Encara que l’eix o la trama principal de El año del Búfalo, l’última novel·la de Javier Pérez Andújar, sigui la dels quatre personatges de Folke Ingo tancats en un garatge, l’autor també narra l’exhumació de Franco o parla de qui va aconseguir el rècord Guinness per estar un munt d’hores ballant l’hula hoop. A la novel·la pots escoltar la música de Manhattan Transfer i la veu d’Andújar, com si estigués assegut al teu costat, dient: “Les efemèrides són com ombres que volen sobre la gent” o “El destí és el mur amb què ens xoquem cada vegada que farem un pas”.
Gràcies al fet que la tramuntana va estar absent, vam seure en una terrassa del barceloní barri del Raval amb Javier Pérez Andújar per parlar sobre El año del Búfalo.
A molts lectors els ha costat catalogar aquesta novel·la, però pot ser que no calgui etiquetar-la.
És que no cal catalogar-la. Li passa l’acció i la trama i, llavors, se la podria catalogar a l’àrea de traumatisme perquè li passen coses a ella mateixa, com a objecte. Per exemple, com a cops d’Estat, les notes al peu donen un cop d’Estat i pugen al corpus de redacció. Elles mateixes desplacen l’argument cap avall (on són les notes) i agafen el comandament i estiren la trama des de dalt. Però quan tracta de revolucionaris que donen cops d’Estat, el mateix corpus literari torna a donar un cop, enderroca les notes i les torna al peu.
És a dir, a la novel·la li passa allò que explica. És un llibre viu al qual li succeeixen coses com a constructe.
Les notes narren diverses històries paral·leles i es pot assemblar a la manera d’escriure de Borges.
Potser ho és, encara que Borges no solia posar notes. El gust per la precisió absurda o l’erudició insòlita és molt borgià. Realment sí que ho està perquè la meva formació gira al voltant d’ell i Tintín.
També és una novel·la amb molts narradors com Ugo, la mare, la traductora…
El Club d´amics de Gregorio Morán, el Ministeri d´Humanitats, la presidenta del Cineclub d’ Amigos del Búfalo…
Quin és el motiu per utilitzar tants?
És una polifonia. Imagina’t que és una música antiga. Són diverses veus que fan una melodia i una superposició de melodies que donen lloc a una cançó. Potser és com el cant gregorià, però en aquest cas donen lloc a una novel·la polifònica en què cadascuna va explicant una història diferent que convergeixen a la novel·la que no acaba d’explicar una història única però dóna un estat únic: l’estat emocional que sents en llegir-la.
A la novel·la hi ha molta gent parlant perquè estic com una regadora i del cap surten molts raigs diferents amb aigua, però la regadora és una i l’aigua única. Surten per diferents llocs per explicar històries diferents: no és el mateix el què expliquen els pares de Basilitz o què explica la traductora. Ells van explicant el que pensen del que els passa en comptes del que s’explica perquè com passa en la realitat, el que és menys important és el que succeeix sinó el que s’opina. El que passa és que a la realitat és greu i a la novel·la és una broma.
I en aquesta realitat hi ha els polítics dels que diu que no veuen més enllà del que els passa a ells, com si no estiguessin al món real.
No tenen en compte tot allò que no els passa al voltant del seu àmbit. El món exterior no és pas els països del tercer món. Per ells és el que està més enllà de la Carrera de San Jerónimo.
I en aquest món exterior, vostè ha escrit sobre el que va passar als països més pobres.
Sí, però tot això està tret del que jo veia de petit a la televisió. Recordes del programa Reporteros? Aquests temes sortien tots els dimecres a la nit o als titulars que llegia al diari. No estic desvetllant res que no se sàpiga.
Però la gent més jove no ho sap.
És cert que saben més de Les Croades que de la Independència d’Angola. Però que s’informin, que en saben. De Joc de Trons sí que s’encarreguen de buscar informació
Com s’hi ha documentat?
Per acumulació d’articles o reportatges i pels llibres que reflecteixo a les últimes pàgines. Principalment, la novel·la que està darrere de El Año del Búfalo és Tintín i els murris encara que també ha estat molt important la Guía del Tercer Mundo. Aquest llibre sempre l’he portat a sobre perquè et descriu els països i hi apareixen la biografia de tots els guerrillers i revolucionaris. Tot i que s’ha quedat obsolet, sempre he pensat que tot allò que explica és una novel·la de la revolució.
Com El Año del Búfalo?
Sí, però la meva novel·la és la de la revolució fracassada.
Per què gira al voltant de 1973?
Perquè es va produir la crisi del petroli que, encara que no és que fos decisiva, va ser la metàfora o el símbol de totes les crisis. Per exemple, la del gran desencant que vivim el 1976 quan fracassen els ideals de Maig del 68 i del “hippisme” i on l’optimisme es converteix en ràbia. Els darrers que queden, en comptes de retirar-se, passen a l’acció armada i comencen els anys de plom. D’aquesta ràbia sorgeixen la Baader-Meinhoff o les Brigades Vermelles. Més tard, als 80 arriba el gran fracàs perquè es deixa el món amb Reagan, Thatcher i el Papa Wojtila: és el final. Però també és el final amb l’aparició de la sida: la primera pandèmia que precedeix la que hi ha ara.
On s’emplaçaria Suburbia?
A qualsevol suburbi.
Sí, però, Suburbia és un garatge o el garatge és a Suburbia?
El garatge és a Suburbia, que és un polígon on els baixos del bloc de pisos hi ha locals comercials.
Parla de tantes coses a la novel·la. Anomena tantes persones i personatges…
És per lleialtat allò que és un. El que cal fer és respectar com a cultura allò que tens, independentment si es considera o no convenient. No podem pretendre valer-nos del que els altres consideren cultura i pensar que ho necessites. Per al treball creatiu, i en aquest cas per escriure, el que és bo és el que tens i el que ets perquè és l’única manera de plasmar la teva veritable personalitat, la resta és usurpació.
Farem un petit homenatge a Almudena Grandes i li preguntaré sobre alguna cosa que ella explicava sobre la vida que anava tenint una novel·la mentre l’escrivia. Deia que hi ha novel·les que et pesen i t’avorreixen i després n’hi ha d’altres que comencen a córrer i has d’anar darrere seu amb la llengua fora. Com ha estat la seva experiència mentre escrivia El Año del Búfalo?
Va ser com un remolí i jo estava al centre veient el que donava voltes o el que s’enfonsava i anava explicant-ho. Però està escrit des de l’ull de l’huracà i aquesta novel·la és l’huracà que gira al voltant del lector que està flipant perquè de la cadira el porta al sofà i fins i tot apareix una cabra. És un huracà que passa pel cap.
Si el vent és l’aire en moviment, l’huracà està fet de les idees en moviment. Si apareix una idea que em va bé pel que estic explicant, recorro a ella -independentment de si està sancionada per la cultura o no- per si em va bé per parlar d’homes grossos amb bigoti perquè quan era petit hi havia molts homes grossos amb bigoti.
I parlant d’homes grossos amb bigoti o d’homes que fumen purs com Gregorio Morán a la novel·la, he parlat amb Gregorio Morán, el real, i m’ha dit que aquesta novel·la és un artefacte i que no la pot valorar, només jutjar, però que li ha agradat.
És clar! Què dirà? Sóc amic seu! Morán és el prototip d’aquella generació que tot allò que tocava ho convertia en política i que tot ho va viure a través de la política: parlaven de llibres o de cinema i acabaven parlant de política. Encara que Gregorio és un home de lletres, va ser militant clandestí del Partit Comunista i li va agafar l’època en què fossis el que fossis, eres polític. Ningú com ell- i és un exageració laudatòria però en senyal de respecte- ha sabut comprendre la política i explicar-la.
Aleshores El Año del Búfalo és un homenatge a Gregorio Morán
És un homenatge en tota regla.
M’han demanat que li pregunti si ha hagut de fer una parada durant l’escriptura o si li ha provocat una úlcera com a José Donoso quan va acabar d’escriure una de les novel·les.
La vaig fer de l’estirada, en quatre mesos i durant la pandèmia. I no, no m’he posat malalt com Donoso. Ha estat com conduir amb una mà mentre veus el paisatge.
Amb quina història del tercer món es queda?
Amb cap en concret; però si em quedés com una figura (que no personatges perquè no formen part de la ficció, personalitats perquè tenen poder i ho exerceixen o figures històriques) seria amb Lumumba. Primer, per la seva integritat, per la grandesa i pel dolor que va deixar després de la seva mort. Segon, per la noblesa amb què va lluitar a l’època que li va tocar viure. També per la potència de la seva acció i l’impacte que va causar internacionalment, fins i tot a la nostra cultura popular.
A quin dels personatges del garatge de Suburbia adoptaria?
Als del garatge no cal adoptar-los perquè som els meus amics i jo.
Però, els amics viuen a casa seva?
No, però ens coneixem des de fa 50 anys.
I els ha agradat la novel·la i s’han sentit identificats?
Espero que no s’hagin sentit identificats! No cal que els agradi, som amics i ens estimem. És un homenatge secret a nosaltres mateixos.
Com us senta l’Herralde?
[Se li il·lumina la cara] Estic súper content. Estic molt feliç perquè m’han premiat quan m’he sentit més lliure escrivint. A les anteriors novel·les em sentia esclau del que m’agradava i aquí m’he sentit jo mateix. És un premi que he admirat sempre i no em crec que m’hagi tocat a mi, sento que m’han prestat una bici i que l’he de tornar.
Catalunya Plural, 2024 
