Arran dels esdeveniments, convé reflexionar sobre el futur de les democràcies en l’ordre liberal. Abans d’assenyalar les amenaces procedents dels règims autoritaris o iliberals, els països democràtics han d’examinar les seves debilitats internes.
Jo observo tres grans bretxes que anomeno les tres G de la crisi de la democràcia. És a dir: el gènere, la geografia i les generacions. A aquestes, cal sumar-hi una quarta idea transversal, que és la batalla pels fets, en encertada expressió de Maria Ressa, periodista i Premi Nobel de la Pau 2020. Vegem les bretxes.
Bretxa de gènere
La primera bretxa és el gènere. Les polítiques d’igualtat s’han instal·lat a les democràcies i serveixen per corregir problemes estructurals en diferents matèries.
S’ha avançat de manera significativa en els darrers vint anys. Ara, però, cal ampliar la perspectiva i pensar que les identitats individuals, la manera que tenim de ser i percebre’ns, forma part del cabal polític.
Protegir la identitat consisteix en el dret a ser diferent a l’espai públic i sentir-se reconegut com a ciutadà. Cal impulsar polítiques públiques que permetin a tothom estar a la sorra pública real o digital, exercir el dret a vot, liderar iniciatives socials i equilibrar la representació en institucions polítiques. Una democràcia d’homes blancs, amb estudis superiors i bones feines, manifesta una visió molt pobre del món actual.
Bretxa geogràfica
La segona G fa referència a la geografia. Creix la desigualtat entre territoris: hi ha ciutats de primera i de segona, així com centres urbans i espais rurals. La concentració de béns i serveis crea economies d’escala (ocupació, salaris, representació política) i desigualtat relacional (accés a l’educació i la cultura).
Sense contramesures, la territorialització de la desigualtat tindrà efectes en les infraestructures (mobilitat, educació, hospitals, aigua, recollida de residus), en l’organització efectiva del poder a l’última milla (xarxes de solidaritat social o màfies) i en el comportament electoral (vot populista i antiglobalitzador).
En aquest repte convergeixen demografia, geografia urbana i polítiques de cohesió social, tres pilars de l’economia política que mereixen atenció en seu parlamentària.
Bretxa generacional
La tercera dimensió G és generacional. Els joves s’incorporen tard al mercat laboral i en males condicions, cosa que retarda la maduresa social i afectiva. Creix la desafecció pel sistema democràtic, ja que no ofereix solucions als seus problemes immediats.
A l’altre extrem, la digitalització deixa enrere col·lectius de gent gran que no poden o no saben moure’s al nou entorn. Sense competències digitals, són dependents dels seus fills per fer tasques bàsiques (banc, supermercat, atenció sanitària).
I mentrestant, al mig, els més grans de 50 anys són vells per al mercat laboral, però joves per a la jubilació. Tenen dificultats per reciclar-se professionalment i no estan per llençar-se a aventures emprenedores. Sense oportunitats, el projecte polític del trumpisme els sedueix amb una oferta que esmena la totalitat.
En absència d’un projecte polític integrador, la democràcia i les eleccions semblen un caprici d’urbanites amb bones feines, un tsunami desvertebrador de la convivència.
La batalla pels fets
La quarta escletxa no comença per G, però és substancial a la naturalesa política de les democràcies. Si no hi ha consens sobre què és veritat i què mentida, la realitat factual s’esvaeix. Els fets alternatius, la postveritat, les notícies falses i les càmeres de ressò són nous noms per a la mentida.
La novetat consisteix que molts dels mentiders ostenten càrrecs públics, són periodistes o treballen a l’esfera pública. Són professionals a sou de la mentida, una indústria en auge.
“In dubio, pro dubio” no consisteix a falsejar la realitat, sinó a la creació de nous fonaments per confondre realitat, desig i emoció. El risc planteja amenaces i objectius al nivell cognitiu (difusió d’idees, erosió institucional, discussió de valors pluralistes) i al judici actitudinal (pràctiques contràries a les societats obertes, menyspreu de les minories, tendència a l’homogeneïtzació). McIntyre explica que, en absència d’una realitat factual, “els polítics poden desafiar els fets i no pagar cap preu polític”. És el camí de la dictadura.
En síntesi, les democràcies contemporànies necessiten una revisió de les claus institucionals, les normes i la cultura política. Sense la resolució dels problemes interns, difícilment es podrà afrontar una agenda de transformació per als reptes de la globalització actual on, aquí sí, les democràcies tenen depredadors a l’aguait.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
Catalunya Plural, 2024 
