La crisi dels opiacis assola els EUA

Vestida de negre rigorós, Sarah Laurel acudeix puntual a la nostra trobada. Mentre fuma, els reflexos lilosós dels cabells es mouen a un ritme marcat pel pas decidit, rotund, amb què camina cap al centre d’acollida per a dones víctimes d’addicció als opiacis que ella mateixa va fundar: Savage Sisters. La iniciativa va partir de la seva pròpia experiència: després d’haver viscut mesos al carrer consumint aquestes substàncies, entre les quals hi ha l’heroïna i el fentanil, la seva vida va fer un gir de 180 graus en veure’s a l’UCI d’un hospital amb multitud d’ossos trencats. “Vaig estar a punt de morir; no ho recordo bé, però em vaig veure embolicada amb una baralla, hi havia una arma, i vaig acabar caient-me per la finestra d’un segon pis”. Després de passar diverses hores tirada en un descampat, algú es va acostar i li va prestar el mòbil, donant-li l’opció de fer només una trucada. Va ser la seva mare, qui la va recollir i es va ocupar d’una recuperació tan dura com, fins ara, exitosa.

Laurel podria haver format part d’una estadística que posa els pèls de punta: l’any 2020, més de 93.000 persones van morir per sobredosi als Estats Units, un 30% més que l’any anterior, segons dades del Centre de Prevenció i Control de Malalties (CDC). A Filadèlfia, ciutat que ens acull a totes dues i on es pot trobar el mercat a l’aire lliure de drogues més gran de la costa est, al barri de Kensington, també van sonar les alarmes durant l’any pandèmic: 1.214 víctimes mortals, a només tres del més gran rècord de la seva història, aconseguit el 2017. De fet, abans que la Covid arribés als Estats Units, l’anomenada epidèmia dels opiacis era el problema de salut pública més gran que enfrontava el país, amb una xifra total de morts que supera el mig milió des que el Big Pharma comencés a promocionar aquestes substàncies de manera massiva a mitjans dels anys 90. Quan li pregunto a qui culpa per tot el patiment acumulat, afirma contundent: “Jo porto dins el gen de l’addicció, però aquest desastre l’han provocat les farmacèutiques”.

La cerca de responsables

No és casual que Sarah Laurel pensi així. El “gen” que esmenta va començar a activar-se quan li van diagnosticar síndrome del túnel carpià, una afecció que li causava dolor al canell, producte, segons ella, de passar moltes hores treballant a l’ordinador. Abans de caure a les drogues i el sensellarisme, Sarah era una executiva de vendes en un hotel de luxe. Portava una vida acomodada malgrat ser mare soltera: amb el seu sou pagava habitatge, escola bressol, cotxe… tot el necessari perquè ni la seva filla ni ella els faltés de res. Després de la lesió, li van receptar opiacis i, a partir d’aquí, va veure com el seu món s’ensorrava: es va tornar addicta, va perdre la feina, la casa, i fins i tot va arribar a trepitjar la presó per robatoris efectuats per poder comprar droga.

En els més de vint anys que la crisi dels opiacis ha causat estralls, la recerca de responsables més enllà del mateix individu ha produït molt pocs resultats. El setembre passat es va conèixer el veredicte d’una demanda contra la família Sackler, amos de la poderosa Purdue Pharma, pionera a comercialitzar oxicodona, un opiaci potent, per al seu ús generalitzat contra el dolor.

Segons informa NPR, la ràdio pública nord-americana, els litigis van culminar amb un acord pel qual els Sackler es van comprometre a pagar uns 4.300 milions de dòlars (3.700 milions d’euros) i renunciar a la titularitat de Purdue Pharma, amb què han guanyat més del doble mitjançant la venda d’aquests productes.

A més, la sentència blinda els Sackler contra noves accions legals, cosa que ha desfermat les crítiques de moltes famílies afectades. Actualment, s’està celebrant un altre judici que posa al punt de mira les farmàcies, acusades de lucrar-se dispensant opiacis sense complir la normativa federal que les obliga a monitoritzar les receptes que reben i assegurar-se que els medicaments de risc acaben a les mans apropiades.

Tot i que encara no s’ha dictat la sentència, és sabut que hi ha un mercat negre de substàncies legals com l’oxicodona i el fentanil que es venen amb altres il·legals com l’heroïna. Laurel les ha provat totes, com Caroline, una de les noies que s’allotja al centre d’acollida i prefereix no revelar el nom real. En el seu cas, ja existia un historial d’addicció a la família, amb membres que es drogaven al seu entorn proper. Ella va resistir la temptació molt de temps fins que, finalment, va caure també a les urpes de diferents substàncies.

A això s’hi va sumar una relació sentimental carregada de violència amb un altre addicte que, quan escassejaven els diners, l’obligava a prostituir-se. “Ja és mort”, explica, mostrant una inquietud que remet a la causa d’aquesta mort: l’accident de trànsit del qual va sortir viva de miracle. Després d’un temps en coma que li va servir per desintoxicar-se, els metges li van receptar opiacis per tractar el dolor que li van generar múltiples cirurgies. Quan li pregunto si no sabien dels seus problemes amb les drogues, abaixa el cap i murmura: “Em van dir que era una dosi molt baixa, que no recauria”, però sí que ho va fer.

El doctor Andrew Kolodny, director d’un centre de recerca sobre opiacis a la Universitat de Brandeis, assegura que l’Administració d’Aliments i Medicaments (FDA, en les sigles en anglès), no va complir els protocols requerits a l’hora d’aprovar-ne l’ús i la comercialització de l’oxicodona a mans de Purdue Pharma. En un article per a l’AMA Journal of Ethics, Kolodny argumenta que si la FDA, una agència federal, hagués seguit la normativa vigent, aquesta substància només hauria estat indicada en cas de malalties terminals.

El mateix article qüestiona les portes giratòries entre la indústria farmacèutica i el govern: en els darrers anys, diversos empleats encarregats d’aprovar els permisos per a opiacis han passat a treballar per als seus fabricants, i fins a vuit experts que van participar en un comitè assessor per a la FDA l’any 2002 tenien vincles financers amb diferents farmacèutiques. Tal com es desprèn de les dades, la gran crisi de salut pública que representa el consum d’opiacis ha estat un negoci molt rendible per a certs sectors. A l’altra banda hi ha els més de deu milions de persones que van efectuar un “ús inapropiat” d’aquestes substàncies, segons el Departament de Salut i Serveis Humans (dades del 2019), a més de les víctimes mortals.

Lloc on es va signar la Declaració d’Independència, ciutat històrica on es troba el carrer més antic del país, Filadèlfia és també la meca nord-americana dels opiacis. El barri de Kensington, que va assolir fama nacional arran d’un reportatge publicat pel New York Times el 2018, ha passat a ser conegut mundialment per uns vídeos anònims que circulen a Internet.

Filadèlfia, meca de la droga

Als carrers de Kensington es pot observar multitud de gent injectant-se heroïna a plena llum del dia, escombraries i excrements dels que passegen sense llar, piles de xeringues i una desolació que afecta tant les persones addictes com les famílies que hi viuen. Eduardo Esquivel, president de l’associació de veïns, va denunciar recentment la situació en una columna de premsa, on va arribar a acusar les autoritats de voler contenir el problema entre els límits del barri.

Encara que l’ajuntament ha llançat recentment un pla d’acció davant l’escalada de morts durant la pandèmia, a Esquivel no li sembla prou. A Kensington es mouen uns mil milions de dòlars a l’any en compravenda de drogues, i és un dels enclavaments més perillosos de la ciutat, amb set homicidis, 66 agressions amb violència i 132 robatoris reportats l’últim mes, segons dades de la policia.

Laurel sent calfreds només de pensar-ho. Quan estava enganxada, relata, el barri li semblava un paradís; ara ho veu “fastigós, maleït” i únicament va per proporcionar assistència a qui ho necessiti, en forma de medicaments per a la sobredosi i informació sobre Savage Sisters. Critica que no hi hagi cap tipus de regulació per a les cases d’acollida, on sovint s’exigeixen favors sexuals a les llogateres a canvi d’un sostre. No obstant, aquesta facilitat burocràtica va jugar a favor seu a l’hora de fundar la seva organització, que ja compta amb quatre centres i subvencions municipals. Més enllà de l’assistència mèdica i l’allotjament, la seva ONG ofereix diverses activitats esportives que busquen promoure un estil de vida saludable entre els que encara es recuperen. L’acompanyo a una d’aquestes, la classe de kickboxing: “La gent té molta ràbia a dins, saps? Cal treure-la”.

L’observo deixar anar cops de puny i puntades de peu al costat d’altres que han patit circumstàncies semblants. Somriu. Com Caroline, està orgullosa d’haver superat una addicció que gairebé la mata, malgrat els pocs recursos disponibles per a persones en situació. A la laxitud federal que impedeix regular des de dalt l’embolic d’interessos econòmics darrere de la prescripció d’opiacis, s’uneixen bloquejos legals com l’impost al centre de consum supervisat que s’obriria a la ciutat. Un jutjat va impedir que la iniciativa fructifiqués i ara el cas es troba al Tribunal Suprem.

Barrera rere barrera, “cal continuar lluitant”, assevera Laurel. Colpeja el sac de boxa, agafa aire, colpeja de nou més fort, s’asseca la suor. Avui, en aquest gimnàs dels afores, sembla invencible.

Aquest és un article original de La Marea.