Recordo vagament que en el meu primer any de docent a l’institut vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la xerrada d’un testimoni dels camps de l’horror nazi. L’Associació L’Amical de Mauthausen es va prestar a fer una sessió divulgativa a l’escola amb un supervivent que ens va apropar als seus anys de joventut, marcats pel període que va transcórrer entre la Guerra Civil Espanyola (1936-39) i la Segona Guerra Mundial (1939-45). Una dècada convulsa on molts joves van sortir del foc per caure a les brases, de guerra en guerra per acabar en un camp d’extermini sota el jou macabre de les SS. Adolescents als quals es demanava l’actitud dels adults, obligats a madurar de cop, atrapats a sobreviure en un entorn molt dur que els va deixar seqüeles psíquiques per a tota la vida. Des de Neus Català fins a Francesc Boix, passant per cada nom i cognoms dels prop de 8000 republicans espanyols deportats als sinistres camps de Mauthausen, Dachau, Auschwitz, Ravensbrück, entre altres. Es calcula que un 60% hi van morir en les condicions més inhumanes i cruels.
En acabat, i commoguts per l’esfereïdor relat del testimoni, els alumnes van fer preguntes sobre com era la vida quotidiana en el camp. Visiblement emocionat, el testimoni va respondre a cada alumne amb uns ulls tan expressius que avui, amb l’ús de la mascareta, encara emfatitzarien més el seu missatge. Es diu que el pas del temps ens fa selectius en la memòria i tendim a quedar-nos amb les bones experiències que evoquem a voltes amb nostàlgia, però, malauradament, també recordem les vivències traumàtiques que ens acompanyen per sempre.
Recordar per fer surar la veritat també implica reexperimentar la vivència, provoca malsons, estats dissociatius, angoixa, i molt malestar psicològic. Per això mai podrem agrair prou els testimonis orals de qualsevol guerra, per aprendre a no caure de nou en el passat més fosc de la nostra història recent.
Ben aviat, però, tots els testimonis directes d’aquella experiència hauran tancat els ulls per sempre i amb la seva desaparició, es perdrà el testimoni oral dels protagonistes del genocidi més gran de la història contemporània.
Com ens recorda Francesc Marc Àlvaro: “Sense figures de carn i ossos que acreditin els fets i aixequin ponts d’empatia, el significat únic d’aquell esdeveniment anirà perdent gruix i intensitat, fins a confondre’s amb tants altres fenòmens històrics. No serà l’oblit el que ens assetjarà sinó la indistinció, forma suprema i voraç de la indiferència.” (Entre la mentida i l’oblit. Pàg 20. 2012. La Magrana).
Perquè l’oblit i la ignorància del passat no només ens incapacita per comprendre el present com ens deia l’historiador francès Marc Bloch, precursor de l’escola dels Annales i assassinat pels nazis, al meu entendre també deixa el camp adobat al revisionisme i la pseudohistòria.
En una època d’incertesa com l’actual el discurs contra la diferència penetra en l’imaginari de molta gent insegura i incapaç d’admetre que el món es troba en estat permanent de canvi.
L’extrema dreta a Espanya ha penetrat amb força en l’electorat del segment d’edat d’entre els 35 i 44 anys, però més recentment s’ha estès també entre els majors de 60 anys. La normalització a les institucions del discurs d’odi cap als grups més vulnerables amenaça la convivència social i suposa un perill d’involució per al mateix règim democràtic.
Fa federat llegir alguns discursos que falten a la veritat històrica on s’enalteix la “reconquesta cristiana” davant la “invasió islàmica” a la Península ibèrica. Una manipulació del passat per construir en el present el marc mental dels invasors que volen acabar amb les nostres creences, tradicions i costums. Un discurs que torna, i ho fa amb la força d’èpoques pretèrites de trist record.
I no cal anar a l’Europa dels anys 30. Fa tres dècades, s’iniciava la guerra dels Balcans on van passar fets terribles. Els serbis van començar a dir que els musulmans eren els enemics, els van tractar com si fossin foranis, que no pertanyien a aquelles terres, quan feia segles que hi vivien. I, què va passar? Malauradament, tots coneixem la història i el genocidi de la ciutat bòsnia de Srebrenica, la pitjor masacre a Europa des de la Segona Guerra Mundial.
El periodista Lluís Foix ens recordava fa uns dies en un article a La Vanguardia (7.01.2022) que “la realitat del que ha ocorregut en la història de cada poble és impossible d’amagar, per molt que ara estigui de moda revisar la història, tant en les democràcies com en els règims autoritaris” i alhora alertava de l’ús i abús que es fa de la història per justificar polítiques del present.
Cal reivindicar la història contra l’oblit i combatre la seva manipulació. Tal com defensava l’historiador Eduard H. Carr “la història és un procés continu d’interacció entre l’historiador i els seus fets, un diàleg sense fi entre el present i el passat”. Un ofici que ve de lluny, compromès amb el mètode científic, el rigor i l’honradesa intel·lectual, que crea opinió, però que s’allunya dels judicis d’intenció.
Cal ensenyar història i ensenyar a fer història, com deia Josep Fontana perquè els historiadors som part activa del canvi social, crítics amb els ulls d’un present que miren amb preocupació la forma en què la intolerància i la desigualtat s’estenen com una taca d’oli pel vell continent i també a casa nostra.
Catalunya Plural, 2024 
