Fatoumata Diaraye Diaby va néixer a Guinea, també coneguda com Guinea Conakry per diferenciar-la de la veïna Guinea-Bissau i de Guinea Equatorial, totes elles a l’Àfrica subsahariana. La Fatou va passar la seva infància amb l’àvia perquè vivia sola i perquè així ho van acordar els seus pares, i quan va créixer es va traslladar a casa de la seva germana per ajudar-la amb la cura dels seus fills.
Li agradava la costura i passava hores brodant llençols, mocadors, estovalles i altres articles per a la llar. “Després, em vaig prometre, o em van prometre, perquè prometre’s és triar. Per sort, per dir-ho d’alguna manera, m’ho van proposar, i vaig accedir”. Així resumeix la Fatou el festeig amb qui es va convertir en el seu marit, un home a qui havia vist una vegada i pel qual es va canviar de ciutat a Guinea.
La jove parella va tenir una nena i poc després ell se’n va anar a treballar a Espanya. Va arribar en avió, es va establir a Badia del Vallès (Barcelona) i va aconseguir el permís de residència i de treball en ser contractat en una fàbrica de reciclatge a Sabadell.
Dos anys després, l’estiu del 2004, la Fatou, que no havia sortit mai del seu país natal, va seguir el seu marit fins a Badia i va deixar la seva filla a càrrec de la seva mare. Des de llavors, el “malson” de no estar amb ella l’ha anat perseguint. “Ara té 21 anys, ja no és una nena. Sé que està molt bé, està amb la meva família, primer va estar amb la meva mare, que va morir al març, i ara està amb la meva germana. Parlem sempre, però em faltava”.
“Quan vaig venir aquí, no entenia l’idioma i estava molt a casa. També sortia al parc, m’asseia, escoltava algunes paraules i parava atenció. No soc una persona que parli amb algú sense conèixe’l, a més està la diferència de cultura, aquesta manca de confiança quan et miren, i a mi el que menys m’agrada és el rebuig. És dur, penses en la teva situació, i et fa por, perquè no saps com serà el futur, però el més difícil és quan t’acostes a una persona i veus que s’aparta de tu, potser només necessites preguntar-li per una adreça i veus que et mira com dient ‘tu queda’t allà’. També hi ha persones que de seguida et somriuen i t’ajuden. No tothom és igual, és qüestió de sort”.
Un dia, va trucar a casa seva un testimoni de Jehovà, però no van poder comunicar-se ni en castellà ni en anglès. L’endemà, va tornar amb una dona que parlava francès, i aquí sí que van poder tenir una conversa. “Ens vam fer amigues, em va acompanyar als llocs, em va dir on podia aprendre castellà i vaig fer una formació curta de quatre mesos”.
La necessitat i les ganes van fer que la Fatou aprengués espanyol amb certa rapidesa. Sempre duia amb ella un diccionari. Quan anava a comprar, apuntava els noms dels productes i memoritzava la pronunciació per després comunicar-se amb la persona de la caixa. “Encara que ho pronunciés malament, parlava, i així m’he anat espavilant, fins avui”.
El 2005, la Fatou i el seu marit es van traslladar a Sabadell, i allí ella va trobar un ambient similar al de Badia, amb molt poques persones del seu país d’origen i amb un buit interior per estar lluny de la seva filla. A finals del 2005, va començar a treballar en una fàbrica d’ambientadors, fins que mesos després va donar a llum a la seva segona filla, la primera a Espanya, i, des de llavors, es va sentir més ben acompanyada. “Mai se’m va treure la pena del tot, però va disminuir aquest nus que tenia. Ara tinc tres filles molt maques que han nascut aquí i viuen amb mi.”
Netejadora i intèrpret
Fa 16 anys que la Fatou viu a Sabadell i ara té nacionalitat espanyola. En aquest temps, ha realitzat diferents formacions gràcies a Càritas, entre d’altres entitats, i ha tingut diversos contractes, sobretot com a cuidadora de gent gran i com a netejadora. En l’actualitat, treballa en un hotel de Barcelona com a personal de neteja d’habitacions i col·labora amb una ONG com a intèrpret en centres d’acollida, ja que a més de francès, espanyol i català, parla diferents llengües africanes: bambara, mandinga, fula, susu i julà, que es parlen, per exemple, en algunes zones de Mali, Costa d’Ivori, Guinea, Gàmbia i Senegal.
En aquests anys, la vida de la Fatou ha canviat molt, i no només per ser família nombrosa en un nou país. Poc després del naixement de la seva última filla, el 2013, la relació amb el seu marit estava bastant deteriorada i la Fatou va decidir divorciar-se, una cosa que hagués estat impensable a Guinea, on alguns parents segueixen sense comprendre per què va posar fi al seu matrimoni de manera unilateral i sense tenir en compte l’opinió de les famílies.
“Vaig prendre la decisió perquè tenia moltes complicacions. La que patia era jo, la que estava amb les cries era jo. La situació no m’afavoria i ho vaig voler arreglar. A Guinea, i en la comunitat guineana d’aquí, no tots ho entenen perquè pensen que, abans de divorciar-se, s’ha d’intentar arreglar les coses d’una altra manera. Les cultures són molt diferents. Diuen que s’ha de tenir paciència. Paciència, de què? Per què una dona ha de ser submisa? Jo sé el que he vist, el que he passat i el que he patit, així que la decisió és meva. Només vull arreglar les meves coses”.
La Fatou és reservada sobre els motius que la van portar a divorciar-se, però es va veure sola per tirar endavant econòmicament amb les despeses de la casa i la manutenció de les nenes. “Si una persona aporta quan és necessari, encara que no us porteu bé, doncs no passa res, cadascun que faci la seva vida, però si no és així, has de fer el que et vagi bé. Si s’hagués comportat com un pare, encara que no l’estimés, potser no m’hauria divorciat”.
Poder prendre decisions com a dona és una de les grans transformacions que ha viscut la Fatou: “El que m’ha agradat d’aquí és la llibertat, que pots dependre de tu mateixa. Tu pots opinar, pots pensar a prendre les teves decisions, no has de dependre del que una altra persona diu. Si tu vols fer una cosa que et sembla que està bé, la pots fer. Això a mi m’ha passat amb el tema del divorci, jo em vaig divorciar sense el suport de ningú de la meva família. En l’últim moment, quan li ho vaig explicar a la meva mare, em va dir: ‘Filla, si és bo per a tu, fes-ho’, però jo ja havia pres la decisió. En aquest sentit, si hagués estat en el meu país, no hagués pogut prendre sola la decisió sense el consentiment d’ells. No em sembla just que l’home pugui fer el que vulgui i que tu hagis d’acceptar-ho perquè siguis la seva dona”.
“Sé el que és casar-se amb algú desconegut”
La Fatou inculca a les seves filles que pensin per elles mateixes i que dirigeixin la seva vida. “Hem parlat del matrimoni i m’han preguntat com vaig conèixer el seu pare. Els he explicat que a mi em van casar, que mai vaig estar enamorada. La meva filla petita, que té vuit anys, em diu: ‘Jo, si estimo un home, em caso; si no l’estimo, no em caso’. Jo ric i li dic: ‘No et preocupis’. Sé el que és casar-se amb algú desconegut, perquè érem família, érem cosins, però no ens coneixíem, no estàvem en la mateixa ciutat. Només l’havia vist una vegada”.
La Fatou veu el seu futur a Sabadell, o en algun lloc pròxim, perquè és on han nascut les seves filles, on s’han criat i on estan les seves amistats. Creu que aquí tenen més oportunitats, “si les saben aprofitar”. “L’educació de nens i nenes a Guinea avui dia està més normalitzada, no depèn tant del gènere, sinó de l’economia i de la família. A casa meva fan costat als homes i a les dones en el tema de l’estudi. A vegades, les nenes deixen l’escola per ajudar a casa, i també hi ha nens que si han de repetir curs no volen seguir i tampoc se’ls pressiona”.
Durant tots aquests anys, la Fatou ha enviat diners per a l’educació de la filla gran, que ha aconseguit entrar en la universitat i està estudiant Dret. La Fatou està intentant que s’estableixi a Espanya al més aviat possible, però continua lidiant amb les traves administratives. Sempre han estat en contacte i ha anat anant i venint de Guinea, però no han arribat a viure juntes.
La Fatou no va poder anar al funeral de la seva mare al març perquè no tenia amb qui deixar les nenes en plena època escolar, però sí que va poder visitar la seva família de Guinea a l’estiu i va acudir amb la filla petita, que va viatjar amb passaport guineà. Les altres dues van haver de quedar-se a Sabadell perquè tenen DNI espanyol i necessitaven el permís patern per obtenir el passaport i sortir a l’estranger, però no sabien on estava el pare, per la qual cosa no va signar els documents necessaris. Per a les seves filles espanyoles, Guinea és un lloc llunyà que han visitat alguna vegada i del qual tenen alguns records sobre la casa en la qual estaven i algunes anècdotes gracioses, però poc més.
Des del 2015, la Fatoumata Diaraye Diaby presideix l’associació Femmes Guinéennes a Catalunya, que assessora i acompanya dones guineanes i les seves famílies tant en temes burocràtics com anímics, a més d’organitzar jornades culturals i festes africanes, amb la finalitat que els nens i nenes que o bé han nascut aquí o bé han arribat a curta edat coneguin les seves arrels i costums.
Catalunya Plural, 2024 
