“El folklore hauria de ser una eina de denúncia”

Des del cas de la Carmen Broto, una prostituta assassinada a finals dels 40 que va donar lloc a rumors que implicaven la jerarquia franquista i l’església, fins a la segrestadora de menors Enriqueta Martí detinguda el 1912 o, més recentment, el Vaquilla a l’últim terç de segle, són molt variades les històries de delinqüents que defineixen com canvien les formes de violència.

J.C. Hi ha el mite que la premsa no parla de crims a la postguerra. Sí que en parla, el que passa que quan la premsa oficial parla d’un crim vol emetre lliçons morals, i sí que estan recollits, però són crims de necessitat. No és una violència del tipus “et mato perquè ets fatxa”, sinó de “tinc gana”.

G.J. No només parla de crims sinó que promou la creació de la premsa de successos. “El Caso” editada i dirigida per Eugenio Suárez. Jo havia treballat a la seva redacció a Madrid quan feia unes revistes que es deien “Autopista” i “Sábado gráfico”. Al “Sábado Gráfico” treballàvem amb el Moncho Alpuente, que en glòria estigui. Llavors era normal que el director anés amb pistola a la redacció.

J.C. “El Caso” trenca la norma amb els temes de crims de postguerra. Amb el celebèrrim de la Carmen Broto, el periodista de La Vanguardia Quique San Juan, hi ha un moment concret on notes, consultant l’hemeroteca, que te’l tallen. És allò de “no parlis tant”. Tu has d’informar, però has d’informar el just. Clar, tampoc és bo que se sàpiguen més detalls, i aquí neix la llegenda de la Carmen Broto on està ficat fins i tot el bisbe Modrego.

G.J. I allò de la Carmen Broto com a confident, no ho era. No hi havia escamots a la CNT, eren molt poquets, el Facerías i el Quico Sabaté, i alguns altres que anaven més protegits o que eren més clandestins, el Cipriano Damiano. Però eren molt poquets. Tot això són fabulacions del Marsé (l’escriptor es va inspirar en aquest crim en la novel·la “Si te dicen que caí”).

J.C. Del Marsé i, fins i tot, amb el tema de la Carmen Broto, el que a mi m’al·lucina és que periodistes als quals admiro i dels quals he après molt i que tu hauràs conegut, com el Huertas, accepten la versió, i no la contrasten. Llavors, què passa? Que s’acaben perpetuant mentides.

G.J. Al Huertas i al Martí Gómez els sedueixen les historietes.

J.C. I a mi m’encanten. Això és de barceloní, ens encanta explicar xafarderies. Però xoca quan es vol reconstruir la història i no es contrasten les fonts. El que li passa a la Carmen Broto li passa a l’Enriqueta Martí, que en aquest sentit són paral·leles, es reinventa un mite i la gent l’accepta perquè, com diuen els Manel, qualsevol bona història és millor que una veritat. 

G.J. I no solament això, sinó que les històries deixen tant d’impacte, que entren a formar part del folklore. El folklore és això. A mi la història de l’Enriqueta Martí me l’explicava la meva àvia com si acabés de passar, i a mi em protegia la meva àvia de què em raptés gent com l’Enriqueta Martí. El que li passa al Marsé és que s’adona del poder de les històries, del folklore. Ell entén i troba la manera de connectar el folklore. A veure, els cors de Clavé, la possibilitat del naixement d’una cançó folk a Catalunya, se’n va a prendre per sac per la senzilla raó que no saben connectar.

J.C. La classe obrera acaba generant una cultura pròpia que no podia imposar la burgesia. Ara jo crec que a nivell de guerra cultural és molt complicat remuntar això.

G.J. És molt complicat, jo m’hi trenco el cap.

J.C. Però en aquella època, sí. El que deies dels barris, jo ho veig, per exemple, lluitant per temes patrimonials de Barcelona. Moltes associacions de veïns ja no tenen la cultura dels anys 70, perquè les associacions de veïns estan untades per l’Ajuntament, i a vegades et trobes que hi ha associacions de veïns que defensen tirar elements patrimonials perquè han de defensar el que diu l’Ajuntament.

G.J. El problema dels treballadors de tota la vida a Catalunya és que no han sapigut fer mai, ni han entès, el reformisme.

J.C. I l’intel·lectual i la classe treballadora han d’anar contra el poder i demanar millores per a la societat.

EL DELINQÜENT BONA PERSONA I EL DELINQÜENT QUINQUI

Sota la premissa que es poden entendre les transformacions de Barcelona a partir de com a cada dècada la violència canvia, Jaraba i Corominas parlen de diferents tipus de delinqüents i de com es veuen a través de la novel·la negra, que sovint ajuda a ficcionar una atmosfera que barreja històries reals i mites.

G.J. Hem parlat de la Carme Broto, però, a poc a poc, aquesta violència delinqüent es va convertint en una altra cosa. D’una banda, hi ha delinqüents professionals que eren reduïts a la zona del Paral·lel, el Barri Xino, molt carteristes, espadistes i “chirleros”. Aleshores, es comença a crear una mena de cultura, que no la creen només els periodistes de successos de l’època, creant un tipus d’entorn en què intenten no explicar, però sí definir d’alguna manera, el que és la delinqüència. Un, el delinqüent professional i bona persona que té un punt de tendresa i no et farà mal. González Ledesma promociona molt aquest tipus d’imatge amb l’inspector Méndez, que és molt més definitori que el Carvalho del Vázquez Montalbán. El Carvalho és un personatge que no hi ha per on agafar-ho.

J.C. Jo m’ho passo pipa amb el Carvalho.

G.J. Està molt bé, però aquest personatge no és d’una novel·la negra realista, és tan atractiu com els personatges del Simenon (escriptor belga), que també és una mentida descomunal.

J.C. És una ficció.

G.J. Una ficció de dalt a baix. El que dèiem, tenim el delinqüent bona persona, que no et farà mal, el delinqüent que al capdavall era un delinqüent “soft”. Després, el delinqüent friqui, excepcional, El Arropiero (assassí espanyol dels 60), el Cerveto (l’assassí de Pedralbes als 70) i algun més, però no es dona l’assassí en sèrie. No acaba de ser una violència rotundament neocapitalista.

J.C. Sobre el tema de l’assassí en sèrie, en la meva generació estem condicionats per tot el màrqueting audiovisual: American Psyco, l’assassí de Milwaukee, l’estrangulador de Boston…

G.J. Ja tenen darrere seu dues generacions d’industrialització, ja han dominat la producció.

J.C. Exacte, i l’imperialisme dels Estats Units també és cultural, evidentment. La gent comença a portar texans perquè ho veu al cine. Hi ha un moment, a partir dels anys 70, on hi ha un canvi de llenguatge pel que fa als perfils criminals. Parlaves de l’assassí de Pedralbes, i també passa amb l’assassí d’àvies de Lesseps, ja els comencen a veure com gent que té problemes mentals greus, i aquí hi ha el perfil que podria fer entrar l’assassí en sèrie. El que passa, i que no en tenim aquí, és que l’assassí en sèrie té una part de creació ficcional molt brutal.

G.J. No s’han industrialitzat, no ha après a industrialitzar-se.

J.C. L’assassí en sèrie és molt anglosaxó.

G.J. Jack l’Esbudellador.

J.C. És el fundador, és com el Gamper de la crònica negra.

G.J. El Gamper, com a marginal, també és molt interessant. No se l’enterra en terra sagrada (va ser enterrat a Montjuïc a la zona no catòlica perquè era protestant).

J.C. Amb el Gamper hi ha un tema, que és curiosíssim i que se m’ha comentat, però que, a nivell d’arxiu, ningú pot afirmar. És el poder d’amagar el rastre. El que fos sexualment el Gamper, a mi no m’importa, però es va suïcidar, es va disparar, i, curiosament, el mateix dia hi ha una necrològica d’un empresari suís de la seva edat al costat (Juan Frey, amb qui tenia negocis, que també es va suïcidar).

G.J. Hi ha un element deformant, que es pot explicar per la fraternitat, per la maçoneria. Joan Gamper és membre de la branca maçònica anglosaxona, que només és masculina, i coneixen amistats masculines molt fortes. El Gamper té un amic, el Witty.

J.C. Que després serà president del Barça.

G.J. Exacte, perquè el Gamper rep una carta de la Gran Lògia Unida d’Anglaterra que diu que és campanya continental d’aquesta lògia fer del futbol un esport popular, perquè tenia beneficis per a les classes treballadores, perquè representaria la difusió d’un esperit europeista. I en aquell moment li diu, “munta un equip de futbol a Barcelona”, on llavors hi ha enginyers de les hidroelèctriques i altres sectors. El Gamper està aïllat, sol, no troba ningú, fins que Londres el posa d’acord amb el Witty. Tant és així que els colors que trien, blau i grana, són els del grau de la Royal Arch.

J.C. Com hem passat de parlar de Jack l’Esbudellador al Gamper!? La màgia del periodisme. El que deies sobre els assassins en sèrie, podria  ser l’Enriqueta Martí, que, en realitat, no va assassinar ningú. Hi havia un periodista, Luis Antón del Olmet, que va publicar una llista amb 10 noms que aquesta senyora suposadament havia matat i després els forenses van demostrar que no havia matat a ningú. L’únic assassí en sèrie el vam tenir durant la pandèmia, que era un home que matava sensesostres, i va ser una situació excepcional. No crec que volgués ser un assassí en sèrie. A Barcelona, com a tot arreu, tothom mata per diners i amor. Un assassí en sèrie ha de ser algú que estigui molt desequilibrat. 

G.J. Una altra cosa que no es consolida és la violència de bandes quilles. El Vaquilla segueix sent una excepció, un marginal, un friqui singular. Tenim molt més la idea de la violència quinqui pel cine que no pas per la realitat.

J.C. La detenció del Vaquilla es filma i surt a TV3. Després hi ha l’heroïna a la presó, que és el més interessant, perquè al cap i a la fi on et condueix és al poder alternatiu i al risc que posa aquest poder alternatiu, el veritable poder alternatiu des de la presó Model als 70 i 80.

SUCCESSOS QUE MARQUEN ÈPOQUES

El cinema, la televisió i els mitjans són grans aliats de la història social, des de la cobertura mediàtica de l’assalt al Banc Central de Barcelona el 23 de maig del 1981, per exemple, els motius del qual encara no han estat  aclarits, fins a com s’aborda el suïcidi, una nova forma de violència autoproduïda que ja és la primera causa de mort entre els joves.

G.J. Jo vaig fer la cobertura de l’assalt al Banc Central, m’ho sé de memòria. Aquí sí que està a punt d’haver-hi un canvi qualitatiu important.

J.C. Estàvem a l’any 81, que és un any cruïlla, tres mesos després del 23F. Deien si era un 23F-2.

G.J. No, però sí que aprofita l’energia del cas Scala. Joaquín Gambin (condemnat per l’incendi de la sala de festes), aquest sí que era confident de la policia.

J.C. “Cambio 16”, responent a diaris de dreta i d’extrema dreta de l’època, deia, “com s’entén que un anarquista”, perquè s’intentava acusar els anarquistes de lo del Banc Central, “com és que un anarquista profereix “Viva Espanya” dins del banc? Quina cosa més estranya”. Perquè està gravat i se sent. Per què s’intenta tapar d’aquesta manera? És d’una amnèsia increïble, com el cas Scala.

G.J. A les jornades llibertàries del Park Güell (1977) es produeix una ruptura. Luis Andrés Edo reformula la CNT. En aquell moment ja no és l’organització sòlida que era.

J.C. I a partir del 1979-80, amb l’arribada del poder democràtic, aquest poder democràtic, tot allò que estigui massa a l’esquerra de l’esquerra s’ho vol carregar.

G.J. I una altra cosa, els serveis secrets internacionals. Després de la Segona Guerra Mundial, no es mou una pistola sense que ho sàpiga qui hi ha de saber. El somni d’Epoca (Exèrcit Popular Català, dels anys 70), els separatistes, surt d’aquí. Algú creu que les pistoles sortien caigudes del cel?

J.C. Justament, l’etapa dels anys 70 crec que és la que em faria més patxoca per fer un altre llibre. Són tants els elements que acaben configurant cap a on anem, a part que és una dècada que sentim molt propera. 

G.J. Vols que et digui cap a on anem? Cap a aquest gran canvi civilitzacional. No serà una violència cap a fora produïda per lluita de classes, sinó una violència cap a dins. El “faci-ho vostè mateix”. El suïcidi com l’autoproducció de la mateixa violència. Verónica Forqué.  La primera causa de mortalitat en plena joventut és el suïcidi i la segona té a veure amb el motor, però s’estan desenganxant. Fins a la modernitat, cada societat, a la seva manera, sacrifica una part de la seva generació a l’altar del Moloc (antiga divinitat associada als sacrificis dels nens). De la croada dels nens a l’Edat Mitjana, no en va tornar cap. La Greta Thunberg, quan la vaig veure, vaig dir-me, ostres, això és Joana d’Arc?

J.C. Amb la Greta Thunberg també entres en aspectes de màrqueting capitalista. A la ràdio, la tele i mitjans escrits he sentit mil vegades que ens hem d’apropar als joves, però és que no es tracta només de posar joves als mitjans, si no canvies el discurs, els joves no vindran. Si els joves no escolten la ràdio, fes una ràdio diferent, és que potser estàs en uns models encarcarats que no es canvien des de fa 50 anys.

G.J. I els models encarcarats són els que van donar origen  a José Antonio (Primo de Rivera) i Ramiro Ledesma, el veritable líder nazi, el fundador de les JONS (Juntes d’Ofensiva Nacional -Sindicalista), amb un llenguatge que rebutjava el llenguatge amb pompa de la burgesia del XIX, aquella a qui li feia mal l’Espanya que havia perdut Cuba i Puerto Rico, i crea un llenguatge bel·licista i de guerra cultural. 

J.C. L’exaltació de la joventut t’acaba derivant a un feixisme.

G.J. Torno al suïcidi com a forma d’autoviolència autoproduïda…

J.C. Amb la Verónica Forqué sí que hem dit que és un suïcidi, quan fins fa poc a premsa no es parlava de suïcidi, es deia “ha desaparegut”. Com que ha  desaparegut? Se l’han emportat en un sac? 

G.J. Això ja vindrà, està venint. En canvi, és curiós que no ha arrelat el Vaquilla i el delicte quinqui, ni la violència tipus “Taronja Mecànica”. Ni tan sols amb els Latin Kings. Per a mi, un cas molt significatiu, encara que no és de Barcelona, és el de Maria Àngels Feliu (farmacèutica d’Olot segrestada entre 1992 i 1994). Hi ha tot un clima de “passa això, però intentarem que no se’n parli massa”. També passa amb l’alcalde Viola (assassinat el 1978 a casa seva) i amb el Bultó (empresari assassinat el 1977). Va en la mateixa reacció de ser oblidats i esborrats.

J.C. L’alcalde Viola crec que va quedar esborrat per la seva condició franquista i perquè entre els implicats en aquest cas hi ha l’Àlvar Valls, el poeta. 

G.J. Guanyador del premi de poesia Amadeu Oller.

J.C. Exacte. Ara és un senyor que determinats mitjans de comunicació consideren un heroi. Ser un heroi fa que aquest passat delictiu s’esborri. El tema de la farmacèutica d’Olot és molt fascinant. Entra dins l’Espanya del “Quién sabe dónde” (emès per TVE entre 1992 i 1998). Canvia la concepció de la forma d’enfocar i d’explicar la crònica negra, amb la farmacèutica d’Olot, les nenes d’Alcàsser…

G.J. El Paco Lobatón tenia molt coneixement del folklore, era un tio molt activista, havia sigut dirigent de la LCR (Lliga Comunista Revolucionària) a Barcelona.

J.C. Això que dius del folklore és superinteressant per com la societat enfoca aquestes històries. Ens agrada l’expressió catalana “fer safareig”, ens agrada molt fer folklore, però després no entenem que aquest folklore, perquè ens pugui canviar, l’hem d’entendre des d’una òptica d’història social. La incidència a la nostra vida més enllà.

G.J. Això sempre s’ha produït, és a dir, el cine franquista estricte, el del Sáenz de Heredia, no arriba enlloc, fins que no arriba el del “No desearás al vecino del quinto” (Tito Fernández, 1970). 

J.C. “Los Tarantos” (1963), de Rovira i Beleta, també es veu com a folklore, però la van nominar a l’Oscar a millor pel·lícula estrangera. Jo m’imagino uns americans veient la Carmen Amaya meravellats, però, i tota la misèria que mostra? El folklore hauria de ser una eina de denúncia.

G.J. Rovira i Beleta havia sigut un tio molt intel·lectual, molt intel·ligent, però qui fa la pel·lícula del Vaquilla? El director (José Antonio de la Loma) havia sigut mestre d’un col·legi municipal al Barri Xino, darrere de les atraccions. Aquest tio sabia el que feia, i connecta amb el folklore.

J.C. La Barcelona del Paral·lel, que va morint a poc a poc, també és un focus que vertebra.  

D’EMOCIONS I RACIONALITAT 

És aviat per disseccionar com afecten a la història col·lectiva l’atemptat de La Rambla o el procés català? Quines conseqüències se’n poden extreure? Les emocions, la pandèmia de la Covid i les noves tecnologies ho impregnen tot de tal manera que alteren els estats d’ànim i articulen cap a on anem.

J.C. L’atemptat de La Rambla el 2017 també ens condueix a un oblit. Bé, l’oblit sempre és selectiu. Crec que és l’atemptat que li ha tocat viure a aquest país en el pitjor context possible. Amb el procés, quan quedava un mes i mig per al referèndum i els polítics comencen a moure les banderes. És un atemptat pervertit, i no pervertit per qui el comet, sinó perquè, després, la classe política demostra que no té cap mena d’interès per la ciutadania perquè manipula tot l’entrellat.

G.J. La pluralitat catalana no és el seny i la rauxa, sempre ha sigut el seny i la frivolitat, el component frívol de les persones.