Costa de presentar Xavier Giró com a professor ja jubilat de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Però és així: fa uns dies va deixar la docència per motius d’edat. Nascut el 1955 a Badalona ha estat 30 anys educant les noves generacions de periodistes. Periodisme polític i en situacions de conflicte han estat les especialitats a les quals ha dedicat més temps de docència. Abans de fer el salt a les aules va ser redactor en cap de Política espanyola del Diari de Barcelona, cap d’Informatius de la delegació catalana d’Antena 3 TV i redactor en cap de la revista El Viejo Topo. Un alumne de la UAB el va entrevistar fa uns dies per la revista El Temps i va titular la conversa “No només estem aquí per explicar el món. Estem per fer-lo millor”.
Creu que trobarem un títol millor per encapçalar aquesta entrevista?
Un dels corrents dins la professió és la que diu que som neutrals i només hem d’explicar con funciona el món i la gent ja decidirà. Això no funciona així. Tal com descrius com és el món això comença canviar-lo. No l’expliques perquè sí, no és una curiositat. A mesura que l’expliques, valores, explícitament o implícitament, si allò que expliques et sembla correcte o no, just o no, si la gent pateix i no hauria de patir. Si dius que pateix, implícitament, estàs dient que no hauria de patir i, per tant, també que hem de fer alguna cosa perquè no pateixi. Això és començar a canviar el món. Una altra cosa és que et quedis aquí, en l’estadi implícit. Però pots anar més enllà i et preocupis explícitament per canviar-lo. Sovint això és més problemàtic perquè quan es comença a explicar les alternatives xoques no només amb el fet que algú sofreixi sinó amb qui el fa sofrir o allò que el fa sofrir i això fa emprenyar a qui té el poder de fer-lo sofrir o no.
L’objectivitat és una enganyifa?
Ho és i està documentat en uns quants llibres i estudis. Nosaltres mateixos treballant sabem que això no és cert. L’objectivitat és un ritual per fer veure que som neutres perquè és molt incòmode estar cobrint un conflicte i que els actors vegin que tu no estàs d’acord amb uns, els altres o amb cap dels dos. Això crea una incomoditat en ells i en tu. Si critiques un actor, encara que sigui implícitament, ell et percep com un enemic i et talla la informació, no t’explica el que tu voldries saber. De fet, mai no ho fan. Els actors t’expliquen el que ells volen que diguis. Han entès que la informació és un camp de batalla més, on es legitimen les accions, es legitima que t’obliguin a fer una cosa, que et penalitzin per haver dit no sé què, que t’explotin, o, a la inversa, es legitima la lluita contra l’explotació. Aquest és el terreny del discurs, del coneixement, on els periodistes som una peça més i els mitjans, un lloc més on s’hi desplega la batalla.
Solem escoltar que no s’ha de ser neutral però sí, objectiu
No. El mite de l’objectivitat té un parell d’històries. A un diari francès es van adonar que prenent partit des de la primera pàgina tenien uns quants anunciants, però poquets, i es van plantejar fer-ho de manera que empresaris que no compartissin la seva filosofia també hi posessin anuncis. I es van inventar això dels textos neutrals, objectius. L’altra història és que a la Guerra de Secessió dels Estats Units les agències d’informació van veure que si feien despatxos presentant grans victòries del seu bàndol només els diaris proclius els compraven, però que si els feien més neutrals en la forma tots els diaris – d’un i altre bàndol- els podia comprar i publicar. L’objectivitat és un ritual que consisteix en desvestir el discurs dels elements que fan obvi que allò és una posició ideològica que, en el fons, afavoreix els uns o els altres. Ser neutral també és una posició. Segons en quines coses pots ser neutral i en segons quines, no. No sempre has de prendre partit per una de les bandes d’un conflicte. Si parlem de qui està patint injustament en un conflicte és lògic que prenguem part a favor de les víctimes. Això no és neutral. T’has d’enfrontar amb els que les fan patir. No volem la neutralitat. Una altra cosa és que tu puguis vestir-ho, amb la tècnica periodística, amb un discurs que aparentment no pren partit, encara que implícitament sí que ho facis. Si informes que “aquí hi ha hagut cinquanta morts”, estàs dient implícitament que “aquí no hi hauria d’haver hagut cinquanta morts”. I això és una posició ideològica, política. Després es pot estendre a d’altres terrenys, a qualsevol mena de discriminació que considerem injusta. Evidentment això és relatiu i un dels problemes que sobrevé és que aquesta relativitat ens posa en un terreny amb un cert grau d’incertesa. Hem d’acceptar que és una presa de posició de la qual altres discreparan. És millor prendre-la i reconèixer que l’hem pres que no pas enganyar la gent i dir que som neutrals i objectius. Quan triem ocupar-nos d’una cosa ja fem una decisió ideològica. Podríem no ocupar-nos-en i ens n’ocupem. Implícitament hi ha el missatge que això és important. I, a més, el que diem transmet un missatge: “hauria de passar o no hauria de passar”.
Als 17 anys ja el va detenir la policia franquista. Tot just acabava d’entrar a la Universitat i el van agafar quan formava part d’un piquet per aturar obres en protesta perquè la policia havia matat un obrer durant una vaga general. Aquella universitat té gaire a veure amb la d’ara?
Té a veure. Segueix sent gent jove, que mira la vida en positiu. Volen fer coses per canviar el que no està bé. Hi ha molta activitat també a la universitat. És una mica diferent perquè abans, com que era una dictadura que feia tantes bestieses, era més fàcil que tothom hi estigués en contra malgrat les diferències ideològiques entre la gent. Ara no és una dictadura, és un sistema polític en el qual també hi ha opressions, desigualtats, i hi ha molta gent que es mobilitza i fa coses. En aquest sentit, és similar. I també és similar perquè en ser jove tens moltes menys cadenes i és més fàcil emprendre la lluita. Quan tens família, quan tens deutes, quan tens cadenes, costa més. No és per l’edat. És per les cadenes. D’aquí la semblança. Penso que a la universitat s’hauria de poder dir tot, però hi ha alguns moviments que coaccionen el poder dir-ho tot, discutir de tot, amb la màxima llibertat. A tot arreu s’hauria de poder discutir de tot. A la universitat ens anem formant, construint la nostra manera de veure el món i de posicionar-nos i en això s’assemblen la d’ara i la d’aleshores. Però només s’assemblen; no són iguals, clar.
Hi ha un doll de periodistes que tenen un compromís amb el món, que volen canviar-lo, més enllà de guanyar-se les garrofes i passar-s’ho bé
Vostè era trotskista. Per què?
Les opcions ideològiques quan ets jove depenen de molts factors. Un d’ells és la teva vivència social, fins a quin punt estàs confrontat amb el sistema. Si estàs molt discriminat et pot donar un cert impuls, que pot ser en positiu o en negatiu, també et pot inhibir. Estar molt fotut t’inhibeix per actuar. Un altre és en quina colla d’amics caus. Entre els meus, uns eren trotskistes, uns altres maoistes, uns altres eren post-stalinistes, alguns anarcos, alguns altres no es manifestaven ideològicament… Em va agradar un dels grups trotskistes perquè eren gent molt activa, que, a més de parlar, feia coses, tenia iniciatives de lluita, de fer front comú de les esquerres. No eren trotskistes en un sentit religiós. Eren anti-stalinistes i jo n’era i segueixo sent-ho. I anticapitalistes i autogestionaris… A més, estàvem en contra del que en dèiem ‘la col·laboració de classes’. Per acabar amb la dictadura ja hi havia un moviment però pactar amb la burgesia representava deixar inalterats els seus poders cas que es veiés amenaçada; no alteràvem l’essència del sistema capitalista. I això feia preveure que potser avançaríem una mica però que, si el moviment avançava molt més, ells reaccionarien amb els seus cossos repressius, els seus interessos, la seva acumulació de capital… La idea era que la ‘col·laboració de classes’ era una traïció, una mala política pels treballadors. El meu grup era molt liberal en el sentit més obert de la paraula. En no ser stalinistes teníem molta llibertat de discrepar dins l’organització. Quan s’actuava, s’actuava. Tothom a l’hora. Però teníem llibertat de discussió, de tendències, de fraccions. Això no era fàcil de manegar i, a vegades, portava a escissions. No recordo que passés a la Lliga Comunista Revolucionària mentre jo hi vaig ser. Havia passat abans que jo hi entrés.
El coneixien com Trixi
Perquè quan vaig començar a estudiar Matemàtiques a la Universitat de Barcelona hi havia dues noies del comitè del meu curs que eren molt actives, que s’assemblaven i els deien Pixi i Dixi. Quan em vaig sumar al seu grup, un estudiant em va batejar com Trixi. Hi ha gent que s’ha pensat que venia de Trotski, però no.
Aleshores no es podia imaginar que, mig segle més tard, es jubilaria després de ser professor universitari durant 30 anys
En aquell moment, volia fer Matemàtiques i després, Físiques. M’agradaven molt. Encara avui. El que passa és que la política et desvia d’això. A més, era insuportable que hi hagués professors que venien a classe no per ensenyar-te sinó per demostrar que en sabien més que tu.
I va acabar fent Periodisme
Vaig anar a fer la mili a Madrid, a la División Acorazada Brunete, i quan vaig acabar vaig pensar: “què fas?”. Era difícil que acabés Matemàtiques. Vaig estar quatre anys a la Facultat però només vaig acabar dos cursos. Em dedicava a fer política. Em guanyava la vida fent classes particulars de Matemàtiques, Física i Química. Vaig anar a Londres i a París i vaig tornar al cap d’un any sabent les dues llengües.
De què vivia a l’estranger?
A Londres fregava plats. A París vaig treballar a la impremta de la Lliga Comunista Revolucionària francesa. Tenir una Internacional té molts avantatges. Quan vaig tornava volia estudiar Polítiques, però a Barcelona no existia la carrera i no volia estudiar fora. I Periodisme s’assemblava bastant a Polítiques. A la mili havia conegut un periodista de Cambio 16, José María Velasco, que va ser el primer que va dir que Franco havia mort, a l’entrada de l’hospital on estava envoltat de tubs. Em va dir que volia fer un reportatge sobre les casernes i em va entrar una mica el gust pel Periodisme. Era 1977, un any extraordinari. Franco havia mort feia poc. Els militars no sabien per on anar. A algunes ‘teòriques’ es podia discutir amb els oficials o els suboficials i alguna assemblea de soldats vam muntar. Abans era impensable. En fi, vaig fer un article pel Velasco. Havia fet pinitos però no havia publicat enlloc. I vaig pensar que Periodisme estava bé.
La va encertar fent Periodisme?
Sí. A Periodisme hi havia molta activitat, gent interessant, uns quants professors interessants. No s’aprenia molt en aquella època; ara, molt més. S’hauria d’aprendre encara més però ha millorat molt.
Què té a veure el periodisme que es fa ara amb el que es feia quan vostè era cap de Política espanyola al Diari de Barcelona o dels Informatius de la delegació catalana d’Antena 3 TV?
Té a veure en el sentit que hi ha un doll de periodistes que en un mitjà o un altre estan allà per canviar el món, tenen un compromís amb el món, amb la gent, i aquest impuls de donar sentit a la nostra professió més enllà de guanyar-se les garrofes i passar-s’ho bé segueix sent-hi. Es farà més o menys explícit, en funció dels caps que tens, el marge de maniobra que tens, però l’impuls segueix existint. Una altra cosa és que hi hagi més polarització als mitjans, que hi hagi gent que diu moltes bestieses, que Twitter faciliti la polarització, la desqualificació, però no la humanització. Això distorsiona el que li arriba al públic, però segueix havent-hi molt compromís. A tots els mitjans hi ha senyals d’això. En alguns més que en d’altres. N’hi ha on el mitjà n’està ple, sobretot els petits. A mi el que més m’importa és buscar qualitativament què serveix pel nostre objectiu, que és fer un món millor. I veure què està malament qualitativament per no repetir-ho.
S’han atrinxerat massa els mitjans, a Catalunya amb el tema independentista i a Espanya amb el paper de l’extrema dreta?
La polarització és certa. Ho percebo i els estudis demostren que hi és. Hi ha molt periodisme de confrontació i poc obert a les opcions contràries. Si tu en un mitjà dones canxa a l’altre, al que defensa les posicions contràries, és fàcil que t’acusin de traïdor. I potser no tant en els mitjans, però Twitter n’anirà ple. Pels dos bàndols. Tenir conflictes és natural a la vida. No passa res perquè n’hi hagi. La qüestió és com els gestionem. I si la nostra contribució és donar una visió distorsionada dels altres, no escoltar-los, malament! Si no publiquem el que diuen els altres, no expliquem qui és l’altre, què tenim en comú, quines divergències tenim, en què té raó un i en què té raó l’altre; no fem un periodisme de resolució de conflictes. No contribuïm a resoldre’ls. El que abans deia de fer un món millor no és només està amb els de baix, amb els que pateixen, és també buscar una solució justa pel conflicte que els fa patir, que fa que és el que estan a baix hi continuïn estant. No és fàcil però s’ha d’intentar.
Explica que als Estats Units va aprendre que no es pot titular “Catalunya diu això” o “Espanya diu allò altre”. Doncs els mitjans d’aquí se’n fan un fart
Ni Catalunya ni Espanya diuen res. Barcelona, tampoc. Quantes vegades hem llegit “Barcelona s’aixeca contra no sé què”? No, Barcelona, no. 300.000 persones? Doncs, posa 300.000 persones. El número que sigui però no pots atorgar-los la representativitat de tota la societat. Titular així és negar la pluralitat i la diversitat de visions. Per què passa? A vegades, els periodistes et diuen que si entraven a matisar no els cabia al titular. Mala excusa. Tots els titulars es poden fer entrar. No pots generalitzar quan no toca. En unes classes que feia sobre nacionalisme, portava un estudi que vam fer sobre la guerra de l’ex-Iugoslàvia amb set titulars que deien “els serbis” fan això o fan allò. Milosevic era el dolent. Tots aquests titulars es podien haver escrit dient “les tropes sèrbies …” i hi cabien perfectament.
Ni Catalunya ni Espanya diuen res. Titular així és negar la pluralitat i la diversitat de visions
Hi ha professors que es queixen que els estudiants de Ciències de la Comunicació escriuen malament. Vostè és d’aquests?
Tenen raó. Escriuen malament quan entren. Falta posar més èmfasi en que aprenguin a escriure millor. Una cosa és ser un literat, per la qual cosa cal ser més creatiu, cal un altre impuls. El periodisme és una tècnica, com ser fuster. Vénen de l’institut on segurament els han dit que escriuen bé però els seus professors no són periodistes, no han passat els anys que hem passat nosaltres sent-ne millorant. Has d’automatitzar una sèrie d’hàbits com quan condueixes. I escriure bé és com conduir un Boeing amb molts comandaments. Hi ha gent que a vegades escriu que sembla que li paguin per amagar les idees. Per cridar l’atenció dels alumnes, els dic que han d’escriure de manera que els entengui la seva tieta de Cincinnati, referint-me a un lector estàndard. Podria parlar-los de la tieta de L’Hospitalet, però s’hi fixarien menys. Si la tieta de Cincinnati no t’entén, no és periodisme. A vegades, fan llegir als alumnes llibres acadèmics que són totxos insofribles, que semblen escrits perquè no s’entenguin. Això no aporta res, no és emancipador, no ajuda la humanitat, només crea un grup d’excelsos que són capaços d’entendre’ls. I després m’he cansat aquest any de repetir que el titular i el subtítol han de ser independents. La persona que posi l’article en plana o al web ha de tenir en compte la resta de títols i moltes altres coses i potser t’ha de canviar el títol i si el subtítol depenia del títol tenim un problema. Això és comprendre el sentit col·lectiu del treball periodístic. Els filtres que hi havia es van esvair amb les retallades. Tots els diaris tenien editors. Al Diari de Barcelona teníem unes editores molt bones. Jo sóc molt fan del català light del Diari. Vaig aprendre molt català i sentit periodístic amb elles. Feien servir el català de la gent. Abans escrivies i havia de passar pels editors. I ara a molts mitjans els periodistes publiquen directament.
Se’n va quan ha revifat el debat sobre l’ús del català i el castellà al sistema educatiu, inclosa la Universitat. Com ha portat aquest tema durant aquests anys?
A la universitat gairebé he fet sempre les classes en català. Al màster de Conflictes el primer mes o dos mesos el fèiem en castellà perquè els que venien de fora es familiaritzessin amb el català i després ens hi passàvem. Però no ho feien i es perdien el contingut de les classes en català. La normalització del català no depèn dels màsters universitaris. Si fossin en català, no vindrien. Pel que fa a les classes de grau sempre les he fet en català llevat de quan en feia en anglès. El problema és que quan les feia en anglès es perdien idees fonamentals. Fa poc, un curs, quan tornava a fer les classes en català, vaig proposar de fer-ne alguna en anglès però no van voler. Em van dir que tenien poques classes en català. La seva sensació era que tenien poques classes en català a Periodisme.
Sembla que hi ha més joves interessats en el periodisme d’esports que en el de conflictes
Caldria mirar els números dels estudiants que s’apunten a les optatives d’esports o a d’altres. A les classes que he donat del curs d’Opinió veus que hi ha més d’esports que d’altres coses. D’esports i cultura.
N’hi ha pocs que vulguin ser corresponsals o enviats a zones de conflicte
N’hi ha però ha baixat. Els mitjans en volen menys. És molt car. I si no veuen exemples de gent que ho fa als quals imitar no s’hi llencen. La gent vol fer una cosa que els agradi, que els interessi i, molts, amb un cert compromís, però tampoc posant-se pedres al fetge. El meu curs de Periodisme Polític sempre s’ha omplert.
Si tornés a ficar-se en política com quan era jove, a quin partit militaria?
Hauria de pensar-ho.
S’apuntaria a un partit trotskista?
A un grupet anti-stalinista, sí. Anticapitalista també. Sóc anticapitalista també per la resolució de conflictes. El capitalisme és un desastre però no estic contra els capitalistes com a persones.
Independentista?
No perquè no sóc indepe, sóc autodeterminista. Em segueixen caient simpàtics els anticapitalistes; els de Miguel Urban o Teresa Rodríguez, per exemple.
S’hi veu en política un altre cop?
No, perquè m’he fet gran. Durant la dictadura o la transició tenia més temps per dedicar-lo a fer reunions les nits o els caps de setmana. Ara això ha volat. Si milités ho faria en un grup anticapitalista, feminista, autodeterminista; antistalinista per descomptat… Però em costaria bastant perquè una de les coses que he après en aquests anys és l’anàlisi crítica del discurs, que revela no només com es pot utilitzar per legitimar l’abús de poder sinó com el de l’oprimit és, sovint, un pamflet, una mena de reflex del de l’opressor en negatiu. Tergiversant, exagerant,… i això se’m fa molt insuportable perquè penso que no és emancipador. Hi ha dinàmiques a molts grups que segueixen aquesta lògica i entrar en un grup per fer de corcó, dient que això és fals, allò és un pamflet, que no és veritat que Catalunya demani o Espanya demani… No m’hi veig. Prefereixo estar fora i poder discutir com els periodistes, que és un dels actors que produeixen ideologia, transmeten coneixement.
La lògica del capitalisme empeny la gent a comportar-se malament
Per què val la pena lluitar avui i com s’ha de fer?
Organitzant-se, reivindicant, manifestant-se, fent accions, coses pràctiques per reduir el malestar de la gent, el seu sofriment, i canviar les estructures que generen això. Per això sóc anticapitalista. La lògica del capitalisme empeny la gent a comportar-se malament. Empeny les persones, per sobreviure, a trepitjar les altres. Tots els éssers humans poden actuar bé o malament i el capitalisme, com a sistema d’organització de repartiment de recursos i treball, empeny a actuar d’una manera molt poc solidària, molt individualista, a sobreviure tu i els altres ja s’apanyaran.
Algú va enregistrar un vídeo breu del seu darrer dia de classe a la UAB i es va enfilar de seguida a més de 40.000 visites. Vol dir que no seria una bona idea presentar-se a alcalde o president de l’Ateneu o de la Generalitat?
Quan era jove tenia més ego. Amb l’edat et vas curant d’aquestes coses.
Catalunya Plural, 2024 
