A mitjans dels anys 70 semblava que la nova cançó es quedaria sense figures de gran impacte: els noms que encapçalaven els cartells eren els que havien iniciat el moviment, d’una banda, i d’altra, els cercles culturals nacionalistes malfiaven de les darreres novetats populars, com ara el Grup de Folk, ja que alguns dels seus membres cantàven també en castellà i d’altres idiomes. Quan Els Setze Jutges van completar aquest nombre, es va presentar els seus membres més joves com a l’alternativa juvenil, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach (malgrat que als mateixos inicis, Maria Amèlia Pedrerol havia obtingut força popularitat als 14 anys, i que Maria Cinta va fer com a cantant adolescent coses més interessants que Hannah Montana 40 anys després). Ara sembla estrany, però aquell moment a la cançó es vivien moltes insinuacions, dubtes que semblaven existencials i no eren més que inseguretats i gestos molt més malintencionats del que semblava. Per exemple, una campanya de cartells amb la foto del cantant empordanenc i l’eslògan “…i ara, Lluís Llach”, precisament quan Joan Manuel Serrat havia començat a cantar també en castellà, com volent indicar que calia girar full, oblidar Serrat i adoptar Llach com a “ídol”.
Però Ramon Muntaner sí que va ser novíssim i força sòlid, per cert, a causa de la seva propia vàlua i sense marketing barat. Un grup de crítics de cançó i activistes culturals, emparats per La Cova del Drac, ens vam proposar tirar endavant un concurs que anés a la recerca de nous valors. “Promocio de noves veus” es comprometia a fer gravar un disc al guanyador, proporcionar-li actuacions i impulsar la seva popularitat. Potser amb més il·lusió que potencial industrial, ens vam aplegar persones com el periodista Jordi Garcia Soler, el locutor Enric Frigola, el periodista Joan Ramon Mainat, l’actor Xavier Serrat, el gerent de la Cova Ramon Tordera i un servidor de vostés i vam fer passar davant aquest jurat nois i noies joves que tenien coses a dir, o cantar. I va ser aquesta promoció la qual, de manera clara i neta, va obrir camí a noves incorporacions de cara al futur.
No només en vam trobar un, sino dos. Primer, al 1971, Llorenç Torres. Era un cantant melòdic i rítmic que es va donar a conèixer amb un tema propi i una versió de Claude Nougaro, amb una qualitat interpretativa gens habitual. Però se’l va endur massa aviat un accident d’automòbil, quan ja ens començava a fer il·lusió saber que en Llorenç era el nét del mestre Demon, el director d’orquestra de jazz més popular a la Catalunya republicana. I després, al 1972, Ramon Muntaner. Ni venia de Sarrià, de la dreta de l’Eixample o de l’Empordà sinó de Cornellà, la ciutat de les vagues del Baix Llobregat i del moviment obrer organitzat i potent al qual ell mateix donava suport.
Ramon Muntaner es va presentar tot musicant poetes, sobretot Miquel Marti i Pol i Pere Quart. I va sorprendre per una energía fortament renovadora, amb “Cançó de carrer”, d’aquest darrer poeta, o amb les seves versions de Martí i Pol, que feien dels seus poemes potser les cançons que l’escriptor de Roda de Ter havia volgut composar des dels inicis. En Miquel havia volgut ser cantant i ara en Ramon feia realitat el seu somni per persona interposada. Als buscadors de nous valors que ens reuniem periòdicament a La Cova del Drac aquell noi ens semblava que s’ho prenia seriosament. Després ja vam saber que també composava música per a teatre –cosa que el va ajudar a fer la música del film “La plaça del Diamant”– i vam veure que tenia carácter, cultura i qualitat.
No era ni un Serrat ni un Raimon sinó una altra cosa: una síntesi i decantació de les formes i tendències que la cançó havia anat desenvolupant des dels inicis i en el marc de la cultura popular catalanista de l’època. No un resum sinó una mostra d’una lliçó apresa: el nou artista havia estudiat solfeig, llegit poesía, fet una carrera (psicologia), teatre, educat la veu, aprés a produïr discs i confegit un repertori propi, un estil i una manera de produïr-se en públic. Així, els representants de Lluís Llach van obrar en conseqüència, tot contractant-lo per actuar en les primeres parts dels concerts del cantant.
Aquesta capacitat d’aprendre i desenvolupar coneixements molt amplis explica el llarg recorregut de Ramon Muntaner, que va anar més enllà de ser una “nova veu” així com el seu desenvolupament professional quan va deixar de cantar. En Ramon havia anat sempre amb els llums llargs posats i un angle molt ample de visió. El pas a la gestió (centre Ressons, festival de música viva de Vic, delegació de la SGAE) va ser la revàlida de tota una vida d’estudi i aprenentatge: l’aplicació de la cultura del treball en la qual ell s’havia criat. No la de les capelletes ni els personalismes sinó la de la feina ben feta. Ramon Muntaner va fer bé la seva feina i per aixó es va guanyar el respecte de tothom.
Catalunya Plural, 2024 
