Des que Sant Francesc d’Assis se li va ocórrer allà pel 1223 representar el naixement de Jesús a una cova a Greccio (Itàlia), la tradició del pessebre ha travessat generacions senceres fins a arribar als nostres dies. A finals del segle XVI existien a Catalunya pessebres familiars i el 1786 ja existia la popular Fira de Santa Llúcia, una de les més concorregudes de Catalunya, especialitzada a la venda d’objectes pel pessebre.
Tot i que es troba fortament lligada a les festes nadalenques per un vessant religiós en un inici, la popularitat del pessebre ha transcendit a la cultura popular. Aquest fet ha provocat la professionalització d’artesans i experts dedicats exclusivament a la creació de l’escena del naixement de Jesús.
L’any passat a causa de la pandèmia de la Covid-19, la fira de Santa Llúcia es va realitzar amb mesures de seguretat i es va reduir el nombre de parades a la meitat. També, en part, perquè alguns artesans, d’edat avançada, no van voler arriscar la seva salut. Malgrat això, aquest any han reobert la majoria de parades i esperen aconseguir un bon any de beneficis. Aquests artesans comencen a preparar tot el material a principis d’any per poder vendre’l a les fires de Nadal.
“El meu pessebre és més obert, més popular, que no vol dir que comporti menys feina”.
Albert Deulofeu (60) és la quarta generació d’una família de dones dedicades al pessebre. És especialista en paisatge i va vendre la seva primera cova als tretze anys. Els seus coneixements com a tècnic de construcció i arquitecte tècnic li van ser útils per poder-se especialitzar en pessebres.
“Intento amb pocs elements treballar els volums de forma artística. Utilitzo estructures “gaudinianes” que no es recolzen a enlloc”.
[FOTOGALERIA] L’art del Pessebre | Oriol López
Existeixen els pessebres oberts i els diorames. Els primers poden ser admirats des de diferents punts de vista i els últims són dissenyats per contemplar-los des d’un punt de vista determinat. L’Albert crea coves amb suro, branques i molsa.
Treballar el pessebre obert li permet fabricar en sèrie i que la seva feina tingui beneficis. Amb els diorames, en canvi, són invendibles.
Respecte a l’americanització de Nadal i la possible pèrdua de la tradició pessebrista, Albert és contundent:
“No estic d’acord que s’hagi perdut la tradició. És una cosa generacional. Quan es crea un nucli familiar, és més habitual fer pessebre”.
En canvi, Montserrat Bonet (60) no opina el mateix:
“La gent no compra tant, els joves no fan grans pessebres, en part perquè les cases ja no són tan grans.”
La Montserrat és pessebrista de tercera generació. El seu pare bufava vidre i feia bombetes i buidatges. La família Bonet va treballar, sobretot, els complements lumínics.
“Encara recordo quan veníem a la fira amb una bicicleta i una dinamo perquè no hi havia llum”.
Avui dia l’especialitat de la Montse són els complements: focs, rius (primers a fer complements amb aigua), mobiliari, petits elements de vidre, etc. A una de les parades de la fira de Santa Llúcia mostra un riu d’un metre de llarg. Treballa amb porexpan treballat i pintat, suro i fusta per complementar els pessebres.
La Montserrat creu que el vessant religiós del pessebre no és tan popular:
“He vist persones de tota mena que fan pessebre, ho fan per tradició”.
La Gemma Bertran (48) és figurinista de fang. El seu besavi era llauner i quan va tancar la fàbrica on treballava es va dedicar a la creació de vegetació del pessebre amb llauna. La família va seguir la tradició, però a la Gemma no li cridava l’atenció. Quan ella tenia vint anys, un home va començar a fer figures de fang al taller dels Bertran. La Gemma es va animar a treballar el fang mentre estudiava per treure’s un petit sou. Al final, acumulava tant de feina que s’hi va dedicar 100%.
“Puc fer figures que tardo una hora o d’altres fins a quatre dies”.
La Gemma utilitza motlles per fer les figures de fang. Depèn de la dificultat de les figures pot arribar a fer servir diferents motlles per una sola figura. Després es deixen assecar, es couen a un forn i, finalment, es pinten.
La parada dels Bertran ven, per una banda, la vegetació de llauna dels pares i, per l’altra, les figures de fang de la Gemma:
“La gent segueix comprant pessebre. Als nens els hi agrada. Sí que és veritat que és més popular l’arbre de Nadal o coses que venen més de fora, però encara té tirada”.
No obstant això, no trobarem cap caganer al taller dels Bertran:
“El caganer és una figura que no fem mai. Antigament, era una figura d’un pessebre més popular i senzill. Si feies figures més treballades no feies el caganer”.
La tradició pessebrista encara és viva a la cultura catalana i resisteix davant d’un Nadal cada cop més americanitzat.
Catalunya Plural, 2024 
