Històricament, els ajuntaments catalans han consolidat relacions de solidaritat amb pobles d’altres indrets del planeta, particularment a Centreamèrica, el Sàhara o Palestina. Un grup de consistoris catalans de ciutats mitjanes i petites fa anys que aposten per fer polítiques pròpies de cooperació de la mà del seu teixit associatiu. Ajuntaments com Terrassa dediquen avui l’u per cent dels seus ingressos a cooperació superant en tres dècimes la meta històrica del 0’7. Sant Boi i Sabadell dediquen un 0,8 i Sant Cugat, Lleida, Sant Adrià, Santa Coloma de Gramenet o Barcelona el 0,7. La capital catalana abandera, a més, una nova manera de fer cooperació amb un enfocament de justícia global que substitueix la visió tradicional de la cooperació al desenvolupament i on la defensa dels drets humans i la incidència política tenen molt de pes.
I és que la cooperació catalana d’àmbit municipal ha fet un salt qualitatiu en alguns aspectes, considerats exemple de bones pràctiques. És el cas dels programes d’acolliment a persones refugiades que fugen de la guerra i que han fet de Gavà, Sant Boi, Terrassa, Sant Cugat o Viladecans, entre d’altres, ciutats refugi compromeses amb aquesta causa. O la vinculació, també de Sant Cugat, per posar un altre exemple, amb el Programa de la Generalitat de Catalunya de protecció i acolliment temporal de persones defensores de drets humans amenaçades, facilitant acompanyament i un pis per a l’estada d’aquesta persona juntament amb la família.
També l’anomenada cooperació tècnica ha tingut un fort impuls. Són diversos ajuntaments els que de forma bilateral estableixen relacions amb altres ajuntaments a països del Sud per oferir-los coneixement tècnic en temes com clavegueram, gestió de residus o gestió urbanística. Un model de cooperació que recorda en part els clàssics agermanaments. A Catalunya se’n van fer centenars però són molt pocs els que es mantenen actius. Un és el que té Sant Cugat des de fa 28 anys amb D’aargub, un barri d’un dels campaments de refugiats sahrauís a Algèria. “A més de l´arribada de nens i nenes sahrauís a l´estiu, tenim un pis que acull nens i nenes que necessiten atenció mèdica continuada”, explica la regidora de Ciutadania d´aquest municipi, Gemma Aristoy, que és també presidenta de la Coordinadora Catalana de Ajuntaments Solidaris amb el Poble Saharahui (CCASPS) Totes aquestes expressions de la cooperació catalana s’uneixen a les nombroses activitats de sensibilització que realitzen entre la ciutadania i els projectes de cooperació de les ONG locals finançats via convocatòria de subvencions.
Més protagonisme
Amb tot, són moltes les veus que reclamen que els ajuntaments tinguin més protagonisme en matèria de cooperació i vagin més enllà de la solidaritat i l’ajuda humanitària per fer el pas a posicionaments d’incidència política. Una declaració de les Nacions Unides de fa uns quants anys parla precisament de l’obligació que tenen els governs locals d’adoptar una defensa compromesa dels drets humans, no només de la seva ciutadania, sinó a nivell internacional. “No és que els ajuntaments s’hagin de tornar activistes, només és assumir que defensar els drets humans no és una qüestió addicional a l’exercici polític, ha de ser el principi de l’exercici polític”, explica Natalia Biffi, responsable de l’àrea d’incidència de Reds – Xarxa de Solidaritat per a la transformació social, una organització que treballa, entre altres àmbits, en la sensibilització de representants polítics municipals perquè des dels ajuntaments es promoguin noves maneres de cooperació que vagin en la línia de la coresponsabilitat i la incidència política.
També el Fons Català de Cooperació per al Desenvolupament està per aquesta tasca. El Fons és una històrica associació municipalista de solidaritat internacional integrada per més de 300 municipis catalans que treballa des de fa anys per reforçar la cooperació com a competència municipal. “Vam fer un estudi on el 80% deia que l’única condició que hauria de tenir la cooperació és la salvaguarda dels drets humans i, per tant, aquests han de ser la guia de les polítiques públiques de cooperació. L’agenda dels drets humans és un tema que cada vegada és més present i els ajuntaments volen adherir-se però els costa molt concretar”, diu David Minoves, director del Fons.
No obstant això, si hi ha la consciència d’avançar perquè la defensa dels drets humans tingui cada cop més centralitat en la governança local. “La garantia de drets als països del Sud ens implica i ens interpel·la també als països del Nord. El manteniment de l’u per cent del pressupost d’ingressos de l’ajuntament dedicat a cooperació ens dóna la possibilitat de continuar desenvolupant polítiques de cooperació actives i alhora intentar explorar noves maneres de fer cooperació vinculades amb algunes realitats de la ciutat i la idiosincràsia del nostre teixit social”, afirma Bartolomé Agudo, tècnic de l’Àrea d’Educació, Solidaritat i Cooperació de l’Ajuntament de Terrassa que compta també amb una regidoria específica de drets humans que impacta de manera transversal en tota la seva política pública.
En la mateixa línia també hi ha l’Ajuntament de Gavà. La seva intenció és reforçar les entitats de la seva ciutat tenint en compte que perquè un ajuntament actuï depèn molt de l’existència d`’una societat civil organitzada i d‟iniciatives de diplomàcia ciutadana que promoguin i empenyin les seves aspiracions. “Comptem amb entitats molt potents i per a un Ajuntament tenir un teixit social compromès i entitats de cooperació que tenen capacitat d’incidir no només en altres llocs del món sinó també aquí, al mateix poble, és clau per canviar les coses”, assenyala Alba Riba, regidora de Joventut i Drets Humans a aquesta ciutat del Baix Llobregat de 46.000 habitants.
La implicació d’un ajuntament en la seva coresponsabilitat amb la defensa dels drets humans a nivell internacional pot arribar fins on el marc jurídic els ho permeti, però el marge és més ampli del que moltes vegades creuen. “Depèn de la voluntat política i d’assumir una altra manera de fer cooperació internacional. En els darrers anys es parla molt més de persones defensores, de defensar els que defensen els drets humans. S’ha demostrat que quan un ajuntament té una relació contínua amb comunitats o amb persones defensores amenaçades això té un efecte i unes repercussions reals a la vida de les comunitats d’altres parts del món i també redunda en la sensibilització de la pròpia societat local del municipi ”, explica Alejandra Durán, tècnica de recerca de Reds.
Ciutats Defensores
La coresponsabilitat municipal amb la defensa dels drets humans sí que ha pres cos en el projecte municipalista de Ciutats Defensors, nascut el 2010 arran que Sant Boi acollís l’activista colombiana Dorys Rivera i tingués l’oportunitat, a través d’ella, de conèixer de primera mà les dificultats que tenien els defensors i les defensores d’aquell país per exercir la seva tasca. La presència de Rivera va ser el detonant per impulsar aquest projecte afavorit i coordinat pel Fons Català de Cooperació on avui participen 27 ajuntaments catalans juntament amb nou institucions més i cada any acull una desena de persones defensores de drets humans amenaçades que vénen de diferents llocs. La seva presència serveix per fer sensibilització i incidència social però també per potenciar el paper dels municipis a la tasca de defensa dels drets humans i posar l’accent en l’impuls d’accions d’incidència política relacionades amb les denúncies de les persones defensores que hi participen. De fet, Ciutats Defensors treballa actualment en protocols per donar respostes ràpides i de manera coordinada a les sol·licituds d’incidència enviades per les persones defensores amb qui es té contacte. El compromís és que aquestes persones se sentin més protegides i acompanyades, i puguin continuar fent la seva feina un cop retornin als seus països.
Amb tot, la incidència política en la protecció internacional dels drets humans no s’assumeix en general com una acció prioritària als ajuntaments. Hi ha, a més, una certa sensació que existeixen certs límits competencials. En aquest sentit, des del món de la cooperació consideren que seria bo que l’Estat, on solen prevaldre els interessos econòmics per sobre dels drets humans, comenci a sentir la pressió de les administracions més petites.
Segons el Fons Català, els municipis sí que tenen la voluntat de començar a realitzar accions d’incidència política en aquesta direcció. “Falta fer pedagogia perquè els municipis, tot i no tenir capacitat competencial per dur a terme segons quines accions, si poden interpel·lar i fer incidència cap a altres administracions de caràcter superior, ja sigui l’autonòmica o la de l’Estat, que sí que tenen competències” , reconeix Toni Borrell, responsable de la Comissió de Drets Humans del Fons. Per a Borrell, és una línia d’incidència incipient que va més enllà del que són les mocions municipals i els acords de govern municipal. “El repte que hi ha dins de la cooperació municipalista és incidir en aquestes formes dʻincidència per produir canvis i establir agendes comunes per treballar junts”, afegeix.
Des de Terrassa diuen estar a la línia que planteja el Fons. “Som l’Administració més propera a la població i, per tant, sempre és interessant traslladar inquietuds i preocupacions a altres administracions com la Generalitat i l’Estat que són els que acaben tenint competències. La incidència política no és que sigui important, és que cal i més des d’una perspectiva municipalista”, diu Teresa Ciurana, regidora de l’Àrea d’Educació, Solidaritat i Cooperació de l’Ajuntament de Terrassa. Agudo, com a tècnic de la regidoria egarenca, afegeix: “Estaria bé que aquesta incidència no se circumscrigués només a l’àmbit municipal sinó que fóssim capaços d’estructurar lobbys d’incidència política més potents amb altres municipis a través del Fons Català de Cooperació”.
Però fer el pas a posicionaments polítics no és un camí fàcil per a un ajuntament més petit que prefereix treballar en xarxa per tenir més cobertura quan fan o ratifiquen un pronunciament polític. En aquest sentit, agraeixen coordinar-se amb xarxes ja existents com puguin ser el mateix Fons Català, Ciutats Defensors o altres com la CCASPS o la Xarxa d’Alcaldes i Alcaldesses per la Pau de Catalunya. “Quan les mocions vénen impulsades per espais com el Fons és més fàcil per a ells assumir-les i tirar-les endavant als seus Plens perquè a més són fruit d’un ampli consens”, argumenta Minoves.
Tot i així, hi ha la tendència generalitzada a identificar les mocions i les declaracions institucionals com l’única eina per a l’impuls d’accions d’incidència política en el marc de la cooperació. Però hi ha moltes altres vies que, a excepció de l’Ajuntament de Barcelona, amb prou feines es fan servir com poden ser els comunicats públics, l’acompanyament polític a comunitats víctimes de violacions als drets humans, l’enviament de cartes a autoritats competents dels Estats on tenen lloc les vulneracions o organitzacions de tutela internacional, les missions en terreny per verificar una determinada situació de vulneració, la concessió de ciutadanies honoràries, seguint l’exemple d’alguns Ajuntaments italians, la interacció amb ambaixades del propi país a països tercers o la realització d’informes i la seva socialització. Totes són accions que fan saber que la comunitat internacional està pendent d‟una determinada situació de vulneració dels drets humans.
I és que les mocions i declaracions institucionals sovint corren el risc de quedar-se en una mera declaració d’intencions sinó es fan arribar a les autoritats competents. Així, poden tenir el seu efecte. És el cas de la moció recent aprovada per l’ajuntament de Lleida que reconeixia la població colombiana exiliada i migrada resident a la seva ciutat en el marc d’una iniciativa impulsada per entitats locals en articulació amb el Node de Catalunya de suport a la Comissió de la Veritat a Colòmbia.
També l’Ajuntament de Sant Boi sol prodigar-se a fer mocions i pronunciaments públics amb una sòlida base social al darrere. “Ens hem posicionat moltes vegades. L’última va ser amb la situació que viu Nicaragua per la nostra proximitat a aquest país a través de l’agermanament amb San Miguelito que ens interpel·la perquè afecta les poblacions i les contraparts que treballen amb les entitats de la nostra ciutat”, afirma Alba Martínez, regidora de cooperació , solidaritat i Pau de l’Ajuntament de Sant Boi. Tot i així, Martínez reconeix que és un tema difícil perquè no hi falten les reticències d’algun grup polític.
I encara molt incipient, alguns ajuntaments han començat a incursionar en el tema de la compra pública responsable introduint clàusules socials i mediambientals dirigides a establir condicions de garantia i respecte dels drets humans a les empreses concursants o contractistes en els seus procediments de contractació. És un camí complicat on l’Ajuntament de Sant Boi ha pogut anar una mica més enllà aprovant el 2019 una instrucció sobre contractació pública responsable. És una altra manera de coresponsabilitzar-se amb la defensa dels drets humans.
Catalunya Plural, 2024 
