En els propers mesos es decidiran els principals components de l’experiment pilot d’una Renda Bàsica a Catalunya. Es tracta d’una prova prèvia a la implementació a tot el territori, on se seleccionaran unes 5000 persones d’uns tres municipis que cobraran la prestació durant prop de dos anys. Deixant de banda les limitacions pròpies de qualsevol pla pilot, un dels aspectes més destacables del projecte serà conèixer els criteris d’assignació de la prestació.
La proposta de la RB es considera universal ja que està orientada a que totes les persones que conviuen en una societat la rebin, independentment de les seves característiques o situació personal. Aquest tret diferencia clarament la RB d’altre tipus de prestacions condicionades o focalitzades. El caràcter no selectiu de la RB li confereix una sèrie d’avantatges sobre altres eines com ara les rendes mínimes condicionades: permet una major simplicitat administrativa (i, per tant, un major estalvi); no estigmatitza, al no dividir la societat entre beneficiaris i no beneficiaris; i actua ex ante, sent una mesura preventiva de la pobresa.
Qualsevol aplicació de la RB haurà de trobar un criteri operatiu d’universalitat que sigui compatible amb fronteres permeables. En altres paraules, cal considerar quines persones poden ser beneficiàries de la RB en un context de fluxos migratoris permanents. Tota prestació social (ja sigui monetària o no) ha de tenir una norma d’inclusió relativa al vincle que les persones beneficiàries tenen amb el territori de referència, ja sigui aquest un municipi, una regió, un país o, fins i tot, una entitat supranacional. Per això, és raonable preguntar-se si la població immigrant hauria de ser inclosa en el conjunt de persones beneficiàries per una RB.
La majoria dels partidaris de la RB solen estar d’acord en excloure les persones emigrants, és a dir, ciutadans que actualment no són residents del territori en el que s’aplicarà la mesura. No obstant, s’observen diverses posicions en el debat sobre quins requisits haurien de complir les persones immigrants per rebre la RB. Malgrat la gran diversitat de situacions que viuen els immigrants, l’arrelament en el territori i la situació administrativa són aspectes del debat que cal tenir en compte.
No hi ha una definició única d’immigrant internacional. No obstant, se sol acceptar que aquest terme inclou totes les situacions on les persones i els seus familiars van a un altre país diferent del que van néixer, per tal de millorar les seves condicions socials, materials o perspectives de vida. L’Organització Mundial per les Migracions distingeix entre immigrants de llarga i curta durada. Mentre que els primers estableixen en el país d’arribada la seva nova residència, per un període d’almenys un any, els segons ho solen fer per menys temps i amb finalitats que poden ser recreatives, visites a familiars, estudis, tractament mèdics o negocis. Per tant, establir el requisit d’un mínim de 12 mesos de residència en el territori per tal d’accedir a la prestació podria tenir un sentit substantiu, ja que ens permet diferenciar entre persones que tenen vincles diferents amb el territori.
La situació administrativa de la persona immigrant pot ser també molt variada. D’una banda, tenim immigrants que han entrat al país de forma legal i estan residint d’acord amb el criteri d’admissió. D’altra banda, hi han persones que, o bé perquè han entrat de forma no legal, o bé perquè se’ls ha caducat del seu visat, deixen de tenir status legal al territori.
L’estatus legal de la població immigrant determina la seva capacitat d’accedir a rendes del treball i a certes prestacions socials. Com és sabut, les persones que treballen en l’economia informal pateixen en major grau situacions de vulnerabilitat, expressades en alta temporalitat, major accidentalitat i baixos salaris. Però fins i tot les persones immigrants que es troben en una situació administrativa regular viuen situacions d’incertesa. La dependència de status legal envers els contractes laborals, també poden deixar als treballadors immigrants en una situació de fragilitat en relació amb els seus empresaris.
Excloure la població immigrant en situació administrativa irregular del dret d’accedir a la RB, no només contradiu el principi d’universalitat de la proposta. També podria portar-nos a una forta dualització del mercat de treball, amb un col·lectiu empoderat per tenir assegurat els seus mitjans de subsistència i un altre col·lectiu cada vegada més invisibilitat, desprotegit i desposseït.
La Ley/Orgánica 4/2000 de l’11 de gener va incorporar la possibilitat que, independentment del seu estatus legal, les persones immigrades empadronades poguessin accedir a determinats drets com ara la sanitat, l’habitatge o l’assistència jurídica. Les successives reformes legislatives han anat reduint la rellevància del padró municipal, però aquest ha significat un canvi substancial en la consolidació de drets bàsics de la població immigrant. En el cas de Catalunya, fer servir el registre del padró municipal com a criteri d’inclusió faria més efectiva l’aplicació de la RB. Tot i això aquesta estratègia també pot amagar algun parany. Se sap que certs ajuntaments condicionen l’empadronament a tenir un títol de propietat de l’habitatge o un contracte de lloguer. Aquest fet exclou a moltes persones immigrants de drets bàsics com la targeta sanitària, l’accés a formació per a la inserció laboral o les ajudes dels Serveis Socials.
En definitiva, cal que el Pla Pilot de la Renda Bàsica articuli uns criteris d’inclusió coherents amb la naturalesa universalista de la proposta, per tal de no tornar a deixar fora un dels col·lectius més vulnerables i necessitats.
Catalunya Plural, 2024 
