). Vet aquí una història de dones, als anys cinquanta, en una petita comunitat noruega que viu de la pesca. No descobrim res perquè l’editorial ho diu a la contraportada: La protagonitzen la Tora, una noia que transita cap a l’adolescència, i secundàriament la seva mare i la seva tieta. És filla d’un soldat alemany ocupant que ha desaparegut, el padrastre n’abusa sexualment des de ben petita, la mare purga la pena d’haver estat col·laboracionista (pel simple fet d’haver tingut amors amb el soldat enemic), per tant és una supervivent força amargada, i la tieta, treballadora i una mica més oberta de mires, és l’exemple a seguir. És un món trist, pobríssim (una casa amb tres criatures només pot enviar-ne dues a l”escola perquè no hi ha sabates per a tothom), ple d’homes esperant feina, passius i assalvatjats, borratxos i fins i tot, tarats físicament.
En aquest sentit, les violacions que pateix la protagonista, amb tota la càrrega d’abús físic i de tota mena que comporten, són tractades amb un cert distanciament, que és el reflex del mateix distanciament que s’imposa la noia davant del fet, amb el silenci que l’acompanya, és clar (la mare no en sap res). En fi, és la història d’una comunitat petita que sobreviu a tots els nivells gràcies a les dones (“Les criatures sempre eren de les dones, quan les dones d’una manera o altra fallaven, les coses es tornaven complicades per a les criatures…” pàg. 184), amb les enveges, les frustracions i els petits punts de llum que, també com a qualsevol comunitat petita del món, tradicional i pobríssima, existeixen. En aquesta novel·la són l’oncle, la professora…
La història d’aquest poble, d’aquesta noieta, es fa interessant per diversos motius, sobretot per l’acostament a aquesta societat noruega tan lluny de la civilització, tan prop de la natura (amb la bellesa dels fiords de fons) i prou estranya per a nosaltres. És un món feréstec que no quadra gens amb la imatge de la Noruega actual, activa, rica, avançada; per entendre’ns, la Noruega que ens mostra l’autor d’aquest país més internacional d’avui en dia, Jo Nesbø i el seu protagonista, el policia peculiar Harry Hole (tot i que, per cert, la seva darrera novel·la, “Sol de Sang”, que no és de la sèrie d’en Hole, passa precisament en un poble del nord, petit, primitiu, prop del cercle polar).
“La casa de la veranda cega” ens mostra un món on la guerra mundial i l’ocupació alemanya (recordem que a Noruega va durar fins l’últim segon de la guerra) encara són molt properes, amb la seqüela de ràbia, frustració i desigs incomplerts de venjança. La narració va avançant en paral·lel a la vida del poble, amb anècdotes quotidianes diverses. El lector de seguida empatitza amb la nena/noia/dona Tora i amb la manera de narrar de l’autora, potent, evocadora, que comunica poderosament la vida d’aquest món ple de premonicions de desgràcies i d’infelicitat, matisades per puntets d’esperança. Segons se’ns diu, la història de la Tora tindrà continuïtat, ja que “La casa de la veranda cega” és la primera novel·la d’una trilogia protagonitzada per ella. L’esperarem. La nova editorial Nits Blanques, que l’ha publicada, ha triat especialitzar-se en literatura nòrdica. Per ara, comencen bé.
Catalunya Plural, 2024 
