La pandèmia es va convertir en el tema central de l’agenda dels mitjans de comunicació tant a Espanya com als altres països del món. I va causar, a més, un augment del consum d’informació, com han confirmat diversos estudis. Però com va afectar la COVID la informació internacional? S’hi centra l’informe publicat pel Centre Internacional Escarré per a les Minories ètniques (CIEMEN), elaborat per la periodista Queralt Castillo i el periodista Miguel Fernández.
En primer lloc, la irrupció del virus va deixar fora de l’agenda mediàtica importants conflictes a diversos països i, al mateix temps, va beneficiar nombrosos governs autoritaris, que, a més, van usar com a excusa la pandèmia. «A això cal sumar l’opacitat de la gran majoria de governs mundials en el recompte de persones mortes i contagiades i l’execució de certs protocols qüestionables, molts en contradicció amb els drets bàsics universals», diu l’informe. «És una situació, aquesta, que recorda el context dels Estats Units després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001. El 26 d’octubre del 2001 s’aprovava al país americà la Llei Patriòtica, una mesura polèmica adoptada per, suposadament, fer front a l’amenaça terrorista, però que es va acabar convertint en el marc jurídic ideal per vulnerar drets bàsics de la població nord-americana», afegeix.
L’informe se sustenta en l’experiència de periodistes que treballen diàriament amb informació internacional: des de freelances fins a professionals en plantilla. I tots i totes coincideixen en alguna cosa: tot allò que no ha estat explicat, ja no s’explicarà. Un exemple: el conflicte que va afectar l’Alt Karabakh, a la regió caucàsica. El 27 de setembre de 2020, les forces armades d’Azerbaidjan, amb el suport de Turquia, van llançar una ofensiva militar contra el territori armeni de l’Alt Karabakh amb l’objectiu de quedar-se’l. Les forces atacants van bombardejar de manera indiscriminada zones civils i més de 75.000 persones, la meitat dels habitants de la República de l’Artsakh, va haver de fugir. Durant el primer mes de conflicte, almenys 100 civils van morir a causa dels bombardejos. Algú recorda aquesta història avui? Algú recorda haver-la llegit als mitjans?
«El conflicte al Karabaj amb prou feines ha aparegut als mitjans de comunicació. El moment més intens dels bombardejos, quan es combatia als carrers de Stepanakert, va coincidir amb les eleccions dels Estats Units [durant novembre del 2020]. Es van explicar votacions [nord-americanes] durant una setmana i va ser impossible vendre cap peça [sobre el conflicte al Karabakh] durant aquells dies; fins i tot en un diari com Gara, en què aquests continguts solen tenir cabuda», explica Karlos Zurutuza, un dels periodistes que es va desplaçar fins al terreny. S’han perdut moltíssimes històries –prossegueix–, com l’ofensiva turca al nord de Síria i sobre la població civil de Qandil o el que ha passat durant aquest temps a Líbia, on hi ha un procés polític obert. «No hem pogut arribar a causa de les quarantenes que ens han imposat, però tant li fa: el material no s’hauria pogut vendre», assevera.
María Eulate posa com a exemple el gihadisme al continent africà, que durant la pandèmia no s’ha aturat: “Molts països africans no es van confinar i el gihadisme anirà a l’alça. Això no ha sortit als mitjans; tampoc s’ha parlat a fons del conflicte al nord de Moçambic”, assegura. En el document, Eulate fa referència al conflicte a Cabo Delgado, una província al nord d’aquest país africà. Segons Amnistia Internacional, des del 2017, el grup gihadista Al Shabaab ha causat més de 2.000 morts i 670.000 desplaçaments.
“Els desplaçats pel conflicte relaten decapitacions i pobles arrasats en mans dels gihadistes, execucions extrajudicials i bombardejos indiscriminats per part dels militars i els mercenaris”, relatava el periodista Pepe Naranjo en un reportatge a El País publicat el 22 de març de 2021. Es tracta –insisteix l’informe– d’un d’aquests conflictes sense cara que la irrupció de la crisi sanitària encara ha invisibilitzat més. Hi incideix Patricia Simón, que esmenta el cas del Sahel: “El gihadisme ha augmentat, i també la presència de les tropes espanyoles al terreny. També han desaparegut de l’agenda els conflictes internacionals clàssics com Palestina i Israel, el Sàhara o les migracions”.
A això s’hi uneix, a més, la situació de precarietat que viu el sector i, en particular, els que es dediquen a cobrir aquest tipus d’informació. «La figura del corresponsal ha estat descurada, cosa que no passa en altres països. Abusem dels i les periodistes freelance, que, tot i això, estan en situació de desprotecció”, afirma Ebbaba Hameida, periodista que ha desenvolupat gran part de la seva carrera a TVE. Ella assegura que s’informa diàriament amb France24 o la BBC en àrab: «Entra més informació i s’adapta al públic (…). A Espanya ens mirem massa el melic i fem un periodisme que es basa en declaracions».
I posa més exemples: “Ara parlem de Bielorússia o Polònia [en referència a la situació migratòria], però la situació no s’ha donat un dia per l’altre, els problemes vénen abans. Crec que la situació d’Hongria ha empitjorat i no se n’ha parlat tampoc, i també s’han deixat de banda altres pandèmies que estaven afectant el continent africà”.
Des del Regne Unit, James Badcock explica que la irrupció del coronavirus també ha contribuït que es desplomés de l’agenda informativa dels mitjans britànics el procés: “Quan va aparèixer el virus, el tema ja estava molt desgastat, sobretot després de la condemna i les protestes del 2019, que es van anar apagant amb els mesos. En general, el procés ha estat llarg i semblava que estava condemnat a entrar en una situació d’immobilitat. La reunió de Pedro Sánchez amb Quim Torra va ser molt important, però no recordo si vam fer alguna cobertura, penso que no: a The Telegraph esperaven un esdeveniment que no es va arribar a produir”.
Més enllà del cas d’Espanya, l’informe conclou que els grups vulnerables i vulnerabilitzats són els que han patit més i estan patint la crisi sanitària: «Persones sense una situació administrativa regular, nouvinguts i nouvingudes, persones subjectes a vulneració de drets i/o minories ètniques, entre altres. Parlem de persones que no només han hagut d’enfrontar una situació traumàtica de pandèmia mundial i tot el que això implica, sinó que a més han hagut de fer front a les traves d’un sistema social que sovint resulta injust perquè els fa més vulnerables».
Preguntats per propostes per millorar les cobertures d’internacional, els i les periodistes que participen a l’informe coincideixen que cal més inversió: «Cal tenir mitjans de comunicació robusts, forts i independents perquè els temes internacionals hi tinguin cabuda. També calen nous enfocaments, noves narratives i deixar de banda la mirada colonialista i l’epistemologia occidental. Cal incloure la veu de les persones que pertanyen a les minories i els grups vulnerables i vulnerabilitzats».
Catalunya Plural, 2024 
