A un plànol de 1875 firma com Joaquim Rivera Cuadrench. Les dues darreres setmanes el vaig batejar com Rivera i Quadreny. A la majoria de documents oficials, copiosos, el nom de la seva família figura com Ribera Cuadrench, i potser així hauríem d’anomenar al mestre d’obra responsable de la casa del fotògraf Gambús a Meridiana amb Aragó, una frontera més de l’entrellat urbà, encara més particular en funció del punt de mira.
A la meva imaginació solc enfocar-la veient-la des de la Meridiana, per així apreciar com bifurca les dues avingudes, si bé durant aquestes jornades he ponderat arribar-hi des de Glòries, per a observar millor tot el conjunt de la illa de cases. La seva coronació pel cantó oposat és la casa Sabadell, estudiada fa anys, quelcom a esmenar en breu.
Entre elles hi ha les secundàries. Vistes des de la Meridiana, en aquest tram ara pacificat i amb molta animació els diumenges, configuren un estrany conglomerat, més encara perquè entre la casa Sabadell i la primera d’elles col·locaren un bloc insuls de la dècada dels setanta.
El repertori d’aquest cor comença al 107 de la Meridiana. L’arxiu municipal recull com, el 1906, Pedro Ribera Cuadrench i Maria Peris demanaren edificar una casa de planta baixa i quatre pisos. La rubricava Antoni de Facerias. La finca no deixa de ser molt convencional pels paràmetres de l’època, amb una decoració com molt simpàtica. Tot així, té valor per la seva ubicació i els diàlegs cronològics i estilístics d’aquesta banda de l’illa.
Abans de documentar-me, vaig pensar si el 107 era de Ribera Cuadrench, doncs li pertanyien els terrenys, els cedí de forma definitiva el 1918, i a més hi havia la relació familiar amb qui realitzava l’encàrrec. La repetició del seu nom ha possibilitat que el camí de la investigació vessi d’aquest cognom amb certa absurditat.
El 109 data de 1890. La seva façana em recorda pels seus elements ornamentals a d’altres de l’entorn, bastant vast, del vell Sant Martí, si bé algunes rutines de passeig em remeten a un parell d’immobles de Provença entre Independència i Xifré, de 1891 i gairebé idèntics, excepte pel seu colorit, a la de la Meridiana. Els medallons amb rostres femenins i aquests cercles rivetejats fan pinta a Ramon Ribera Rodríguez, a qui redescobrirem tot estudiant el tram del carrer del Clot, a la seva junció amb València.
Podria ser l’autor d’aquest prototip de preludi. Aquell 1890 i el seu lèxic són els d’un univers eclèctic, en ple avenç vers l’imminent Modernisme. Un any més tard, l’Ajuntament modificaria l’ordenança relativa a la decoració de les façanes, i com tolerà recarregar-les més deixà enrere sobrietat a la tendència, a vegades derivant al Kitsch, no en va el passeig de Gràcia té trossos gairebé neobarrocs.
Aquesta arquitectura de les vespres del Modernisme, ben escampada per Barcelona, amb un exemple a premiar al passatge d’Isabel de Vallcarca, conviu amb la perla estrambòtica del número 111. Un anunci del diari de 1925 registra la necessitat de vendre una caseta, per això el cadastre diu 1900 quan les pistes van més cap als anys vint, no per casualitat, sinó per com són d’insòlites les rajoles, similars amb més harmonia a les del 498 del carrer Mallorca, amb futbolistes i tenistes al vestíbul. Si les meves sospites són veritables, Luis Gonzaga Colomer seria el causant d’aquesta excentricitat, molt més moderada al 113, no diguem al 115, mig alliberat de la tirania divergent de la resta.
Tots aquests personatges han aparegut a altres Barcelones. A molts barris, remoure una mica els papers ajuda a entendre com determinats mestres d’obra tenien molt mercat a un punt concret.
Ribera Cuadrench degué estendre la seva àrea d’influència pel Clot i la Muntanya de Sant Martí de Provençals, abraçant Sant Andreu amb la casa de la Bomba a la cruïlla del carrer Gran amb Sòcrates, amb aquell projectil incrustat als murs i el riure dels visitants perquè, a priori, només pots entrar a l’interior a través de la carnisseria.
El mapa de 1875 correspon al projecte del drapaire Jaume Aloi per a construir onze cases a una nova travessia. Avui, les casetes del passatge Aloi sobreviuen prou bé a la seva terra de ningú en ser un límit, recognoscible i tanmateix recòndit, de Guinardó, Camp de l’Arpa i Navas. Ribera Cuadrench degué amar situar el seu segell en allò fronterer. Al Clot, la seva casa Josep Lledo dóna pas al rovell de l’ou de la barriada i allunya la filera de casetes del segle XIX, com si s’acomiadessin de la realitat. A la Sagrera, Ca n’Arpí és potser la seva major contribució, més realçada si es vol que la del número 74 del carrer del Clot, unifamiliar i deslluïda per oblit.
Malgrat delimitar una espècie de traça amb la seva singladura, Ribera Cuadrench té un regust esquerp, no només per la confusió de la seva identitat amb distints caràcters, sinó perquè fou membre de l’Ateneu i no s’esfuma, vigorós a la feina i mig immortalitzat el 1914, quan una nota sobre un acte de l’Exposició de 1888 l’engloba entre els mestres d’obra de l’esdeveniment, amb el Museu de Ciències Naturals i el restaurant bar entre les seves col·laboracions. A l’hemeroteca no arriba a la categoria de sospir.
El seu rang no degué ser escàs. Tot i així, hi ha molts buits a la seva biografia, com la d’aquestes discrepants de la Meridiana. Si algú es preocupés per a reconèixer la seva singularitat potser aquest entre Sabadell i Gambús fins i tot podria erigir-se en una prova més de com determinats racons són museus a l’aire lliure de l’evolució dels espais, aquí en una mescla de benestar als angles i lucre mitjançant el lloguer en aquestes càpsules discordants del 107 al 115, amb el carrer Meridional seu horitzó, tan ressuscitat i bell com per a tapar-se entre els arbusts rebaixadors de la contaminació acústica i el seu engany d’aparentar anar enlloc.
Catalunya Plural, 2024 
