El finançament de la renda bàsica i l’acumulació de la riquesa

A les principals economies desenvolupades s’observa des dels anys 80 del segle passat un creixement continu de l’acumulació de la quota de riquesa total en favor de la part més rica de la població. Aquesta tendència va trencar quaranta anys anteriors de signe contrari iniciats amb la segona guerra mundial, l’establiment dels principals sistemes d’estat del benestar i un sistema fiscal molt més progressiu amb tipus marginals o sobre la renda que arribaven en alguns països al 90%. Els estudis del World Inequality Lab, amb quatre co-directors com Lucas Chancel, Thomas Piketty, Emmanuel Saez i Gabriel Zucman, tots especialistes en desigualtat i fiscalitat permeten fer un seguiment continu d’aquesta evolució, amb dades actualitzades afegides a la perspectiva històrica.

Al Regne d’Espanya, l’adveniment de la democràcia i d’un sistema fiscal més equiparable al dels països desenvolupats va retardar aquest canvi de tendència fins a principis d’aquest segle. Just va començar a canviar a principis d’aquest segle, amb la primera majoria absoluta del PP. I precisament el 2002 es va publicar la primera Enquesta Financera de les Famílies (EFF) per part del Servei d’Estudis del Banc d’Espanya. Era la primera enquesta que, tot i que no permet fer desagregacions territorials, permetia ajuntar dades de renda, de patrimoni i deutes de les famílies espanyoles, i creuar-les per diferents variables sociodemogràfiques com l’edat, nivell d’estudis, relació amb l’ocupació, etc.. I sobretot permetia estratificar la població per nivells de renda o riquesa. Des del 2002 s’han publicat ja els resultats de 6 onades de la EFF, essent la darrera la del 2017 (amb dades del 2016).

Molt breument , l’observació de les dades de les EFF del 2002 al 2017 indica tres períodes clau d’aquests 3 lustres: expansió abans de la crisi del 2008, crisi del 2008 i recuperació a partir del 2013 sense arribar al 2016 als valors màxims del 2007; i amb una característica comuna en els tres períodes: l’increment de la desigualtat basat en un empobriment de les capes més pobres i més joves de la població i l’acumulació de la riquesa en el 10% més ric de la població i entre les llars de més edat.

Font: elaboració pròpia amb dades de l’Enquesta Financera de las Famílies. BdE.

Afegirem que amb les dades de riquesa de les famílies que elabora trimestralment el Banc d’Espanya amb les seves fonts de registres financers, a juny de 2021 la riquesa total neta ja havia superat el pic del 2007, essent degut a l’increment del patrimoni financer, mentre que e valor del patrimoni immobiliari (l’habitatge principal és on es concentra la riquesa de les famílies de menor patrimoni) encara estava per sota del valors del 2007.

Un desenvolupament més extens d’aquestes dades es troba en aquest article.

Amb aquestes dades, dos aprenentatges són importants d’esmentar:

1. El canvi radical en el comportament (volgut o forçat) de les llars joves que ni poden estalviar ni poden endeutar-se per comprar un habitatge, el que les condemna a viure de lloguer en un país on al menys en las grans ciutats i àrees metropolitanes no hi ha parc d’habitatge de lloguer protegit i per tant estan sotmesos a l’especulació del mercat immobiliari. Cal dir que això es combina amb una reducció real dels ingressos de les llars durant el període 2008-2017, on el segment més afectat ha estat el de la gent jove (27% de reducció en termes reals).
2. La incapacitat del sistema fiscal espanyol per frenar aquesta acumulació de la riquesa cap el 10% més ric. Segons les estadístiques oficials i anàlisis realitzades com les del World Inequality Lab el Regne d’Espanya és el tercer país per la cua a Europa amb menor pressió fiscal i el quart amb menor pressió sobre els més rics (només superem a Sèrbia, Romania i Croàcia). I part de l’explicació ve donada perquè el sistema fiscal espanyol grava molt poc les rendes del capital, ja siguin les monetitzades (el tipus d’imposició del IRPF sobre els rendiments del capital cobrats o el de societats sobre els guanys és inferior al de les rendes del treball) o les latents (les plusvàlues no realitzades o ocultes en patrimonis empresarials, fons d’inversió, etc.).

Cal afegir que el patrimoni immobiliari també s’està acumulant en aquest segment de la població més ric i que s’estan convertint directa o indirectament (a través de les societats immobiliàries en les que participen) en els arrendadors dels habitatges del joves o de les famílies de baixos ingressos sense capacitat de compra. Això, a la pràctica, genera una transferència creixent de renda dels pobres cap als rics per la via dels lloguers.

No disposem de dades per a Catalunya, però sí que observant les dades dels cabals hereditaris declarats en l’Impost de Successions també s’observa al llarg dels anys una creixent acumulació dels mateixos en el 10% més ric de les persones mortes. I recordem que les successives reformes i contrareformes dels Impost sobre Successions i Donacions han reduït el tipus mitjans efectius del ISD a la meitat dels que tenien abans del 2009.

Tot plegat ens fa pensar que en el debat sobre com finançar una renda bàsica universal al nostre país les fonts procedents de la imposició sobre la riquesa i els rendiments del capital hauran de tenir una importància decisiva, i per dues raons. La primera és que aquesta acumulació de riquesa en els més rics, i a les esquenes de deixar sense res als pobres i joves, és insostenible i cal aturar-la i revertir-la. La segona és que el potencial recaptatori és molt important, sempre que es puguin capturar i taxar adequadament aquests patrimonis i les rendes reals(sovint queden ocultes com hem dit en els balanços de societats i en els valors liquidatius de fons, al país o fora). Només una dada: si la quota de participació de la riquesa del 10 % més ric de la població del Regne d’Espanya s’hagués mantingut constant entre el 2008 i el 2017 en lloc de pujar 11,6 punts, s’ haurien d’haver transferit via impostos entre 49.000 i 88.000 milions d’euros anuals des del 10% més ric cap a l’estat o cap les rendes més baixes. Aquestes xifres haurien permès finançar amb escreix el cost net d’una renda bàsica universal. I equivalen entre el 2,2 i el 3,8% anual de la riquesa acumulada del 10 % més ric, res que es pugui interpretar com expropiatori i que, per cert, entra en els paràmetres de taxació proposats per Thomas Piketty en el seus escrits per reduir la desigualtat creixent en els països avançats.

Finalment dir que, al meu entendre, la mesura imprescindible de la renda bàsica ha d’anar acompanyada d’una veritable política de creació d’un parc social d’habitatge públic potent que aturi aquesta sagnia de la transferència de rendes dels inquilins joves i pobres als propietaris rics i grans, essent en aquests moments un dels canals principals de generació d’un cercle infernal de creació de pobresa per la via de la desigualtat en la riquesa.