Dirigint-se al jove Ignasi, en el seu llibre epistolar Cartes a un jove polític. Què pots fer pel teu país, Antoni Dalmau i Ribalta cita Espriu, qui, a Primera història d’Esther, posa en veu del personatge de l’Altíssim una sentència que, segons Dalmau, “els polítics haurien de recitar cada matí només llevar-se i que hauria de figurar, de forma lapidària, en tots els despatxos i salons on es couen o s’adopten decisions importants…”. La sentència d’Espriu deia així: “Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum”. En l’exercici de la política i en el de la vida en general, Dalmau va tenir present tots i cadascun d’aquells fragments de veritat als que apel·lava el poeta, per petitíssims que aquests fossin, i els va tractar amb el respecte que mereixen. Aquesta era una de les seves principals virtuts.
El polític i escriptor, o escriptor i polític -a les darreries en va capgirar l’ordre-, Antoni Dalmau ens deixà el 5 de gener a Igualada, escasses hores abans que els reis d’Orient transitessin pels carrers de la ciutat que tant estimava. Lligava així el seu decés a una de les festes més apreciades de la capital de l’Anoia, en la qual ell va participar fent de rei Baltasar. Tot plegat, a conseqüència d’un desafortunat accident domèstic, als 70 anys. Així, l’alegria pròpia de reis es va veure desdibuixada a Igualada enguany per la mala notícia de la defunció d’un dels intel·lectuals igualadins més reconeguts i apreciats dins i fora de la ciutat.
Calculo que el vaig conèixer a mitjans dels 80, quan ell era el flamant president de la Diputació de Barcelona i jo un jove postulant i inexpert periodista. Recordo aquell somriure murri, que s’obria pas sota el frondós bigoti. A toro passat, em crida l’atenció que mai, ni llavors ni després, fes ús de la seva superioritat intel·lectual ni vivencial. Ell devia tenir llavors l’edat de crist i jo vorejaria la majoria d’edat. Ja llavors combinava amb encert el do de la paraula, es feia escoltar, i el del silenci, sabia escoltar.
L’últim cop que vam coincidir va ser a Igualada, en una d’aquelles cafeteries, ara tan de moda, que combinen el cafè amb les plantes. Així, enmig de la vegetació llegia el diari. Vam comentar que cada dia costa més llegir un diari amb el qual sentir-se còmode. Coincidíem encara, nostàlgics, en la defensa de la lectura en paper dels diaris, de girar les pàgines lluitant endebades contra la digitalització. Vam tornar a parlar del meu període novaiorquès. Sempre em treia el tema, admirava que d’un dia per un altre ho deixés tot per anar a viure a Manhattan, i a mi em cridava l’atenció que algú, al qui jo tant admiro, valorés el meu petit gest.
Ho vaig publicar al Twitter només saber de la seva mort: “Desolat, hem perdut un savi. M’encantava enraonar-hi”. Com alguns van percebre, vaig usar el verb enraonar i no conversar o simplement parlar amb tota la intencionalitat. L’Antoni enraonava. Feia ús de la raó, raonava les seves paraules i convidava els seus interlocutors a fer-ho també, convertint aquelles fugaces trobades en un plaer extraordinari. L’altra seva gran virtut la vaig resumir en una segona piulada: “Enraonava (costa acceptar el passat…) com pocs. I també conjugava molt bé un altre verb, només a l’abast de les persones sàvies, escoltar. L’Antoni enraonava i escoltava molt bé…”.
De res o de poc serveix insistir encara i aquí en la mala sort que va tenir Igualada per no fer-lo alcalde en les primeres eleccions municipals just després de recuperar la democràcia (1979). La seva passió per la ciutat, sumada a les seves capacitats polítiques, que després demostraria exercint la presidència de la Diputació i com a vicepresident del Parlament, haguessin impulsat Igualada en un moment clau per desmarcar-se i no perdre el temps. Però, pel que sigui, i per només 27 vots, que encara lamentem, no va ser possible. El maragallià Dalmau no va poder complir el somni de ser alcalde de la seva ciutat. L’any 2013, decebut per com el PSC afrontaria el procés independentista, va abandonar el partit. Un divorci gens fàcil, com reconeixeria, això no obstant, necessari per a la pau de la seva consciència.
En el seu comiat a la basílica de Santa Maria, la seva filla Clara, amb qui he tingut el plaer de treballar, va subratllar una de les seves cites, publicada en un dels seus vint llibres: “Mai moriràs del tot mentre encara resti algú que recordi el teu nom”. Frase que certifica la immortalitat de l’Antoni. També el seu germà Bernabé, monjo de Montserrat, va fer una reflexió que ajuda a acabar d’entendre’l. Va destacar que havia seguit una de les lleis fonamental de l’escoltisme, al qual també havia estat lligat: “Deixar el món millor de com l’has trobat”.
Catalunya Plural, 2024 
