Va ser l’any 2001 quan es va constituir l’associació Xarxa Renda Bàsica pel conjunt del regne d’Espanya, tot i que un percentatge que deuria estar entre el 85 i el 90% dels seus membres residíem a Catalunya. Si bé la constitució formal va ser aquell any, ja portàvem un bon nombre de mesos enrere parlant-ne i avaluant-ho un petitíssim grup de partidaris de la proposta. Eren uns moments que molt poca gent coneixia què volia dir això de la renda bàsica. Hi havia alguns acadèmics que la defensaven en distints llocs del món, alguns grups d’activistes també dispersos geogràficament que li donaven suport, però poca cosa més. Existia des de l’any 1986 una associació internacional, la Basic Income European Network (BIEN), que fins aquell moment només tenia seccions a tres estats.
L’any 2002 el congrés, o simposi, llavors bianual de la BIEN es va fer a Ginebra. En aquest congrés es va reconèixer la nostra secció i la suïssa. En 16 anys, des de la seva fundació, la BIEN només tenia 5 seccions. La nostra va ser doncs una de les primeres, la quarta o la cinquena. L’any 2004 el congrés de la BIEN es va fer a Barcelona i va ser, és clar, la Xarxa Renda Bàsica qui el va organitzar. I en aquest congrés va haver-hi una important modificació: la BIEN deixava de ser europea i passava a ser mundial. La “E” ja no era la primera lletra d’”European” sinó que passava a representar “Earth”. I les seccions van començar a multiplicar-se en aquell mateix any i en els següents. I avui la BIEN ja té 40 seccions arreu del món. En més o menys el mateix temps, de 1986 a 2002 van ser 5 seccions, i de 2002 a 2021 més de 30, que fan les quasi 40 actuals. Això només és un reflex de la presència de la proposta de la renda bàsica en el debat i coneixement públic.
La nostra secció ha realitzat des de la seva fundació 20 simposis o congressos, un cada any amb l’excepció del 2020 per la impossibilitat de reunir-nos presencialment amb motiu de la pandèmia. S’han realitzat els simposis a Barcelona, Sevilla, Xixó, Madrid, Saragossa, Bilbao, València, Vitòria, Palma… El darrer va ser a finals de novembre d’enguany a Oviedo i Mieres. L’any 2022 està previst fer-lo a La Corunya. Val la pena dir, en els temps que corren, que la Xarxa Renda Bàsica no rep ni ha demanat mai cap subvenció pública, ni per suposat privada. Només té el finançament de les persones associades. No hi ha cap persona assalariada: ningú cobra pel temps i esforç que pugui dedicar a la Xarxa Renda Bàsica. I cada associat i associada li dedica el que pot i vol.
En aquests 20 anys llargs d’història de la Xarxa Renda Bàsica, la renda bàsica ha experimentat, com apuntava abans, una gran acceleració pel que fa al coneixement de la proposta. Quedi clar que encara hi ha molta confusió, resta molta gent que confon la renda bàsica amb les rendes condicionades com l’Ingreso Mínimo Vital del regne d’Espanya, o la Renda Garantitzada de Ciutadania de Catalunya, i encara hi ha gent que no la coneix en absolut. Tot això s’ha de tenir molt present per no deixar-nos portar per triomfalismes i optimismes gens racionals. Dit això és completament cert que si mirem enrere el camí que s’ha fet ha estat molt llarg i amb resultats que poc podíem imaginar l’any 2001. I algun mèrit en la difusió de la renda bàsica d’aquells nivells sota mínims de 2001 fins els actuals de finals de 2021, encara que sigui molt poc, deu haver tingut la Xarxa Renda Bàsica.
Posaré uns pocs exemples, per altra banda coneguts per les persones que s’interessen per la renda bàsica, sobre alguns recents esdeveniments que mostren que ens trobem molt lluny d’aquells inicis de l’any 2001. N’ha parlat el cap d’Estat Vaticà en la seva defensa fa poques setmanes, n’ha escrit favorablement l’editorial del 4 d’abril de 2020 del Financial Times, i a Catalunya s’està dissenyant un projecte de renda bàsica que aspira a ser un dels més ambiciosos del món dels molts que s’han realitzat fins ara. Són només tres exemples, només tres mostres de les moltes més que podrien il·lustrar aquest interès creixent al món i des de molts àmbits força distints per la renda bàsica. Ha passat molt de temps des que es va posar a caminar la Xarxa Renda Bàsica. Molt de temps.
No cal dir que al llarg d’aquests anys he sentit crítiques de tot tipus dirigides a la renda bàsica. Només enumerar-les ja ocuparia tota l’extensió d’un article d’aquestes característiques. Indiscutiblement no totes són de la mateixa qualitat. N’hi ha de bones, de no tan bones, de mediocres, de dolentes i d’autèntiques bajanades. Molts cops m’han preguntat, sigui en una xerrada o en una entrevista, quina és la crítica a la renda bàsica que destacaria. N’hi ha una que sempre m’ha cridat especialment l’atenció i intentaré explicar-ne breument les raons. Aquesta crítica diu: la renda bàsica és molt cara i no es pot finançar. Hi ha qui ho diu perquè no ha llegit els models de finançament que s’han publicat i repeteix eslògans, hi ha qui ho diu perquè ha llegit els models de finançament i considera que són “massa costosos”, hi ha qui simplement és enemic de qualsevol idea de renda bàsica i per tant qualsevol model de finançament no cal ni tenir-lo en consideració. I, és clar, hi ha encara qui es situa en algun punt intermedi d’aquestes variants. Per motius d’espai deixaré de banda la primera i la tercera variants i em centraré en la segona. Podem trobar en algun punt intermedi de la variant segona gent de dretes de tot tipus, d’esquerres més o menys moderades i alguna amb pretensions radicals.
Bé, sigui com sigui, el que m’ha cridat especialment l’atenció d’alguns crítics de la renda bàsica pel motiu del seu cost és que mai he trobat un contrast amb el cost de la no implantació de la renda bàsica. Per exemple, el cost de la cada cop més creixent pobresa; el cost de les malalties mentals també creixents que provoca la situació que viu un percentatge molt alt de la població; el cost de la població reclusa que està a les presons, una part de la qual no hi seria si tingués l’existència material garantida (cal recordar un cop més que a les presons només hi ha pobres amb molt poques excepcions?); el cost dels llocs de treball de merda per inútils socialment i per condicions miserables que s’han d’acceptar per no tenir un cop més l’existència material garantida; el cost per a moltes dones que han de suportar maltractaments perquè depenen materialment del seu agressor i no tenen cap altra alternativa real; el cost que, hi ho diu el Banc Mundial, els successius brots de Covid-19 han engrossit en 100 milions el nombre de ciutadans que estan en extrema pobresa, fins als 711 milions, especialment a l’Àfrica i l’Àsia, mentre que de forma simultània un grapat de multimilionaris, el 0,001% de la població, va incrementar la seva riquesa en un 14%… No, tot això sembla que forma part de la naturalesa de les coses com els eclipsis de lluna o la relació amigable dels cargols amb l’enciam. La realitat actual, amb tantes vides de gent que suplica (i com a suplicants no són ni poden ser lliures), sembla natural a molts crítics de la renda bàsica.
Fem un apunt d’una altra realitat molt actual: l’enriquiment legalment consentit dels que se n’aprofiten de la pandèmia del coronavirus. Sabem que els virus muten, el Covid-19 ho fa cada 11 dies, i algunes mutacions són perilloses perquè augmenten la possibilitat de contagi o també la virulència. Ara la famosa variant Omicrón de Sudàfrica amenaça l’aparent tranquil·litat anterior. I la increïble conclusió és: bones notícies per les grans multinacionals de les vacunes. Amos i senyors de les patents, tenen beneficis immensos. La vacuna de Pfizer/BioNTech serà un dels medicaments més lucratius de la història farmacèutica. Dir que és a costa de desenes de milers de morts sembla exagerat. És moderat perquè és a costa de centenars de milers de morts. Que alguns països hagin demanat l’exempció temporal de les patents deu tenir per gran part dels polítics que estan dirigint amb permís de les multinacionals el món una caracterització de “costos inacceptables”. Efectivament, són opcions. En un costat, protegir els gran beneficis privats dels grans directius i accionistes de les transnacionals del negoci farmacèutic, en l’altre, garantir l’existència material de tota la humanitat. Són opcions. Ho diu amb paraules molt semblants Lucas Chancel que ha dirigit una de les recentíssimes investigacions sobre la disegualtat económica al món: “la desigualtat i la seva reducció no és una qüestió de limitacions econòmiques, sinó que és una elecció política sobre el tipus de societat en què volem viure”. I està clar per quina elecció estan optant ara i avui les polítiques econòmiques del món, però que no ens vinguin amb arguments sobre els “costos excessius de la renda bàsica” quan es tolera i es defensa que el món ha d’anar com va realment.
Hi ha alguns tipus que cofois amb la realitat actual, per suposat sempre disposats a retocar o “millorar” un aspecte o altre d’aquesta realitat que no “funciona” del tot bé (que no sigui dit, que aquestes tipus ¡també veuen defectes, compte!) quan escolten una proposta com la renda bàsica alerten al món de que els experiments s’han de fer, per no arriscar gens, “amb gasosa”. Quin grans realistes que destil·len prudència per evitar que propostes radicals (segons ells) puguin fer mal. Com si la realitat no fos una obscenitat permanent per la llibertat de la immensa majoria i la quotidiana existència. Una realitat que allunya de qualsevol gaudi de llibertat per minsa que sigui la concepció que se’n pugui tenir a una gran part de la ciutadania. D’aquí que, ignorants del bon vi, aquests satisfets de la realitat (a vegades una mica “crítics”, no cal dir-ho) estiguin disposats a posar gasosa a tota hora quan es fa alguna proposta que pretengui anar una mica més lluny dels camins coneguts. Raons de prudència només em permeten aconsellar a aquests quídams que provin un dia un bon vi. I s’oblidaran de la gasosa. O potser no, i en aquest cas resten condemnats a la mediocritat, fins i tot a l’etílica.
Per motius que no venen al cas he tornat a rellegir bona part del que va deixar escrit l’Antoni Domènech. I he trobat una cita que vull reproduir: “Em sembla que poques coses, si alguna, contribuirien tant avui a mitigar la capacitat dels imperis privats per desafiar amb èxit els poders públics democràtics, com una renda bàsica de ciutadania que alhora que exigís un minimum d’existència social per tots, lluités també per limitar a un maximum compatible amb la vida política republicano-democràtica normal, el volum d’ingressos que li és donat rebre un ciutadà”. ¿Renda bàsica i renda màxima? No apte pels pobres d’esperit i pels de la gasosa.
Catalunya Plural, 2024 
