La vista s’enfoca envers ella, com hipnotitzada per diversos motius, no tan sols sa bellesa, més forta ara, restaurada. La seva façana central seria apàtrida, divisòria entre Meridiana i Aragó, com si, sense saber-ho, exercís de frontera. Llueix balconada, una decoració basada en quadrícules bicolors per a donar ritme al conjunt i sanefes molt discretes, imperceptibles per a certs ulls. A dalt, s’aprecia una vidriera, potser el cim estètic de la finca, encara més quan, a un instant indeterminat, es desestimaren les dues torretes que la coronaven.
L’obsessió per les passejades i les rutines diàries em duen gairebé diàriament cap a aquest punt de la ciutat. Caminar molt condueix, de manera inevitable, a una acumulació d’investigacions pendents. Aquesta havia d’arribar tard o d’hora, per això el meu cap havia interioritzat dues dades essencials per a encetar-la: Casa-Taller del fotògraf Gambús, firmada per Joaquim Rivera Quadreny, amb més rúbriques al perímetre comprés entre el Clot i la Sagrera.
Escriure és un plaer, però cercar entre els documents i reconstruir un passat és una emoció superior. Avui continuem als límits, i l’abundància d’informació a desgranar és un petit miracle fruit de les meves troballes, tan abundants com per a inaugurar una sèrie dedicada a aquest peculiar edifici, perfecte per a traçar línies dels camins, únic des de múltiples punts de vista, ignorat des del conformisme amb les dades.
El 24 d’agost de 1913 algú volgué vendre un pis, al millor indret del Clot, una planta baixa a un preu molt assequible. Potser era Dolor Coll, a qui pels volts de 1906 obligaren a encerclar el seu solar a Meridiana amb Aragó, contenidor de dues casetes amb els seus patis respectius.
També podria ser el mateix Joaquim Rivera i Quadreny, posseïdor, segons un document de l’Arxiu Municipal, de terrenys entre la Sèquia Comtal, Aragó i Meridiana. Si ens atenim a la Història, veurem com el breu del diari no caigué al buit, doncs, segons les fonts, el 1915 ja existia aquesta meravella, peculiar a simple vista per la seva ubicació, si bé tampoc pas tant si s’analitzen els perquès.
Des del darrer terç del segle XIX, la fotografia anava in crescendo, i molts professionals requerien espais per a desenvolupar la seva professió. Els més famosos, així ho ha volgut la historiografia de la Ciutat Comtal, serien els germans Napoleó, amb la gens banal col·laboració d’Anaïs Tifón, recuperada de l’oblit amb un interior d’illa, una paradoxa, doncs pot haver-hi cada cop més nomenclàtor femení, però aquest roman mig ocult als ulls de la ciutadania.
Els Napoleón tingueren el seu estudi a la Rambla, on més tard esdevindria cèlebre el frontó Colón. Gambús no fou tan prestigiós, de fet, la majoria d’estudiosos ni tan sols s’han preocupat a revelar la essa del seu nom, corresponent a Santiago.
El bon home, casat i amb dos fills, era correcte al seu ofici, i als anys previs a l’adquisició de la seva perla, amb l’estudi emplaçat com és normal on la vidriera, sabem d’alguna imatge seva pel vell Sant Martí, així com d’altres retrats, com el de la seva filla, per a bodes, batejos i comunions, a més de grups de família, prova indubtable de com la imatge, amb gran èxit a la premsa escrita, deixava de ser un luxe per a endinsar-se a la quotidianitat.
El 18 de desembre de 1920 nevà amb profusió a la capital catalana. La instantània és impressionant. Des de Meridiana 117/ Aragó 588 contemplem una Meridiana mi en bolquers, amb el tren hegemònic, la Sèquia Comtal en procés d’urbanitzar-se, la primera església de Sant Martí de Provençals encara íntegra, senders com improvisats per la influència dels flocs i una senyora vestida de fosc per a donar més volada a la composició.
L’autora d’aquesta joia sol atribuir-se a Santiago Gambús Maspoulet, soci del Centre Excursionista de Catalunya des del darrer trimestre de 1915. En realitat, qui féu clic a la càmera fou una altra persona. Gambús havia mort poc abans d’aquesta data, com verifiquem per unes mencions a la seva vídua a la Gaseta Municipal l’abril de 1920.
La senyora, Francisca Vivó Mogas, volgué ampliar el primer pis de la vivenda. El santuari del seu marit fou ocupat per un col·lega, més jove i amb moltes ganes de captar clientela. Per a aconseguir-ho, penjà un cartell a la façana, Fotografia Raphael. Degué ser un avançat al cantant, amb ímpetu pel seu negoci, ja que a més a més de la Meridiana tingué una altra sucursal al 59 del passeig del Triomf, actual rambla del Poblenou.
Tan ell, de qui revelaré la seva identitat al proper paràgraf, com Gambús degueren ser intel·ligents per la seva aposta vers una perifèria en completa transformació, si es vol, simbolitzada a la cruïlla de Meridiana amb Aragó on a poc a poc, des de la fi del segle XIX, fou gestant-se una illa més aviat heterodoxa, les seves dues puntes connectades mitjançant elements arquitectònics i relats personals força curiosos.
L’hereu de Gambús fou Rafael Salcedo Herrero, nascut el 1890 i casat amb Elena Grafulla Sánchez. L’hemeroteca ens brinda tessel·les de la seva existència. Participà en les activitats de la zona, sobretot com a jurat de concursos de fotografia, com el de l’Ateneu Obrer Martinenc. Ignora el seu bàndol a la Guerra Civil; així i tot, dóna al Tresor Nacional una petaca de plata, vint-i-cinc grams de diamants i una cadena d’or. El verb sona inexacte. El més probable és que el comminessin a lliurar les seves riqueses, com succeí a tota Espanya amb molts vençuts desitjosos d’estalviar-se problemes i, novament, claudicar.
Perdé la dona el 1956, i almenys des de l’any següent, si bé no podem descartar una anterioritat, era president del Gremi de Fotografia Artesanal de Barcelona, rigorós a les seves funcions d’homenatjar la Santa Faç, patrona del col·lectiu. Morí el setembre de 1971 al seu domicili del 28 de l’avinguda de Sarrià, indubtable mostra de progrés material, plorat per Maria Victòria, la seva única filla.
Els de Gambús no amagaren aquest tresor poc destacat de la Meridiana, on sempre hi hagué, ara i abans, una farmàcia, prima donna d’una activitat comercial i pedagògica res casual pel destí dels seus protagonistes. Ambulàncies de la Creu Roja i l’Acadèmia de música de Rafael Losada, director de la banda martinenca, tingueren el seu pes específic entre aquells murs, així com, quelcom molt del període republicà, L’Institut Feminal de Sant Martí.
A Aragó 586 residí fins al seu darrer sospir Adela Vivó Mogas, germana de la vídua de Gambús. El seu veïnatge perpetuava un clàssic d’antuvi, quan els clans preferien no allunyar-se gaire dins d’aquests vincles de seguretat, aquí més reforçats després del decés del fotògraf, qui almenys ens llegà un bé vàlid per a explicar la configuració dels alentorns, la forja d’una feina molt insòlita a l’època i un testament on l’únic element controlable era la propietat, doncs cada una de les biografies implicades seguí diferents derroters, cadascun d’ells bonic per com traçà l’ADN d’aquests cossos anònims, sempre menyspreats perquè pocs pensen en com una urbs es nodreix de tots els seus mosaics humans.
Catalunya Plural, 2024 
