D’altra banda, altres films premiats al festival de la Costa Blava, com Titane (estrenada a Espanya el 8 d’octubre de 2021) o Onoda, se’n van anar amb premis menors o amb cap. Com sempre, coincidim amb algunes de les eleccions dels nostres col·legues i al mateix temps lamentem certes absències.
De manera simbòlica enguany, les guanyadors de Canes i Venècia el 2021 van ser dues directores, i franceses ambdues. I l’Acadèmia dels Lumières, abans que es lliurin els premis César el 25 de febrer, es va decantar com a millor pel·lícula per la segona, Audrey Diwan i el seu drama L’Événement il·luminat per una captivadora Anamaria Vartolomei, que també va guanyar el trofeu a la millor actriu. Titane, de Julia Ducournau, ni tan sols figurava entre els cinc títols nominats a la secció principal. L’aposta va ser per una història arrelada en la realitat i d’una gran intensitat amb seqüeles en l’actualitat més que per la faula trash sobre els temps moderns dirigida per Ducournau, que és veritat que pateix de massa girs de guió inversemblants. Però el guardó com a revelació femenina va ser ben merescut per a la transformista Agathe Rousselle i un sorprenent Vincent Lindon que no hauria desentonat com a millor actor.
És injust, no obstant això, que la introspectiva i atemporal Onoda, 10.000 nuits dans la jungle, d’Arthur Harari, ambientada en una illa filipina i que va guanyar la secció Un Certain Regard de Canes, se n’anés amb les mans buides en aquesta ocasió. Ni tan sols havia estat nominada al millor guió. No és que la guanyadora en aquesta categoria, Illusions perdues (Les il·lusions perdudes, estrena a Espanya el 4 de març), de Xavier Giannoli, manqui de virtuts, però es tracta més aviat d’una adaptació situada al segle XIX de part de La comèdia humana de Balzac amb els seus ressons contemporanis de diners fàcils i fake news.L’altre triomfador de la gala va ser Leos Carax i la seva aventura hollywoodiana Annette amb els germans Sparks, Ron i Russell Mael, que poden considerar-se com a coautors d’aquesta òpera pop perquè van escriure tant la música com la lletra. De fet, a Canes van ser ells els que van pujar a l’escenari a recollir el premi a la millor direcció per gentilesa de Carax. I, en aquesta ocasió, el realitzador tampoc no hi va ser, fidel al seu estil, encara que els Mael van enviar un vídeo agraint el premi a la millor música. I, per a arrodonir aquest conte crepuscular, sòlidament portat per Adam Driver i Marion Cotillard, semblava just atorgar el trofeu a la millor imatge a Caroline Champetier, que ve des de lluny, de Truffaut i Godard, i ja havia oficiat en l’última cinta de Carax, l’esplèndida Holy Motors.
I assenyalem dues grans absències en les principals categories, sense que ni tan sols estiguessin nominades. Sospitem que es pot deure al fet que Céline Sciamma no va obtenir premi a la Berlinale per Petit maman (estrenada a Espanya el 29 d’octubre de 2021) ni tampoc Mia Hansen-Løve a Canes per Bergman Island (La isla de Bergman, estrena a Espanya el 22 d’abril). Amb la seva última pel·lícula, Sciamma ha aconseguit crear una autèntica obra d’orfebreria sobre els records de la infància, amb una gran habilitat en els canvis de temps i personatges. Hansen-Løve, per part seva, construeix un film hipnòtic dins d’una altra pel·lícula en una illa cinèfila com és la d’Ingmar Bergman a Suècia, i aconsegueix sortir airosa amb la seva protagonista Vicky Krieps. Per cert, la polifacètica Sciamma és també la guionista de Les Olympiades (París, districte 13, estrena a Espanya el 4 de març), de Jacques Audiard, nominada com a millor direcció però que no gaudeix de la mateixa audàcia en la seva realització.L’Événement, Annette, llusions perdues i Onoda estaven entre les finalistes a millor pel·lícula, al costat d’un llargmetratge fallit com és De son vivant, d’Emmanuelle Bercot. Tota les promeses sobre les vivències d’un malalt de càncer terminal, interpretat per un Benoît Magimel recolzat per Catherine Deneuve, i els bons moments durant els assajos teatrals del primer, s’esvaeixen quan Bercot abusa de la vena melodramàtica i ens fa desconnectar de la cinta. La moribunda interpretació li va valer a Magimel el premi al millor actor, però el preferim en la primera part.
Catalunya Plural, 2024 
