L’accés a informació i estadístiques veraces és fonamental per a la presa de decisions informades, tant individuals com col·lectives. També és crucial per garantir la supervisió d’accions governamentals per part de la ciutadania. Així ho reconeix, per exemple, l’ONU en defensar l’essencialitat de “la informació accessible i veraç” durant la pandèmia del coronavirus. Però aquests no són els únics papers que la informació pública hi pot jugar. La informació pública també pot jugar el paper de mecanisme de coordinació social.
Què és un mecanisme de coordinació social?
Sovint les persones estem subjectes a diferents tipus d’influència social, és a dir, ens agradaria adaptar el nostre comportament depenent de les accions, les preferències o els valors dels que ens envolten. Per exemple, si gran part de la gent camina per la dreta als passadissos del metro, jo prefereixo caminar també per aquest costat -m’influeixen les seves accions-, o si creuen que no he de tossir sense tapar-me la boca, procuro no fer-ho -m’influeixen les seves preferències o valors-.
Al seu llibre més recent, Norms in the wild (2017), la filòsofa i economista Cristina Bicchieri explica com, en certs contextos, tenim una forta preferència per seguir les normes socials existents. Una norma social no és més que una regla de comportament que els membres d’un grup prefereixen seguir en la mesura que creguin que la majoria al grup la segueix i creu que han de complir-la. Per exemple, davant la decisió de si posar-nos mascareta en un espai públic, una part de la població decidiria (no) fer-la servir si la majoria de la gent (no) ho fa.
El problema és que, moltes vegades, no sabem gaire bé què fan o què pensen els i les nostres iguals i actuem en base a les nostres suposicions, que poden ser equivocades. Diferents treballs de recerca en el camp de l’economia, la psicologia o la sociologia han documentat com aquestes falses suposicions poden portar un grup social a estancar-se en una norma social que, en general, no és recolzada individualment pels seus integrants.
Per exemple, aquest article recent documenta com, malgrat que la majoria d’homes joves a l’Aràbia Saudita estaven a favor de l’accés al mercat laboral de les dones, molts no donaven suport a les dones en la recerca de feina fora de casa, en part, a causa de creences errònies. En concret, perquè subestimaven el suport d’altres homes joves a l’entrada de dones al mercat de treball.
Un altre cas d’actualitat seria el de la lluita contra el canvi climàtic. En aquest estudi troben que la majoria de persones enquestades subestimen el suport social a la lluita contra el canvi climàtic. I que, en adonar-se que el suport real és més gran del que tenien al cap, generalment incrementen el seu suport a polítiques climàtiques i la seva voluntat per prendre accions contra l’escalfament global, sobretot per a qui mostra més escepticisme cap al tema.
També aquests estudis troben que una de les millors armes per enfrontar aquestes situacions –i aconseguir que la norma social es coordini amb les preferències individuals dels membres de la societat– és compartir dades i estadístiques amb la població sobre les accions i preferències dels i de les altres. Si els individus reben informació sobre allò que els seus i les seves iguals fan o pensen sobre una acció, la seva decisió es basarà en informació real i no en suposicions o prejudicis.
A l’exemple de les dones a l’Aràbia Saudita, donar informació sobre el que altres homes joves opinen sobre l’accés de les dones al mercat laboral augmenta la disposició dels homes joves per ajudar les seves dones a buscar feina. Així mateix, quan persones que subestimen la lluita contra el canvi climàtic al seu entorn corregeixen aquestes falses creences –per exemple, en rebre estadístiques veraces sobre el suport a aquesta lluita–, la seva disposició a lluitar contra el canvi climàtic augmenta.
La teoria econòmica diu que aquests problemes de coordinació solen aparèixer en situacions on una norma, inicialment recolzada per la majoria, va perdent suport; però la manca de comunicació impedeix que la població percebi aquest canvi. Per exemple, si en un petit poble la majoria de famílies es dediquen a dues tasques fonamentals: l’agricultura tradicional –més demandant físicament– i les cures –més demandants mentalment–, podria sorgir una norma social de divisió del treball segons el gènere, recolzada per la majoria. Sovint, aquestes normes van acompanyades de sancions socials a qui se’n desvien, des de sancions violentes fins a comentaris o accions més subtils com reduir les mostres d’estimació. En aquest context, davant d’una transició cap a una economia més moderna -on els nous llocs de treball passen a ser tan intensius mentalment com les cures- aquesta norma podria perdre suport paulatinament. Tot i això, la por a les sancions socials és un gran impediment perquè els habitants del poble comparteixin el seu rebuig a la norma amb els altres. D’aquesta manera, la divisió del treball per qüestió de gènere es podria mantenir temps després que el nombre de persones que la donen suport passi a ser una minoria.
Una arma de doble tall
Les normes socials poden servir per millorar el benestar d’una comunitat, desincentivant comportaments nocius -com fumar en llocs públics- i incentivant conductes beneficioses -com ajudar els altres-. Però també poden tenir l’efecte contrari, exemple d’això serien les normes socials discriminatòries, com la divisió del treball per qüestió de gènere. Una observació important és que podem parlar de normes recolzades per la majoria que són perjudicials per al benestar social o, a la inversa, rebutjades per la majoria sent beneficioses. En el cas d’Aràbia Saudita, la norma recolzada per la majoria –”les dones han de tenir lliure accés al mercat laboral”– és també beneficiosa socialment. Però si, per contra, la majoria estigués en contra de l’accés de dones al mercat laboral, la norma: “les dones només haurien de treballar a casa” continuaria sent perjudicial, malgrat que la majoria la recolzaven. És a dir, un suport majoritari no garanteix que sigui socialment preferible.
De la mateixa manera, la informació pot promoure canvis a una norma millor o pitjor. En els exemples anteriors, la informació es presentava com una cosa positiva: una “arma” contra normes perjudicials no recolzades individualment. Però també pot ser una “arma” contra normes beneficioses. Per il·lustrar-ho, suposem que, en el cas del canvi climàtic, s’hagués donat informació que el suport a la lluita contra l’escalfament global era menor del que s’esperava. Això podria generar una descens de la disposició a lluitar contra el canvi climàtic –un canvi a una norma pitjor–, de la mateixa manera que va generar un augment quan es va informar del contrari.
En qualsevol cas, les dades són més poderoses del que es pugui pensar si només es considera el seu efecte directe en la formació d’opinions de qui les rep. Sobretot quan la presa de decisions està subjecta a un cert grau d’influència social. A més, les dades han de ser compartides per part dels mitjans i interpretats per part del públic cautelosament, tenint en compte les conseqüències transcendentals que poden tenir en el comportament de tota una comunitat.
Catalunya Plural, 2024 
