L’okupació és un dels grans fantasmes que amenacen les nostres societats i ho fa perquè qüestiona el pilar fonamental sobre el qual s’articulen totes les democràcies liberals: la propietat privada. Des de la primera constitució espanyola del 1812, fins a l’actual del 1978, la defensa de la propietat privada se situa com un dels punts principals que justifica l’existència mateixa de l’Estat.
Avui dia és fàcil escoltar o llegir la paraula okupa en diferents diaris, ràdios i tertúlies televisives. L’okupació es vesteix de por, i aquesta por es nodreix un conjunt de negocis que van des dels grans bancs, a les companyies d’assegurances de la llar, passant pels despatxos d’advocats i, per descomptat, les principals companyies d’alarmes. Espanya és avui el país de la Unió Europea amb més alarmes instal·lades, i la cambra del món després dels Estats Units, el Japó i la Xina, però: de què tracta realment l’okupació?
Parlar d’okupació implica necessàriament ser antisistema, o, com a mínim, qüestionar el sistema. L’okupació és un moviment no homogeni (es pot parlar de moviments d’okupació) que va néixer a finals dels anys seixanta a diferents urbs europees com Londres, Amsterdam o Copenhaguen, i que es va expandir a Espanya al llarg de la dècada dels vuitanta. La voluntat dels moviments d’okupació, influïts per les tradicions anarquistes i socialistes, era ocupar habitatges o locals desocupats per utilitzar-los tant com a habitatges com a centres socials i culturals amb una triple intenció:
La primera, denunciar les dificultats d’accés de l’habitatge per a una gran part de la població, la majoria joves, als quals no se’ls podia garantir el principi constitucional, també estès, de disposar d’un habitatge digne.
La segona, qüestionar la ideologia capitalista-liberal que considerava la propietat i l’herència com a eixos vertebradors de les societats occidentals.
La tercera, experimentar amb noves maneres d’habitar que qüestionin la institució de la família com a forma única de concebre la vida en comunitat.
Per a la immensa majoria dels mitjans de comunicació, el fenomen de l’apropiació d’un domicili sense el coneixement o l’acceptació del propietari és okupació, i s’escriu amb la lletra “k” d’okupa“. L’okupa avui és equiparable a allò que ja va representar l’anarquista a Espanya a principis del segle XX o la bruixa durant la contrareforma. És un boc expiatori que amaga un problema estructural a cada societat del seu temps. El nostre bé podria resumir-se amb un càntic típic del moviment per defensa de l’habitatge: “gent sense cases, cases sense gent”. Concretament, són 3,4 milions els habitatges buits a Espanya, segons dades de l’INE. Ni més ni menys que un 13,7% del total del parc d’habitatge.
Les dades: un problema sobredimensionat
Quina és la probabilitat que en marxar de vacances ocupin la teva propietat? És proporcional la por que hi ha amb els casos existents?
La sobreexposició dels casos d’ocupació/okupació ha situat els darrers anys el fenomen com un problema de primer ordre, encara que si observem les dades podem veure que les probabilitats que la teva casa sigui ocupada són extremadament remotes. Avui dia aquesta suposada disparitat entre dades i realitat se l’anomena “fake nes”, encara que no és una cosa exclusiva dels nostres temps. Com bé va escriure Stuart Mill: “On sigui que hi ha una classe dominant, una gran part de la moralitat del país emana dels seus interessos i dels seus sentiments de classe superior”. La classe dominant d’Espanya, més que no pas en d’altres països de l’entorn, és principalment la que correspon als interessos dels grans propietaris.
La taula següent mostra el total de denúncies presentades per aplanament de morada i per usurpació, ja que hi ha una diferència substancial entre ambdós conceptes en l’àmbit jurídic.
Gràfica d’elaboració pròpia. Font: INE.
És important destacar que el nombre de denúncies presentades és necessàriament menor al nombre total d’ocupacions, ja que caldrà sumar-hi el nombre total d’ocupacions sense denúncia. Així i tot, les dades que recull l’Institut Nacional d’Estadística serveixen per tenir una idea aproximada de la situació actual.
Per violació de domicili s’entén l’ocupació d’un habitatge que és habitat per algú, mentre que la usurpació es comprèn com l’ocupació d’habitatges que no són habitats pel titular; habitatges buits, en construcció, etc.
Com es pot apreciar, els casos d’usurpació constitueixen la majoria dels casos de denúncies relacionades amb l’ocupació d’habitatges i van suposar un total de 3157 al llarg del 2020.
Tenint en compte que el cens total d’habitatges l’any 2011 (últim any de la sèrie) era de 25.208.623, això vol dir que no representa ni un 0.01% del total d’habitatges. Per altra banda, si prenem la dada d’habitatges buits l’any 2011 (3.443.365) parlaríem d’un 0,09% sobre el total. Però aquests són els casos d’usurpació. El discurs de la por al voltant de l’ocupació es construeix principalment sobre la base del delicte de violació de domicili, i aquí les dades són encara més flagrants.
Aquests, a diferència dels casos d’usurpació que van tocar sostre l’any 2017 i que després van començar a disminuir, s’ha mantingut més o menys constant al llarg dels darrers cinc anys. L’any 2020, el total de denúncies presentades va ser de 185. Si volen fer el càlcul, endavant. Després jutgin si a aquest nivell de decimals els hauria de correspondre, o no, les hores invertides en televisió i la tinta gastada en columnes d’anàlisi i opinió.
El problema real de l’habitatge són uns altres: joves ja no tan joves que no poden ni podran independitzar-se mai dels seus pares. La mitjana espanyola se situa vora els vint 30 anys, mentre que la mitjana europea és als 26; preus dels lloguers es mengen més de la meitat del salari. Si la proporció màxima recomanada és que el cost de l’habitatge no suposi més d’un terç dels ingressos, a Espanya suposa, de mitjana, al voltant d’un 50%. I, per descomptat, el que ja va començar a assenyalar el moviment d’okupació fa mig segle: gent sense cases, cases sense gent.
Perquè ocupar no és el mateix que okupar
No és el mateix l’okupa que la persona que ocupa. Certament, tots dos fan ús duna propietat que no és la seva. Però ho fan per raons diferents: mentre que l’okupa transmet un missatge explícit amb la seva acció, l’ocupació ens parla d’una realitat diària, crònica i muda.
L’ocupació no necessita ideologia. No necessita reivindicar res. En certa manera, l’ocupació avui dia dona la raó als moviments d’okupació que, fa mig segle, ja apuntaven en la direcció en que s’ha anat avançant. El preu de la vida augmenta, els salaris romanen estancats, i la pressió dels lobbies immobiliaris impedeixen que s’avanci cap a una regulació que, simplement, garanteixi l’article 44 de la Constitució.
Sense anar més lluny, plataformes pel moviment de l’habitatge com la PAH situen l’ocupació d’habitatges o blocs de pisos deshabitats com una pràctica legítima de desobediència civil que ve justificada no tant per la voluntat de reivindicar un canvi sistèmic, sinó de tenir un sostre on cobrir-se de la intempèrie. Però encara es presenta la persona que ocupa com un individu radical i antisistema.
Es confon a voluntat l’okupació amb l’ocupació, ja que en fer-ho es pot argumentar que el desig de tal persona o grup de persones no és només ocupar, sinó acabar amb el sistema tal com ho entenem. Assenyalar la lluna, mirar el dit. No: la realitat de l’ocupació, avui dia, és una altra.
Catalunya Plural, 2024 
