Més d’un cop m’han demanat un decàleg del passejant, negant-me sempre perquè per a llibres oportunistes hi ha molts i tampoc vull ser una atracció de fira, és més, tots els texts de les Barcelones sempre cerquen recollir apunts de com em moc per la ciutat.
Aquest cop només us proporcionaré dues pinzellades. Si em veieu pel carrer, podeu parar-me i parlar amb mi, així tindré menys la sensació baudeleriana de ser un espia urbà ignorat per la multitud. A més, crec que cada caminada té el do de ser com la primera, i això incideix a la forma de veure edificis, entramat urbà i els detalls del mateix.
Si avui començo així és perquè, més d’una vegada, donem moltes coses per suposades i repetim, sense voler, les mateixes passes. Hi ha infinites formes de visualitzar la casa del fotògraf Gambús i els seus alentorns, no obstant, les meves fotografies, clau a totes aquestes investigacions junt a l’observació directa sobre el terreny i la cartografia històrica, revelen la redundància de determinats trajectes i la desgraciada omissió de certs angles, un avís sobre la impossibilitat de recollir el tot, o al menys la verificació d’uns costums del flaneur.
Si dic tot això és per la caseta d’Aragó 586, adjacent a la finca de la frontera, sacsejada durant totes aquestes històries personals per una qüestió de pes: la construcció d’un dels ponts per a creuar del Clot al Camp de l’Arpa. L’amic Meridiana2021 penà una foto de 1997 on s’aprecien aquestes restes pontifícies, traçades entre 1964 i 1993, del bellíssim carrer Meridional fins al d’Aragó. Aquest desastre, a més de separar dos barris units per una Història en comú, arruïnà els murs de l’immoble, desmereixent-lo, quelcom recorrent a la ciutat comtal, on l’actual Ajuntament presumeix a Twitter de protegir el patrimoni per restaurar, ja era hora, l’hivernacle de la Ciutadella, quan passen olímpicament de l’estació científica del parc, per no parlar de tot allò amb valor conservable a la perifèria. Des d’aquesta modesta columna volem enviar una cordial salutació al compte piulador del nostre estimat Consistori, demanant-li disculpes per les molèsties causades. Les poden arreglar escoltant un xic més a la ciutadania. Ànim, confiem a la vostra capacitat empàtica.
Tornem al 586, on visqué fins a la seva mort Adelina Vivó Mogas, germana de la vídua de Gambús. Si Adelina se fuera con otro la perseguiría por mar, si por mar en un buque de guerra, si por tierra en un tren militar. Prou de broma. Adelina surt poc als diaris, una mica com tots nosaltres. Pel desembre de 1932, la Fundació de Jacinto Casas Colomer la premià per la seva virtut filial. El dimarts 22 de juliol de 1969, just després de l’arribada de l’home a la Lluna i de l’acceptació de l’Emèrit com a successor de Franco, fou la protagonista de la secció de successos al morir després d’una sobredosi de comprimits, portant-la a l’Hospital de Sant Pau, on res pogueren fer per a salvar-la.
La resta de la família Gambú Vivó corregué una sort ben diversa. El veïnat de Meridiana 117 es mantingué estable durant decennis, condicionat als negocis dels baixos. Al primer primera residí Domènech Castells, propietari de la homònima farmàcia. El primer segona era pel fotògraf Salcedo, mentre en aquest pis el tercer correspongué a Carles Gambús, fill del retratista i dentista de professió. Durant molts romangué l’estructura familiar de protecció. La vídua Francisca s’erigí en materfamilias, mentre la seva filla Josefina, conill d’índies per a algunes instantànies del pare, rebé la sana influència de la banda de música martinenca i aconseguí un bonic lloc al món com a professora de piano i solfeig a Castelló d’Empúries, on amplià la seva vocació al camp escolar fins a ser homenatjada fa poc amb una plaça a la localitat.
Quedarien dos noms més per a completar el retaule. Un d’ells seria el de l’arquitecte Rivera Quadreny, qui ens donarà molta vida al ser posseïdor, com veiérem la passada setmana, de varies parcel·les als voltants. L’altre es una sorpresa, qui sap si vinculat d’alguna manera amb Josefina Gambús, doncs aquestes cròniques, i me’n enorgulleixo, tenen quelcom de Patrick Modiano a la capital de Catalunya, quelcom ben normal per l’afany de curiosejar noms, carrers i racons per a donar llum a tants relats oblidats.
Martí Cufí era fill del Carnicer de Castelló d’Empúries, i segons els records del periodista Josep Carles Rius visqué a Meridiana 117. Del negoci patern, saltà al seminari de Girona, on es familiaritzà amb utensilis de tortura, espero ningú s’ofengui, de l’església catòlica, romana i apostòlica, com cilicis, faixes metàl·liques amb pues, samarretes de pell de cabra o canelleres amb ganxos.
Ja a Barcelona, treballà al zoo, esmerçant-se fins al punt de cuidar del lleopard Rimsky, ressuscitat per l’amor de la seva gata al llarg de 1974. El felí fou famós al barri, adorat per grans i petits, però quan va créixer el tornaren a la presó exhibicionista d’animals, i potser per complicitat Marti Cufí modificà el seu modus vivendi i de 1978 a 1998 fou na de les grans estrelles de la Sala Bagdad amb el seu número consistent a clavar-se un ganxo al prepuci, pesadíssim tot sostenint una campana de vint quilos. El show de Cufí, reconvertit en el faquir Kumar, concloïa amb el seu membre en pla estel·lar, de força descomunal mentre tirava d’una cadira de dentista on s’havia assegut algun voluntari del públic.
Després diran que no hi ha coses de collons. Bé, la casa del fotògraf Gambús i la seva proximitat amaguen més misteris i petites minúcies significants. Durant aquest tram de la ruta per la Meridiana he al·ludit alguna vegada a com no deixa de ser significativa la cronologia de la urbanització de l’entorn. La zona de Bofarull amb València, a escassa distància, patí obres de pavimentació vers 1933. En canvi, el sector de la Meridiana cap a Glòries es mantingué a l’expectativa de transformacions, aprovades durant aquest període, fins a la postguerra, quan s’ambicionà donar a l’avinguda el seu habitual horror de trànsit i pol·lució. Enmig dels cotxes, la illa de Gambús constituïa una raresa d’antuvi, a reivindicar en aquest intent d’ensenyar una altra narració d’aquest barris tan deixats de banda en allò de millorar la vida dels seus ciutadans i respectar la riquesa de les seves identitats.
Catalunya Plural, 2024 
