“Estic cansada de ser sexy”. Aquesta setmana, l’actriu i activista Carmen Jedet ha fet públiques les captures d’una conversa whatsapp on explicava a un interlocutor anònim – i a tots nosaltres – que se sentia estancada i condemnada per l’atractiu associat al seu nom. “Ser guapa i sexy ha estat la meva marca, el meu negoci, i no vull seguir sent-ne esclava”.
Les captures anaven acompanyades d’unes fotos d’ella mateixa plorant, en primeríssim pla, sense filtres ni maquillatge. Alguns han corregut a titllar la seva actitud de teatral i ridícula per “plorar per ser massa guapa” per pujar al “carro de la salut mental”, que es veu que ara està de moda. Però als que diuen que lo de la Jedet és estratègia jo els voldria preguntar: és realment possible deixar de ser producte i “performance” en un món on fem servir els mateixos canals per vendre’ns i per socialitzar?
La reflexió de la Jedet no només em sembla legítima sinó perfectament lògica amb com està canviant el món al nostre voltant. Quan fa una dècada començava a explotar el fenomen de les xarxes socials, vam descobrir en elles un espai on tornar a néixer. Instagram, Twitter o Facebook podien ser canals per interactuar amb l’altra gent, però sobretot ens van servir per interactuar amb el nostre jo, o la percepció d’aquest.
Per primer cop, teníem a les nostres mans una eina potentíssima que ens permetia triar quina mena de persona presentàvem al món: els llocs on viatjàvem, els cafès que preníem i els llibres que llegíem, és a dir, els diners que podíem gastar, el nivell cultural que havíem heretat o el sentit de l’humor que ens feia els més llestos de Twitter. Les nostres xarxes esdevenien una mena de currículum vitae personal que, com va demostrar més tard el fenomen dels influencers, acabaria sent un currículum vitae literal.
Paral·lelament a aquest procés d’auto-màrqueting, durant els 2010s també es popularitzava el moviment “Body Positive”, que defensa que tots els cossos són bells també fora de la norma. I, encara que com a reivindicació de guerrilla ha servit per fer front a la grassofòbia o al racisme, no sempre ha estat tan alliberador com prometia. La idea que siguis com siguis també puguis ser atractiu té un problema, i és que no sempre s’és atractiu.
El nostre físic canvia i la nostra idea de bellesa també. Hi haurà dies que et veuràs al mirall i estaràs de mal humor, faràs ulleres o hauràs descobert que tens un ull més amunt que l’altre i no et podràs fixar en res més. Hi haurà dies que et veuràs radiant i hi haurà dies que no, però hauràs de viure igual. I és que no només tenim dret a ser lletjos sinó que ho som, i no passa res.
Ara, en un món on post rere post intentem vendre’ns a milions de desconeguts per likes, capital social, oportunitats de feina o simplement per participar en aquest nou llenguatge social, cada cop que fallem en sentir-nos atractius sentirem que fallem també com a producte mercadejable per l’algoritme, i, per tant, com a persona. Arran d’això, apareix el “Body Neutral” com a alternativa al “Body Positive”.
El “Body Neutral” defensa que el teu cos pot ser bonic o lleig, però que al cap i a la fi només és un cos que t’ha de servir per viure, per moure’t, per alimentar-te, etc. Que ser atractiu no ha de determinar de cap manera el teu valor com a persona, i que aquest valor depèn de moltes coses més que de la teva bellesa. Perquè el concepte de bellesa és canviant i perseguirà sempre l’impossible, l’exclusiu i especial, perquè precisament juga amb el fet que sigui inaccessible per la majoria, però això és un tema per un altre article.
Justament arran d’aquest canvi de paradigma és quan comencem a veure un gir en la manera en què els més joves fan servir les xarxes. Si entre 2016 i 2019 vivíem el boom dels influencers, on qualsevol persona, fins i tot tu, era susceptible de vendre’s per vendre’t alguna cosa, la pandèmia i el confinament van acabar de canviar la manera en com ens presentàvem a internet.
Durant mesos no podíem anar enlloc, ni sortir de casa, o sigui que els nostres posts van mirar cap endins. Els qui dominen el llenguatge ja no es mostren fent de model en el decorat perfecte de la seva vida sinó que ens obren una finestra a la seva ment. El producte ja no és el seu somriure, els seus abdominals o uns llavis acabats d’injectar, sinó el seu punt de vista, l’accés a la intimitat. Si baixes per Instagram veuràs reculls de fotos curosament triades per allò que signifiquen, encara que pocs ho entendran.
No són especialment boniques ni pensades per cridar l’atenció. Bodegons quotidians, captures de pantalla, fotos mogudes, retrats fets d’amagat, i, sí, selfies plorant. Com les de la Jedet. Una altra selfie emocional que hem vist aquests dies ha estat la de Rosalia, que ha fet públic el seu compte privat, segurament per preparar el hype per al seu nou àlbum. Encara que hi pugui haver un punt d’estratègia en el fet d’obrir-lo al món, el compte acumula publicacions d’anys enrere, altament personals, que segurament no havien estat pensades per ser públiques.
A la Carme Jedet l’han acusat, entre altres coses, d’enfilar-se al carro de la salut mental per explotar la vulnerabilitat que ara està de moda, segurament perquè tenim assimilada la imatge de les xarxes com un aparador, i res del que hi pengem ens pot semblar honest. Però oblidem que les xarxes són, abans de res, una extensió de la nostra manera de socialitzar, que canvia alhora que canviem nosaltres, i que segurament és el sistema econòmic que ens va al darrere intentant capitalitzar cada nova tendència que es crea i no al revés. Que la nostra activitat a les xarxes acabi assemblant-se a una transacció econòmica segurament respon a la manera en com el sistema ens ha forçat a viure també fora de les pantalles: convertim passa-temps en segones o terceres feines, vivim les trobades socials com fonts de contactes, convertim les nostres xarxes en currículum vitae perquè necessitem més feina…
Qualsevol cosa que fem dins un sistema explotat pel capitalisme serà susceptible de ser explotada per aquest. Un cop assumim això, potser podrem aprendre alguna cosa de publicacions com les de la Jedet, que són absolutament vàlides i d’acord amb els canvis que estem vivint, i que sospito que potser no haurien crispat tant si no les hagués dit una dona trans.
Catalunya Plural, 2024 
