Emergència lingüística?

Durant aquests deu darrers anys de Procés hem viscut determinades expressions o relats que han tingut un ressò mediàtic —gràcies al magnífic aparell mediàtic de l’independentisme— que moltes vegades s’han convertit en hegemònics. Ho hem vist amb el tema de la sentència del 25% de castellà a l’escola i sobre la disminució de l’ús del català —segons algunes enquestes— especialment en la població jove.

Però, de debò ens creiem que vivim una situació d’emergència lingüística a les escoles, a les universitats, als pobles i a les ciutats, als comerços i a les institucions públiques? La necessitat de trobar una, o unes raons, per a mantenir l’esperit d’alerta i de tensió permanent en contra de l’Estat porta el moviment independentista a construir un relat que no es correspon amb la realitat.

El català com a llengua vehicular i la immersió lingüística ha estat una realitat en el 90% de les escoles del nostre país des dels anys 80. La marginació del castellà a les classes de castellà ha estat una realitat present també a la gran majoria de les escoles. Podem parlar honestament d’emergència lingüística després de quaranta anys que fa que s’aplica un model, al meu entendre indispensable per la cohesió del país, en la quasi totalitat de les escoles?

Determinades lleis aprovades per la majoria del PP van comportar una revisió d’aquest model que, després d’anys de procediments i tràmits judicials, comportà —després d’una enraonada sentència judicial del TSJC— que un 25% de les classes fossin en castellà. Molt probablement, amb la nova llei aprovada aquest any amb la majoria socialista, la LOMLOE, aquest 25% desapareixerà.

Jo només demanaria de fer un debat honest, serè i de futur. Jo voldria que els nostres nois i noies sortissin després del batxillerat o dels cicles superiors trilingües. Amb el català com llengua vehicular a l’escola en la majoria d’assignatures, però amb coneixements molt sòlids en castellà i en anglès. Més enllà de les lleis i decrets, com ho fem?

Amb tot, sí que ens hem de demanar per què el català en molts sectors de la població, especialment la joventut, de moltes zones de Catalunya, s’ha fet antipàtic i, fins i tot, amb un cert rebuig social que jo mateix he pogut comprovar. Què ha passat? Què ens ha passat? Com diuen molts mestres —en col·legis de tota mena— els nois i noies al patí parlen en castellà.

Al meu entendre hi ha tres raons que expliquen la davallada de l’ús del català i que van molt més enllà de les “agressions constants” —en llenguatge independentista— de l’Estat en contra de la llengua catalana.

La primera raó, la nova onada migratòria que començà amb molta força a Catalunya a partir dels inicis d’aquest segle XXI. L’any 2000, només el 2,9% de la població catalana era estrangera. En el 2020, i sempre amb dades de l’IDESCAT, aquesta xifra puja al 16,20%, és a dir més d’1.200.000 persones. Una immigració majoritàriament llatinoamericana, magrebina, pakistanesa, subsahariana, d’alguns països de l’est d’Europa, a més de la italiana, fet que sempre m’ha sorprès. La gestió d’aquesta onada és molt complexa, especialment en les comunitats musulmanes —les quals representen més de la meitat d’aquesta població— perquè tenen paràmetres antropològics, comunitaris —són una Umma— i religiosos diferents dels occidentals. Malgrat els grans esforços fets pel sistema educatiu, pels ajuntaments, per fundacions d’acollida i onegés, hem de reconèixer que aquest és el primer factor que ha sacsejat l’ús del català. Molts d’aquests immigrants prefereixen, com a segona llengua, el castellà al català. Només cal mirar i escoltar el nostre entorn.

La segona raó és la presència del català en el sistema mediàtic a Catalunya. Així com en la ràdio existeix un equilibri entre el català i el castellà, en l’àmbit televisiu existeix un profund desequilibri. Segons també l’IDESCAT, les audiències en criteris de “share temps vist anual” no arriba al 20% en català i el 80% restant segueixen televisions (incloent-hi les de pagament) en castellà (amb l’excepció d’alguna programació de TV2 en català). Del 20% al 80%. I, a més, com que la programació de la CCMA, segons la meva humil opinió, està molt orientada a un sector de la població catalana, el seu rebuig és cada dia més gran en el 50% de la població que no vol la independència. Aquest és un tema central a estudiar en el moment que es vulgui fer una reflexió serena, pausada i de futur per a recuperar l’ús del català i l’estima pel català. I, atenció, el doblatge, al meu entendre, no és la solució.

I la tercera raó és, sense dubte, el fort dany col·lateral que ha provocat el Procés. Després de més d’una dècada de Procés existeix un rebuig en molts sectors de la població al català per la identificació que fan de la llengua amb el moviment independentista. Des dels anys 80 i després dels grans pactes entre CiU, PSC i PSUC, el català era una eina d’integració i d’una identitat no excloent. Ara això s’ha acabat. Ara, per a molts, el català és vist com la llengua d’una part de la població que, a més, lluita per la independència del país.

Dit això, no podem oblidar que, en part, el moviment independentista, en les seves diverses variants, és també el resultat dels atacs, que comencen amb el segon govern Aznar, i s’amplien amb el debat del nou Estatut, per part la dreta més rància espanyola amb suports mediàtics molt importants. Fou una ofensiva en tota regla del PP per recuperar el control de l’Executiu espanyol i ho van aconseguir. Es quan comença la gran mentida que s’explicava en determinats mitjans de comunicació espanyols que els catalans que no parlaven en català eren perseguits. En bona part, tot el que estem vivint començà aleshores.

Ara que sembla que vol fer-se un nou pacte pel català, deixem-nos del llenguatge bel·licós com el “d’emergències” i mirem la realitat que ens envolta amb serenitat.
Hi ha camins que s’haurien de reorientar:

1. Amb la nova Llei LOMLOE el català tornarà a ser la llengua vehicular i desapareix el tema del 25%. Amb tot, però, sí que jo tornaria a demanar l’objectiu del trilingüisme en acabar el batxillerat i els cicles superiors. Aquest és un objectiu inajornable per a la formació dels nostres joves.
2. Cal cercar una estratègia amb els ajuntaments —els primers agents d’acollida i d’acompanyament— de cara la població estrangera. S’han fet esforços, especialment per part dels ajuntaments, en aquesta línia, però calen més recursos i més capacitat operativa. I, també, una regulació més acurada.
   3. Reorientar l’espai comunicatiu català i, en especial el televisiu, per deixar d’identificar la CCMA amb l’independentisme. Una CCMA més oberta, plural i actualitzada podria reequilibrar la situació actual.
3. Mirem la realitat que ens envolta amb els ulls oberts i sense voler autoenganyar-nos. Només així podrem treballar perquè el català es consolidi en el nostre país. Mai per la força o la imposició. Mai.